miquel àngel llauger

... la meva aportació a la crida feta per Víctor Pàmies perquè se'l recordi des dels blogs.

(és una composició que vaig fer per felicitar el Nadal i el 2010...) 

El recordam perquè va ser un poeta immmmmmmens. 

(publicat al DdB d'avui) 

La frase que dóna títol a aquest article és falsa. A més, és incorrecta: els que han sovintejat gramàtiques i llibres d'estil ja deuen haver identificat l'asterisc.  Aplicant la norma que prohibeix la preposició davant la conjunció "que", hauríem d'haver escrit "Albert Pla s'oposa que es revisi la normativa", o bé, recorrent a una construcció que resulti menys forçada, "Albert Pla s'oposa a la revisió de la normativa". Quanta gent domina la norma de la caiguda de les preposicions davant la conjunció "que"? M'atreviria a dir que, llevat de filòlegs i correctors professionals, poquíssima. Hi ha punts de la normativa que encara fan travelar a persones cultes, que llegeixen i escriuen molt i que ho fan en català. Cosa que no ens hauria de semblar normal i que ens hauria de fer reflexionar sobre si és la normativa la que falla.

Extrec aquestes reflexions del llibre Això del català (amb un subtítol ben indicador de per on va la cosa: "Podem fer-ho més fàcil?"), d'Albert Pla Nualart, cap d'edició del diari Avui. La normativa actual, explica Pla, és massa sovint una barrera que s'interposa entre la llengua correcta i la llengua que el parlant percep com a pròpia i natural. Pompeu Fabra va fer una obra magnífica, però no va establir un dogma: ni la infal·libilitat ni la inflexibilitat no s'adiuen amb realitats seculars com la llengua i la gramàtica preceptiva. La normativa catalana actual, explica Pla, arrossega els llasts d'un excés d'essencialisme i de logicisme, i massa sovint resulta marcadament antiintuïtiva. Vet aquí alguns altres punts de la normativa que contribueixen a aquest estat de coses: la incorrecció de l'article davant el pronom relatiu, el famós per/per a, les no menys cèlebres combinacions de pronoms febles i també (sorpresa!) el "lo" neutre. Per cert, Albert Pla explica que Francesc de Moll ja dubtava que haguem de descartar el "lo" com a castellanisme, un fet que també recordam els que hem tengut Josep Antoni Grimalt de professor de català.

Albert Pla, per tant, proposa que es revisi la normativa. Convé advertir, per als que encara no han llegit el llibre, que ho fa des del patriotisme (m'atrevesc a utilitzar aquesta paraula perquè és la seva), és a dir, des de la reflexió sobre quina llengua hem de menester per guanyar la difícil batalla de la normalització, sobre quina llengua pot ser aquell desitjat element cohesionador d'una societat inevitablement mestissa. Ho fa, també, des del ple respecte a la normativa existent, des del convenciment de la necessitat que hi hagi una normativa, des d'un accentuat sentit del que es genuí i des de la voluntat de preservar el català de l'empobriment de la interferència.

Tots els que tenim una relació propera amb la llengua tenim les nostres preferències formades. A mi, un "hom", un "car" o un "àdhuc" se'm fan encarcarats. Un "per a" davant infinitiu o una combinació de pronoms "li ho" ja em comencen a sonar estranys. En canvi, reconec que si la normativa arribàs a donar per bons "L'assumpte del que parlam", "Renunciam a que la nova llei s'aprovi" o "Els hi demanam un favor", no podria llegir mai més una frase d'aquestes sense que em botàs aquell automatisme d'anar a cercar el bolígraf vermell. Albert Pla també en parla: l'avanç del català exigeix l'esforç de milions de persones que l'han d'aprendre, però també l'esforç de reflexió i d'adaptació dels que s'han guanyat la posició de posseïdors del bolígraf vermell.

Un bon amic escriu, al seu blog, una frase del tipus: "Als meus fills, jo no els hi recomanaria aquesta pel·lícula". El costum fa que se'm dispari un automatisme: aquest "hi", que no substitueix res, sobra a la frase. M'ha fet venir ganes de tenir un bolígraf vermell a la mà. Avui, però, he estat llegint el llibre "Això del català" d'Albert Pla, que utilitza aquesta estructura (entre d'altres) per parlar d'una normativa carregada de logicisme, excessivament antiintuïtiva, sovint allunyada del sentit natural de la llengua: una normativa que convindria revisar. Trobar la frase al blog del meu amic referma l'argument de Pla: si hi ha punts de la normativa que són entrebancs per a un home com ell (gran lector, cultivat, patriota en el bon sentit de la paraula), potser sí que alguna cosa falla.

A tots els interessats en les qüestions de llengua, jo els recomanaria aquest llibre. 

(publicat al DdB d'avui 12 de març) 

De vegades, la densitat d'esdeveniments fa difícil l'elecció d'un tema per a l'article setmanal. Va, per tant, un tríptic de l'actualitat.

