miquel àngel llauger

El meu padrí, que estimava la seva feina de mestre d'escola, i que després de la Guerra ja no en va poder fer.

El meu germà gran, que tenia una biblioteca amb la qual els llibres varen començar a posar-se al centre de la meva vida.

Els amics dilectes d'Olot River, de Son Vives i de Cal Flux.

Jaume és un nom que dóna grans resultats.

A veure si el que jo tenc per casa, a punt de fer els tres anys, també surt de bona classe.

Que l'Apòstol us protegeixi. 

(publicat al dBalears)

Tenc unes dècimes, 7

En Rajoy ha dimitit

i ha declarat, majestàtic,

que el sistema democràtic

no tolera que un partit

com el seu, tan repodrit,

dugui les institucions.

Convoca les eleccions,

la gent vota amb moltes ganes,

les figueres fan magranes

i els pins fan carabassons.

(publicat al dBalears) 

La mar ha estat víctima d’una invasió de grumers, o d’algues al·lòctones, diuen de vegades els titulars de premsa, que no diuen mai que la mar ha estat víctima d’una invasió de decibels.

L’escena primera s’esdevé en una platja del nord de Mallorca, a l’hora que l’hotel de primera línia acaba de preparar el sopar. La posta de sol és plàcida, però dissortadament amenitzada per una antologia dels espants musicals de les darreres dècades, des de l’Aserejé a la Macarena passant per Los Pajaritos.  La segona passa pertot i a qualsevol hora: el macarra de la moto de carretera, el que truca el motor per anunciar amb més estridència el seu pas triomfal, camina sobre les aigües, reconvertit en macarra de moto d’aigua. Amb la tercera escena, el grau d’horror s’accentua: una boat party, una festa de música martellejant que sona des d’alguna embarcació que cap patrulla municipal no sent que li pertoqui controlar. Són les tres de la matinada i hi ha quilòmetres de litoral contaminat pels ecos, somorts però letals per al sistema nerviós, d’un rite tan salvatge com interminable. La quarta escena, aquesta vegada a la badia de Palma, no afecta al descans nocturn però és capaç de soscavar irreversiblement la nostra imatge de l’ésser humà. Una golondrina, amb un carregament de turistes enllaunats, fa el seu passeig turístic a pocs metres de les roques, amb una banda sonora que sembla extreta d’una pel·lícula d’adolescents que fan escola de ball. No en diu res, la Llei de Costes, d’això?

La mar té la seva pròpia música. No voldria posar-me més líric del que correspon a un article d’opinió, però és una música feta de vent i de moviment d’aigua, potser repetitiva però d’indubtables propietats terapèutiques per a l’ànim. No estaria de més que la poguéssim sentir, i que deixàssim que els nostres visitants, potser cansats dels tràfecs de Dusseldorf o de Manchester, l’escoltassin una mica. 

Diluns passat, i a partir de la denúncia d'Aministia Internacional sobre violacions del drets humans a la sanitat balear, vaig publicar al dBalears, amb la vocació de servei públic que em caracteritza, la dècima següent:

La bona gent d'Amnistia
ens ha explicat el turment
que han d'afegir al patiment
de tenir una malaltia
tots els reus d'estrangeria.
Per al govern, els forans
són molt menys que ciutadans;
tant i tant se'ls arracona
que no arriben ni a persona:
un atac als drets humans.

Discreta, sí, però bé. He de dir que no vaig pensar a enviar-la amb títol, i que per tant va aparèixer com a "Una dècima".

Fins aquí tot aproximadament normal. 

El que s'endinsa en el territori paranormal és que la dècima aparegués reconvertida en "décimo", el mateix dia o a l'endemà, al diari digital MasMundo (no em demaneu qui són, no em demaneu com hi va anar a parar, no em demaneu res), en una traducció que només sé titllar de dadaista:

 

Un décimo

La buena gente de Amnistía
Explicamos el tormento
Tengo que añadir el sufrimiento
tiene enfermedad
reus todos sobre la inmigración.
Para el gobierno, extranjero
son mucho menos que los ciudadanos;
lo empujaron hacia atrás en
no llegan o en persona:
un ataque a los derechos humanos.

Robert Frost va dir que la poesia és allò que es perd en la traducció però tampoc no es devia referir a això.

Avui que fa cent anys

D’ençà que el niu

de cals Espriu

rebé el guardó

d’en Salvador,

hem vist cent anys

plens d’averanys

de fi del món.

Ja saps quins són,

tots aquests signes

tan poc benignes,

perquè n’Espriu

ens els descriu:

l’ós Nicolau,

la pell de brau

feta parracs,

els afalacs

del repetit

gos envilit,

l’afany d’anar

nord, nord enllà…

Raimon ho canta:

“Si això t’espanta

corda’t a fons

els pantalons”.

¿I què diria

avui en dia

veient què fa

el circ humà,

el nostre orfebre

tocat de febre

per l’aiguafort

i per la mort?

Encara guerres

que fan desferres,

els seus rials

plens de fecals,

culte pels fútils

bords inconsútils,

la virtut rara,

els mots encara

sense salvar

i el gran bladar

tot ple d’herbota!

Veig la ganyota,

mig majestàtica

i mig hieràtica

que ens torna a dir

fins a la fi:

“Corda’t a fons

els pantalons”.