miquel àngel llauger

Mahoma, Oleguer, Grosske, Miquel Angel Maria

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Avui, per a mi (redactor d'aquest article), és dijous, i ja sé que avui, per a tu (lector d'aquest article), és divendres. I precisament perquè és dijous, i no és dia de treure article al Diari de Balears, m'ha sorprès rebre, aquest matí, un sms que em felicitava de manera prou entusiasta pel meu article. Quin article?, he escrit a l'sms de resposta. El del Balears, m'han contestat. L'origen de la confusió no era altre que una errada: l'article que l'edició de paper atribuïa, de manera correcta, a Miquel Àngel Maria, apareixia a l'edició digital del diari com si fos obra meva. Una cridada al passeig Mallorca ha permès que devers les onze del matí l'equivocació estigués subsanada. El que era més mal d'arreglar era la coïssor que m'ha causat l'incident: pels articles que són realment meus, no sol rebre enhorabones amb signes d'exclamació. Dec, per tant, un reconeixement a l'amic Miquel Àngel Maria, encara que sigui com a compensació per les hores en què els lectors telemàtics d'aquest diari hauran admirat en mi una lucidesa i un coratge que només són seus. Compartim onomàstica, fervor pel Bloc per Mallorca i ganes de viure en un país millor, però els seus mèrits no tenim perquè compartir-los. (Permeteu-me que aclareixi que aquestes errades són molt poc freqüents, i que només m'ha succeït dues vegades en vuit anys d'article setmanal: en l'altra ocasió va aparèixer com a meu un article de Miquel Àngel Limón, pel qual també vaig rebre comentaris elogiosos, en aquest cas pels meus insospitats coneixements de la situació de la ramaderia menorquina).

Una vegada destinada la meitat del meu espai setmanal a restituir a l'amic Miquel Àngel Maria els guardons literaris i cívics que li corresponen, aprofitaré per dedicar l'altra meitat a adherir-me a la seva preocupació per la situació en què queda la llibertat d'expressió quan es combinen l'agressivitat sense escrúpols dels dolents amb la manca de determinació dels bons. L'article en qüestió es titula Mahoma, Oleguer, Grosske. Mahoma, perquè comença fent referència a les defenses a la llibertat d'expressió que suscita el judici, a França, als responsables del setmanari humorístic que ha reproduït les famoses vinyetes daneses. Són manifestacions correctes, encara que no requereixin un especial coratge: hi estic d'acord. Oleguer, perquè continua parlant del futbolista del Barça que ha vist rescindit el seu contracte comercial per atrevir-se a opinar sobre la situació del membre d'ETA De Juana Chaos. En aquest cas, ja és més difícil manifestar-se sobre la qüestió: ens arriscam que ens acusin de ser amics dels terroristes. I Grosske, finalment, perquè l'article dedica el seu tram final a constatar com una vergonyosa campanya de difamació queda pràcticament sense resposta per part dels opinadors. Aquí ningú no s'atreveix a expressar-se, no fos cosa que ens prenguessin per partidaris del Bloc, diu Miquel Àngel Maria. O per por de ser objecte de la propera campanya personalitzada de desinformació dels mitjans de comunicació que li fan el joc brut al PP, afegiria jo.

Efectivament, vivim temps en què hi ha periodistes que prefereixen les mentides que serveixen als seus objectius polítics a la recerca de la veritat, i en què als decents ens falta energia per deixar clar que no ens enganyaran. El PP, amb els seus batles imputats, les seves construccions il·legals, les seves tèrboles concessions d'hamaques de platja, les seves llicències-express i les seves «gratificacions» pagades per constructors no ens farà creure que tots són iguals. I don les gràcies per una errada digital que m'ha donat una contundència manllevada a un company de Bloc.