Català. Jose Ramón Bauzá, pletòric després de ser entronitzat a La Salle, és entrevistat per un periodista d'aquest diari, que no aconsegueix arrencar-li una resposta clara respecte de si el mallorquí i el català són una mateixa llengua. Per tres cops, nega. Després de negar tres vegades, Sant Pere va sentir cantar el gall: el que a Bauzá li devia fiblar a les orelles, quan va contestar la pregunta, és l'esbroncada que els seguidors d'en Delgado varen dedicar a la intervenció en català de Joan Flaquer. Sant Pere, després de sentir el gall, va comprendre la seva traïció i va plorar. José Ramón Bauzá, després de guanyar un congrés assumint el programa del seu adversari, segurament no ha comprès que traeix els consensos bàsics que varen permetre que l'Estatut digui que el català és la nostra llengua pròpia. El PP rellisca cap a les llefiscoses aigües del secessionisme, del blaverisme, del gonellisme. Bauzá afirma que aquí deim "tassó" i no "got": la típica frase que (a banda de resultar incomprensible a Eivissa i Menorca) repeteixen els que sempre diuen "vaso".

Son Bosc. Per explicar Son Bosc cal començar pel començament: Son Bosc forma part del Parc Natural de l'Albufera. És cert: no forma part dels seus límits legals d'ençà que el govern Matas va perpetrar la seva exclusió de l'àrea protegida, però basta mirar un mapa per veure que Son Bosc és un forat fet sobre la zona humida. En tot cas, Son Bosc pertany a l'Albufera en el sentit que forma part de l'ecosistema i comparteix els seus valors naturals. Paralitzar les obres del camp de golf a l'espera que hi hagi el necessari Pla d'Ordenació de Recursos Naturals del Parc Natural és una mesura raonable i justa. Millor dit: imprescindible. UM i PP preparen l'ofensiva parlamentària. UM ja ha registrat una proposició no de llei. El PP anuncia una iniciativa legislativa. És evident que trenta-dos diputats poden legislar. Ara bé: fer-ho entrant en una matèria que és pròpia de l'executiu (què es pot fer i què no en un espai natural concret) deu ser una mostra d'allò que Jaume Font va anomenar "governar des de l'oposició", i que en realitat vol dir boicotejar l'acció de govern. A favor de la continuació de la destrucció del nostre patrimoni natural, òbviament.

Matas. Vindrà a declarar o no vindrà a declarar? En aquests moments, ja corren tantes messions i tantes elucubracions sobre això com sobre les mocions de censura o les eleccions anticipades. Sembla ser que ahir el seu advocat mallorquí es va precipitar deixant entreveure el que va anomenar un possible canvi d'estratègia: l'estratègia de l'evasió, en aquest cas. Si finalment no ve, ho disfressarà dient que s'ofereix a declarar telemàticament i ho explicarà parlant de persecució política, però no hauríem de dubtar gaire a l'hora de dir les coses pel seu nom: Jaume Matas s'hauria convertit en un pròfug de la justícia. Tenir un expresident en crida i cerca internacional ens situaria sense remei en la categoria de les repúbliques plataneres. Si arribàs a ser el cas, una mesura imprescindible seria retirar el seu retrat de la galeria d'expresidents del Consolat de Mar. O millor encara, fer amb el seu retrat el que va fer Xàtiva amb el retrat de Felip V que hi ha al Museu de l'Almodí: posar-lo, en càstig per les seves malifetes, cap per avall.

Aquests són els inconvenients de tenir raó.

I aquesta és la capacitat argumental dels energúmens.

Ànim, Pepe García de Pollença, i una abraçada!

Viva Zapata 

(publicat al DdB d'avui)

Em sap greu, companys de l'esquerra, però si em fessin triar entre les declaracions de Mariano Rajoy sobre el dissident cubà Orlando Zapata ("constitueix una mostra de l'afecció del poble cubà a la llibertat", "és un exemple de coherència per als demòcrates del món") i les de l'actor Guillermo Toledo ("no era res més que un delinqüent comú", "la major part dels dissidents cubans empresonats són terroristes"), em quedaria amb les del líder del PP. Si voleu explicacions d'aquesta preferència, em remeto a l'autoritat d'Aministia Internacional, que tenia Orlando Zapata acollit com a pres de consciència, i que afirma que "el seu únic delicte va ser treballar pels drets humans a Cuba".

L'esquerra del s. XXI no pot ser altra cosa que inequívocament i rotundament democràtica. És clar que això pot significar haver de revisar mites del passat, com el de Cuba. No fer-ho suposa mostrar conviccions democràtiques incertes, o subordinades a fixacions sentimentals dubtoses. Davant fets com la mort d'Orlando Zapata, fer els discursos de la matisació, o donar-ne totes les culpes al Gran Enemic del Nord, és una greu dimissió de la voluntat de defensar, sempre i en tot lloc, els valors que donen sentit a l'esquerra. La qüestió de Cuba és important com a símptoma i com a pedra de toc: l'esquerra s'hi juga (ens hi jugam) la coherència i la credibilitat. Al segle XXI, amb la democràcia, les llibertats i els drets humans no hi ha excuses.