miquel àngel llauger

Ahir, al Parlament, en Jaume Font em va dedicar una glosa. En la meva intervenció, jo havia recordat la creativa manera que tenia de comptabilitzar les emissions de gasos hivernacle quan era conseller: deia que, quan ens arribi l'electricitat per cable des de la Península, minvaran les nostres emissions, perquè, com que l'electricitat vendrà de fora, doncs menys emissions que hem de comptar com a nostres.

En Font va demanar la paraula per al·lusions (forçant el reglament, ja que no hi havia al·lusió personal), i, micròfon en mà, va dir la glosa:

En es colzos tinc ses juntes

i cinc dits a cada mà

i paraules per contestar

a lo que tu me preguntes.

Però com que no puc xerrar

m’he d’asseure i callar.

Fixau-vos: els dos primers versos, i el quart, són els heptasíl·labs reglamentaris al gènere, però el tercer i el cinquè són hipermètrics (una síl·laba de més), i el darrer és hipomètric (una síl·laba de menys).

No, no són aplicacions impròpies de lletraferit a la cultura popular: a un bon glosador, dels que no compten les síl·labes més que amb l'orella, no li succeiria. És a dir, és una disciplina que requereix el mateix rigor que el còmput d'emissions contaminants. 

Provocatiu el títol del post, no? Començaré, per tant, amb una declaració solemne: Antònia Ordinas és, peressumptament però amb molts d'indicis i amb confessió, culpable de la mena de delictes que fan de la política un fangar, i ha de caure sobre ella tot el pes de la justícia.

Dit això, no compartesc la reacció indignada de la classe política davant la seva sortida de la presó, amb l'anunci del seu futur llibre "La cançó del Cola-Cao". Què voleu que us digui... A mi em mereixen una certa simpatia les persones que són capaces de posar una nota d'humor sobre una situació dramàtica, i sobretot les que saben posar un toc de sarcasme sobre elles mateixes... Potser n'Ordinas se'n reia dels ciutadans, però hi vaig apreciar autoironia.

I també em va entendrir una mica que digués que tenia ganes de veure els seus canets, amb la referència implícita (no sé si intencionada o no) a l'escena en què la policia, amb l'ajuda de l'advocat, desenterrava la capsa del Cola-Cao mentre ella sostenia un canet...

Jo me'l llegire, el llibre. 

Si un grup creat al facebook entorn d'una determinada causa creix molt ràpidament vol dir que la qüestió preocupa. Si pràcticament tothom que veu el grup corre a apuntar-s'hi, la cosa s'acosta al clamor. Si la composició del grup trenca barreres generacionals, lingüístiques i d'interessos, vol dir que estam davant d'un fenomem d'alarma social.

És el cas dels papanoels penjats als balcons.

La cosa no pot esperar més. Les autoritats no poden mirar cap a un altre costat, com si res no succeís. És en les situacions crítiques allà on es mostra l'alçària real dels governants. Calen actuacions, ja.

Rockefeller pagava comissions? (Em referesc al Rockefeller de la foto, que ens va entretenir durant tants de vespres de la nostra joventut...)

I una pregunta encara més interessant: a qui?

PERMANEZCAN ATENTOS A SUS PANTALLAS.