miquel àngel llauger

(el darrer del dBalears, almenys com a diari imprès, i no sense recança)

Fèiem segon de BUP. El professor de Física va entrar a classe, es va treure de la butxaca una pilota de ping-pong, ens la va mostrar entre l’índex i el polze i va sentenciar: “Aquí dins, hi cap tot el món.” Ens havíem d’imaginar un àtom com un buit immens amb un nucli minúscul i uns electrons encara més petits que dansaven frenèticament. Eliminat tot el buit de tots els àtoms, el món tendria les dimensions d’aquella pilota.  A la física subatòmica, val a dir, no hi vaig arribar mai: a tercer vaig triar lletres.

Doncs sí: tot era vaporós, tot estava inflat. Nosaltres mateixos, les cadires de l’aula, el Galatzó que es deixava veure per la finestra: tot tenia menys consistència que el cotó de sucre del Ram. La conclusió era evident i fatídica: tot és infinitament fútil. Era una edat, però, en què el contacte d’una mà, per molt que fos una mà de fum, ens podia fer venir una esgarrifança, i en què alguns descobríem que la lletra impresa, conduïda al cervell pel nervi òptic, creava móns encara més evanescents que el dels àtoms però que eren una forma de la felicitat. La meva Trinitat de llavors la formaven Borges, Cortázar i García Márquez.

Amb el temps he sabut que tot és important encara que sigui fútil. O millor: que la futilitat íntima i última de tot plegat dóna rellevància a les coses. Que és important preservar el bocí de planeta (de pilota de ping-pong, sí) que ens ha tocat. Defensar la llengua que és nostra. Reconèixer que tots els cotons de sucre amb forma humana són iguals en dignitat. Aprofundir en l’esgarrifança de la pell, i acompanyar-la amb la intel·ligència de les emocions. Cercar temps perquè la lletra impresa continuï fluint pel nervi òptic.

També he sabut que és important posar estimació en el que fas. Durant catorze anys he fet, primer setmanalment i després quinzenalment, articles per a aquest diari. Uns set-cents articles. No puc pretendre haver fet set-cents articles bons, però puc dir-vos que sempre els he donat importància i que, curiosament, n’hi he donat més en aquests darrers temps d’article quinzenal.  Al diari que m’ha permès el privilegi de tenir un espai des d’on fer-me llegir, moltes gràcies.  I als que m’heu llegit i tantes vegades m’heu fet comentaris encoratjadors, no puc ni intentar expressar-vos la gratitud. Au, a passar-s’ho bé, que són quatre dies.