miquel àngel llauger

Tenc el plaer de presentar-vos... la versió catalana de l'himne de les Nacions Unides.

Però... les Nacions Unides tenen himne? No el tenen, però el podrien tenir: l'any 1971, a la seu de les Nacions Unides a Nova York es va estrenar un himne, amb lletra de W.H. Auden i música de Pau Casals. L'himne, però, mai més no ha sonat a Nacions Unides, i no té, a hores d'ara, estatus oficial.

El mèrit d'haver recuperat la història és de Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", que ho va contar no fa gaire en un article al Diari de Balears, en què també dóna algunes pistes del perquè d'aquest oblit. Aquí teniu l'article, amb la lletra original depurada d'algunes errades: himne_NNUU_Balutxo.doc

Fidel a la vocació de servei públic que anima aquest blog, m'he entretingut a fer una versió catalana dels versos del gran W.H. Auden. No és una versió literal: les subtileses d'Auden són tan intraduïbles que hauria estat impossible no donar a raó a la frase de Robert Frost segons la qual la poesia és allò que es perd en la traducció. És una versió amb un alt grau de lleialtat a l'original, però que recorre a la música que dóna la regularitat dels hexasíl·labs, i que per tant no pot evitar el risc de complir amb l'altre gran tòpic de la traducció, la del traduttore traditore. No se us escaparà que és una versió per ser llegida, ja que no dispòs de la música de Pau Casals per fer-ne un ritme que s'hi escaigui.

Amb tot l’entusiasme,

sona, músic, les cordes

perquè puguem cantar.

Exultants, deleroses,

les nostres veus diverses

sabran entremesclar-se,

competint, juganeres,

sense tons dissonants,

fins ser una sola veu.

     Perquè tot el que abraça

la llaçada del so

és com terra sagrada

en què tots som germans

i no estranys sense rostre.

     Mortals, teniu present

anar amb compte amb els mots,

perquè amb els mots mentim

i amb els mots diem pau

quan volíem dir guerra,

i amagam la maldat,

i fem promeses falses.

La cançó és vertadera:

que la música sigui

un model per la pau,

perquè la pau vol dir

canviar cada cop

que ens ho marca el tic-tac

del rellotge del món.

Així doncs, que la història

de la ciutat dels homes

d’ara endavant es mogui

com la música, quan

les notes engendradres

engendren notes noves

i fan de la fluència

del temps una creixença

fins que allò que podria

haver estat s’esdevé,

i fins i tot la pena

és un mirall del goig

i el destí és llibertat

i gràcia i sorpresa.