miquel àngel llauger

No fa gaire llegia un llibre, hàbit que em permet recomanar al lector casual d’aquest escrit. M’hi vaig trobar amb un avantatge transformat en “una ventatja”, amb la sistemàtica separació del mot “almanco” en dos mots, amb alguna cridanera confusió entre “medis” i “mitjans”, amb personatges que “es donaven compte” de les coses, o amb episodis que succeïen “a n’aquella època llunyana”. I més coses. Em direu que devia ser un llibret editat per un modest club parroquial o una voluntariosa associació cultural de barriada. Doncs no: era un llibre d’autor reconegut, destinat a assolir una xifra respectable d’exemplars venuts, i publicat per un gran grup editorial. I no, tampoc no us en diré l’autor, perquè un escriptor té dret a no tenir una llengua gramaticalment impecable. En canvi, una editorial que vol ser de prestigi té, davant l’Altíssim, el deure de posar als prestatges de les llibreries volums escrits en català correcte. Com sap bé el corrector o la correctora que ha repassat aquest article, si us arriba amb faltes és més culpa seva que meva.

I ara em direu que si deformació professional, o que si som un tocador de nassos patològic. Doncs tampoc: una falta gramatical equival a allò que els estudiosos de la comunicació anomenen un renou. Una interferència: llegim una història d’un enamorament, posem per cas, i l’errada ens salta als ulls i ens arranca de la història i de l’enamorament. Com el mòbil de l’espectador incívic o despistat, que sona durant l’escena més arravatadora d’una pel·lícula. En aquest sentit, el llibre que llegia era un llibre renouer. Vaig estar temptat de deixar-lo anar, de tan renouer com era.

El món editorial català té molts de problemes. També té mostres de molt bona salut, com són les editorials petites tirades endavant per gent que no hi guanya doblers i que mai de la vida no posarien a la venda un volum amb tant de renou. No tinc espai ni capacitats per un inventari de febleses i oportunitats del sector. Sé, però, que el llibre en qüestió és molt mal símptoma. Els professors coneixem bé aquells alumnes que presenten les feines descurades, amb mala lletra i amb taques de tinta. Feines fetes perquè s’havien de fer, però sense posar-hi estimació. Feines d’alumnes que acaben suspenent.