miquel àngel llauger

El 9 d’abril de 1932, Charles Darwin arriba a la localitat d’Ithacaia, no gaire lluny de Rio de Janeiro, on ha quedat el Beagle. 

“Aquest lloc és famós perquè hi van viure, durant molt de temps, un grapat d’esclaus fugitius que, amb el conreu d’un tros de terra a la part de dalt del turó, s’esforçaven per subsistir. Al final els van descobrir, i després d’enviar-hi un grup de soldats, els van detenir, amb l’excepció d’una dona vella, que, per no haver de tornar a l’esclavitud, es va estavellar des del cim de la muntanya. En una matrona romana, hauríem dit que això era el noble amor per la llibertat: en una pobra negra és simple entossudiment salvatge.”

Sí, aquell jove de vint-i-pocs anys tenia una idea de la dignitat humana molt més alta que la bona gent cristina i victoriana, que va posar el crit al Cel quan va sentir dir que som cosins dels goril·les i dels ximpanzès. 

El PEN Català va atorgar, divendres passat, el V premi Veu Lliure a Dessale Berekhet, escriptor d'Eritrea, un país que té el dubtós honor de ser el darrer del món, al costat de Corea del Nord, a l'índex de llibertat de premsa que elabora Reporters Sense Fronteres. Dessale, que ara viu acollit a la ciutat noruega de Bø, va emocionar els que el varen escolar, a Lloseta i a Maó, llegint textos propis i dels seus col·legues desapareguts, empresonats o exiliats.

Amb motiu de la concessió del premi també ens va visitar Bàssem al-Nabrís, poeta palestí que viu acollit a Barcelona, en el marc de la xarxa ICORN de ciutats-refugi per a escriptors. Bàssem és de Gaza i fuig alhora de l'ocupació israeliana, amb les seves operacions militars de cada parell d'anys, i del govern totalitari de Hamàs.

Dedicar una part del temps lliure a coses com el PEN suposa privilegis tan grans com el de compartir estones amb persones que enfronten les pitjors atrocitats amb coratge exemplar i amb una presència d'ànim que de vegades nosaltres no tenim per a coses infinitament més irrellevants.

Aquí els teniu, o aquí ens teniu.

I aquí una mostra de la bellesa diversíssima de les maneres humanes de posar els sons de la parla damunt un paper: un poema en llengua tigrinya, que és una de les llengües d'Eritrea i que fa servir l'alfabet Ge'ez.

Arriba Blai Bonet, amb baleigs, aritges, escanya-rossins, banyarriquer i milers de coses més.

 El responsables de l'edició ho expliquen una mica, en rigorosa exclusiva a un servidor.