miquel àngel llauger

La vida està feta d’etapes, com el Tour de França. I la meva vida ha tingut una llarga etapa de dedicació a la cosa pública. Duc vint-i-un anys de militant actiu, i dotze (amb algun parèntesi) que n’he fet un modus vivendi. La militància la mantinc, és clar. L’activisme perdrà embranzida, però hi serà. I la plena dedicació, l’abandon. Cadascú mira de fer-se una biografia amb els fils de les inquietuds, la feina, les oportunitats i l’atzar i, en la biografia que jo em voldria fer, amb aquests dotze anys n’hi ha prou.

Avui, al Parlament, hem començat el darrer període de sessions de la legislatura. El darrer plenari farà caure el teló sobre la meva vida com a polític més o menys situat en allò que en diuen la primera línia. A la campanya hi seré, però no em trobareu ni als cartells ni als llocs destacats la llista. Hi han de ser els que hi aportaran tota la seva energia. Aquest punt i coma no és res improvisat o que vingui donat per contingències del moment: els meus (els que em són propers, en la política) fa molta estona que ho saben.

El meu comiat no mereix cap solemnitat especial. Només faig aquesta nota per deixar escrita la meva satisfacció per agafar aquest trencall sense que m’hi dugui cap amargor. Potser sí, que algunes vegades tenc la sensació que els anys que he dedicat a fer política full-time i els llocs que hi he ocupat no acaben de guardar proporció amb les dimensions de la meva vocació. En tot cas, mantinc el convenciment que, malgrat tantes coses que no fa falta que us digui, la política és una dedicació noble: ho és idealment i en part ho és en la realitat.