miquel àngel llauger

(publicat al Diari de Balears divendres 1 de setembre)

Caricatures de l’Holocaust

Aquest dies, s’està exhibint a Teheran una exposició de caricatures sobre l’Holocaust dels jueus. Són els dibuixos participants en un concurs convocat fa alguns mesos pel diari Hamshahri, un dels més importants de l’Iran, en resposta a les polèmiques caricatures del profeta Mahoma publicades per un diari danès. L’exposició compta amb el suport entusiasta del president Ahmadinejad, que més d’una vegada ha dubtat de la veritat històrica de l’Holocaust.

Com era d’esperar, l’exposició ha donat lloc a debats sobre els límits a la llibertat d’expressió. Per més previsibles que siguin, les consideracions sobre si aquestes caricatures han de ser o no permeses s’equivoquen de camí. La llibertat d’expressió ha de tenir el límit de la infàmia o l’ultratge a l’honor de persones concretes, no del respecte a institucions culturals, sentiments religiosos o veritats històriques. Les caricatures de Mahoma haurien de poder ser publicades a qualsevol país del món, països islàmics inclosos, i les caricatures de l’Holocaust haurien de poder ser exhibides a Tel-Aviv mateix: no podem acceptar sense riscos inassumibles que les institucions decideixin el que és i el que no és correcte escriure o dibuixar. Això no vol dir que les caricatures de Mahoma no fossin una provocació gratuïta feta amb voluntat de ferir sentiments religiosos ni que les caricatures de l’Holocaust no siguin una pallassada infame.

Les caricatures de l’Holocaust ens fan entendre que un dibuix còmic d’un diari pot indignar. A mi, la memòria de l’Holocaust, com a expressió absoluta del Mal de què és capaç l’espècie humana i del patiment extrem a què poden veure’s sotmeses milions de persones, em desperta un respecte de caire gairebé religiós. Fer-ne motiu de befa em regira i, això, al seu torn, em pot posar una mica a la pell del qui es veu indignat per un dibuix d’un profeta que, segons la seva fe, és un sacrilegi reproduir en imatge. Res de tot això ens ha de dur a plantejar-nos prohibir la publicació de res, sinó mirar de crear societats madures en què riure-se’n de l’Holocaust sigui un gest irrellevant d’un eixelebrat.

Les caricatures de l’Holocaust ens han de servir també per reflexionar sobre com és d’inadequada la comparació entre la política dels governs israelians i l’Holocaust. Altres articles que he escrit em fan poc sospitós de ser comprensiu amb les polítiques criminals dels governs d’Israel contra els palestins o al Líban, però alguna cosa se’m rebota per dins quan llegesc que un Saramago equipara l’actuació d’un primer ministre israelià amb els nazis, o quan veig, en una concentració, la típica pancarta amb l’esvàstica, un signe d’igual i l’estrella de David. Resulta curiós que amb cap govern que viola els drets humans recorrem tant a la comparació amb el nazisme com ho feim en el cas d’Israel. Crec que res no pot ajudar menys a resoldre el problema. És una comparació que ens posa a l’alçada d’un Ahmadinejad, que, no ho oblidem, no deixar de ser un totalitari per ser enemic dels Estats Units. Al marge d’això, no puc evitar sentir que aquesta comparació atempta contra el respecte reverencial a la singularitat absoluta que va significar Auschwitz, un nom carregat amb una memòria de l’horror que hauria d’anar més enllà del dolor dels jueus, que hauria de ser patrimoni comú de la humanitat.