miquel àngel llauger

Avui, mitja dotzena de persones, en dos equips de tres, hem fet una cosa que es diu un slam de traducció: se'ns donava un poema, en aquest cas el Caged Bird de Maya Angelou, i una hora per mirar de fer-ne una traducció al català. Després es procedia a lectura i votació entre el públic. Jo he fet equip amb Mar Rayó i amb James Miele Scialabba, i hem quedat en una honorable segona posició.

L'ocasió celebrava el Dia Mundial de la Traducció i també, sense saber-ho, el Dia Mundial dels Ocells. La nostra traducció inclou un "i estira el coll per cantar" que vol ser un homenatge a una coneguda cançó de Lluís Llach, molt cantada aquests dies en què sentim, com l'ocell engabiat, una certa enyorança de la llibertat.

 

Ocell engabiat

 

 

 

Un ocell lliure salta

a l'esquena del vent

i es deixa anar riu avall

fins que el corrent s'acaba

i banya l'ala als raigs taronja del sol

i gosa reclamar el cel.

 

Però un ocell que fa passes

a la gàbia estreta

gairebé no hi veu a través

dels seus barrots de ràbia

té les ales tallades

i els peus lligats

i estira el coll per cantar.

 

L'ocell engabiat canta

amb refilet esfereïdor

sobre coses desconegudes

però encara delejades

i el seu cant se sent

al turó llunyà

perquè l'ocell engabiat canta

per la llibertat.

 

L'ocell lliure pensa en un altre oratge

i en els alisis suaus que fan sospirar els arbres

i en els ocells cucs grassos que esperen a la gespa brillant de l'alba

i diu que el cel és seu.

 

Però un ocell engabiat s'està damunt la tomba dels somnis

la seva ombra crida i és un crit de malson

té les ales tallades i els peus lligats

i estira el coll per cantar.

 

L'ocell engabiat canta

amb refilet esfereïdor

sobre coses desconegudes

però encara delejades

i el seu cant se sent

al turó llunyà

perquè l'ocell engabiat canta

per la llibertat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(Les noves rimades de Valls)

 

 

Canten els galls.

Per devers Valls

arriba gent

des de ponent,

amb la comesa

molt ben apresa

de cercar indicis

(bons o ficticis)

d’un crim infecte:

tenir el projecte

de cridar el poble

a això tan noble

d’exercir el vot.

Va l’escamot,

cap a les deu,

fins a la seu

d’un setmanari

per confiscar-hi

tota evidència

de la indecència

separatista:

potser una llista,

o, pitjor encara,

potser la clara

prova final,

la flor del mal:

la papereta!

La gent condreta

que viu a Valls

fa escarafalls,

però ho sap viure

amb to de riure:

gens taciturna,

col·loca una urna

davant els nassos

d’aquells pallassos,

i, sense plors,

reparteix flors

(oh quin regal

de Portugal!)

entre els agents,

gens somrients.

L’escarràs foll

de l’escorcoll

es fa molt llarg,

però no amarg:

tota la vila

fa gran barrila

sense parar.

Quin tarannà,

la gent festiva

i combativa!

Quan els soldats

tricorniats

per fi se’n van,

¿sabeu què fan

els barrilaires?

Canten uns aires

de comiat

tot educat:

“Que ho passin bé,

que ho passin bé!”.

I encara diuen,

mentre se’n riuen,

“I si va bé,

fins l’any que ve!”