miquel àngel llauger

Iraq, mentida i destrucció

(publicat al Diari de Balears divendres 24 de novembre)

Què se n'ha fet, tres anys després, del trio de les Açores? Cap dels tres ha sortit ben parat de les seva ànsia per sembrar de bombes el teritori iraquià. José María Aznar va dur el seu partit a la derrota electoral de març de 2004, i, de llavors ençà, ha entrat en una esborrajada espiral de desvareig, entre teories conspiratòries i declaracions sobre el perdó que li deuen els musulmans pels seus vuit segles de presència a la Península. El Partit Republicà de George W. Bush acaba de patir un sever correctiu electoral, que l'ha duit a perdre el control de la Cambra de Representants i del Senat, i que ha significat el sacrifici ritual de Donald Rumsfeld, un dels profetes del «nou segle americà». Tony Blair ha estat descobert admetent que la participació britànica a la guerra ha estat desastrosa, i està a punt de llençar per la borda iraquiana el seu substancial crèdit de líder carismàtic.

Bush, Blair i Aznar han perdut la guerra d'Iraq. La prova més definitiva de la seva derrota no és altra que l'escenari de desolació en què s'ha convertit el país. La macabra comptabilitat de les víctimes mortals és motiu de controvèrsia, però és, en qualsevol cas, escandalosa. La pàgina web Iraqi Body Count (un projecte independent i rigorós de recompte de les víctimes mortals de la guerra i l'ocupació iraquianes) parla, a data d'avui, d'un mínim de 47.634 i un màxim de 52.863 morts civils al país com a resultat directe de les accions militars d'Estats Units i els seus aliats al país. Ara mateix (dijous caspvespre) puja per moments el marcador de recompte de víctimes mortals de la darrera onada d'explosions a la immensa barriada xiïta de Ciutat Sadr, a Bagdad: ja va per 143. Les Nacions Unides han publicat un informe segons el qual més de dos milions d'iraquians han abandonat casa seva des de la invasió del país el març de 2003. Podem afegir, encara, que la catàstrofe humanitària té el seu correlat en el caos polític i judicial: la condemna a mort del repugnant dictador Saddam Hussein, després de la farsa de judici, i les subseqüents manifestacions massives d'alegria i de desafiament (segons de quina població es tractàs) són la imatge d'un país que ha fet fallida institucionalment, políticament i socialment. Les lloances de Bush i d'Aznar a la sentència són la prova de la seva incapacitat per entendre el seu fracàs.

El pitjor de tot és que a les ruïnes fumejants d'Iraq també cremen les restes del sistema legal internacional, de les possiblitats que el món àrab avanci cap a la democràcia i de la seguretat de tots: dels iraquians, dels nord-americans, dels musulmans i dels europeus. De tots. El món ha après que Estats Units podia encapçalar una croada imperialista sobre les mentides de les armes de destrucció massiva i de la connexió del règim iraquià amb Al-Qaeda, i sortir-ne amb impunitat absoluta. Tots els islamistes radicals de l'arc que s'estén des de Marroc fins a Indonèsia tendran en la invasió nord-americana el filó perfecte per seguir predicant el seu califat medieval, misogin i totalitari. El ressentiment àrab per tot el que succeeix a Orient Mitjà (a Iraq però també, naturalment, a Palestina) escampa l'amenaça del terror suïcida als avions, els trens i els autobusos de totes les capitals occidentals. El pitjor de tot és que ningú sembla tenir cap idea de com sortir-ne, de tot plegat. Tres anys i mig després que caiguessin les primeres bombes sobre Iraq, la causa global de la democràcia ha reculat, la legalitat internacional continua malmenada, i, el que és pitjor, el món és encara més insegur. La guerra de l'Iraq l'hem perduda tots.