Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Rico, Cercas, Espada, veritat, ficció i decència

mllauger | 19 Febrer, 2011 10:31

(publicat al Diari de Balears d'ahir)
 
Aquesta història comença amb un article publicat per Francisco Rico (aquest pou d'erudició i de saviesa literària) a El País el passat dia 11 de gener, en el qual declarava que l'anomenada Llei Antitabac és un cop baix a la llibertat, una mostra d'estolidesa i una vilesa. L'escrit desenvolupava aquesta posició i acabava amb un post escriptum en què el professor Rico afirmava no haver fumat un cigarret en la seva vida. En realitat, Rico fuma, per recórrer a la frase feta, com un carreter, i ràpidament la redacció del diari va rebre cridades, mails i cartes de lectors indignats que denunciaven la falsedat. Milagros Pérez Oliva, Defensora del Lector d'El País, es va posar en contacte amb l'erudit, que va aportar, com a explicació, el famós Je est un autre de Rimbaud i el "La verdad es la verdad dígala Agamenón o su porquero" de Machado. És a dir: recorria a la distinció entre el "jo escriptor" i la persona real que hi ha darrere, i a la voluntat de mostrar que els arguments són vàlids al marge de les circumstàncies personals de qui els defensa. Aquestes explicacions varen resultar poc convincents a la Defensora: un article periodístic no acaba de ser el tipus de text a què el lector s'hi enfronta amb el descodificador de la distinció entre la primera persona que parla des del text i la persona que té el mateix nom que ella al DNI.
 
La mentida, per a alguns, o la broma subtil i intel·ligent, per a d'altres, va donar lloc a una allau de crítiques a Francisco Rico, en defensa del qual ha sortit Javier Cercas. Fa quatre dies Cercas recordava que no hi pot haver voluntat d'enganyar en qui mai no ha deixat d'anar pertot amb el cigarret a la mà i insisteix en la idea de difuminar les fronteres entre realitat i ficció. "Potser hem d'acceptar que el periodisme és un assaig de comprensió imaginativa del present", escriu.

El tercer acte arribava l'endemà, el passat dia 15, a les planes d'El Mundo, de la ploma de l'ínclit Arcadi Espada. Espada ja havia sostingut diverses polèmiques amb Javier Cercas, sovint centrades en aquesta qüestió dels límits entre els textos que el lector llegeix amb el codi de la ficció i els que llegeix amb el codi de la veracitat. Espada abomina del terreny incert entre realitat i invenció, o entre novel·la i periodisme, en què es mouen Soldados de Salamina o Anatomía de un instante. I llavors el que va fer va ser despenjar-se amb una columna en què contava que Javier Cercas havia estat detingut en una operació policial en un prostíbul d'Arganzuela (Madrid). L'article tenia tots els traços de la versemblança: l'operació havia existit, i la presència de Cercas era tractada com una cosa ja sabuda i ja apareguda als mitjans de comunicació. Però era mentida.

La intenció és bona d'endevinar, i així ho confirmen les respostes d'Arcadi Espada a El País. L'article volia donar una mena de lliçó moral a un Cercas que defensa que el periodisme pot ser imaginatiu i que suposadament no respecta la subjecció estricta als fets. Hi ha, però, una confusió entre límits i límits. Francisco Rico havia jugat amb els límits entre realitat i ficció, potser transgredint les normes implícites del text periodístic, però no havia jugat amb els límits entre la decència elemental i la indecència. Arcadi Espada sí que els travessa, i s'endinsa molts de quilòmetres endins pel terreny de la indecència.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS