miquel àngel llauger

Els que escolten

“Hi ha ningú, per aquí?”,    el Viatger pregunta,

    tot tustant a la porta sota el clar

de lluna, i son cavall    mastegava en silenci

    l’herbei que entre falgueres pot plegar.

I un ocell s’envolà    dels alts de la torratxa

   que el Viatger tenia sobre el cap.

I ell va tornar a tustar    més fort i repetia:

   “No hi ha ningú, ningú no em respondrà?”

Mes ningú no baixà    a rebre’l ni cap rostre

   guaità pels finestrals historiats,

ningú no va fitar    per trobar els ulls cendrosos

   d’aquell home perplex i palplantat.

Una tropa, només,    de fantasmes que escolten,

   estadants del casal entotsolat,

escoltaven parats,    sota la lluna en calma,

   eixa veu procedent del món humà.

Apilats als graons    foscos i xops de lluna

    de l’escala que porta al pis de baix,

paraven tot l’esment    a l’aire que tremia

   amb la crida que feia el visitant.

I ell va sentir al seu cor    la faisó tan estranya

   d’aquells que contestaven tot callant,

i el cavall es mogué,    arranant l’herba fosca

   sota el cel ple d’estrelles i fullam.

I de sobte tustà    a la porta amb més força

   que les altres vegades i alçà el cap:

“Digueu-los que he vingut    i que no em responien,

   que he servat la promesa”, proclamà.

Ni el més lleu bellugueig    vingué dels que escoltaven,

   per bé que cada mot va ressonar

com eco recorrent    la casa d’ombra en ombra:

   els mots de l’únic home desvetllat.

I sentiren, ai las,    com els peus es calçaven

   estreps i com el ferro ressonà

i com a poc a poc    va retornar el silenci,

   quan els cascos, al lluny, varen callar.

Walter de la Mare

                                               traducció mallauger

                                               (original aquí)