miquel àngel llauger

Jaume Bosquet, un altre amic poeta, té un poemari preciós, Transvasament, que acaba de ser guardonat amb el premi Miquel de Palol, i que aviat serà publicat.

Aquest blog té el plaer i el privilegi d'oferir-vos una primícia del recull, un poema especialment estimat, perquè és un imponent homenatge al nostre gran Tomeu Fiol.

Enhorabona, Jaume, i una salutació, Tomeu!

 

SETANTA VEGADES SET

 

A Bartomeu Fiol

 

Toquen les campanes dels campanars de Compostel·la.

Calaloscans. Camp Rodó. Contribució de bàrbars.

Capells de ferro a Son Cabaspre. Calaportal de Cavorques.

Contribució de Verges. La comunió dels sants o Els morts ho callam tot.

Cave carmina, cape canes. Catàleg de matèries. Càbales del call.

Continuació o represa dels poemets de Montsouris.

D’un cànon soterrat. Quòdlibets de coetanis que foren.

I encara: Camps de marina i suburbials. Cròniques bàrbares.

Canalla lluny de Grècia. Carants.

Perquè, és clar, Tot jo és una exageració i Tot és fragment, res no és sencer.

I encara més: Entre Cavorques i Albió. Un dietari

(Ning-nang, ning-nang. Com esbojarrades campanes.

Tu que no vares saber gosar gosar

i ara salvatgement, sense recança, insisteixes

quan hauries d’estar-ne del tot corcat i saturat

de tanta recança. Aspres campanes. Boges campanes. Ning-nang.)—

Toquen les campanes dels campanars de Compostel·la.

 

El Sol. Les formigues. Els esbarzers. Les flors dels marges.

La perfecta i imprevisible mutació constant del camí.

La boira. El vent. La pols. La pluja. Els núvols. La Lluna.

La fragilitat indestructible de cada instant.

El silenci inserit en la duresa de la pedra.

La mirada, sobretot la mirada absorbent.

Ara. I ara. I més ara encara.

Després de quaranta dies i quaranta nits de pelegrinatge,

toquen les campanes dels campanars de Compostel·la.

 

M’assabento aquí de la teva mort,

en plena eufòria del qui està arribant finalment

al capdavall, al destí

que també s’esmuny, s’esmuny, s’esmuny.

 

Ja no ets a l’ara, ¿on ets mestre

aquest lluminós migdia d’agost?

 

¿Què em vols fer saber mentre

toquen les campanes dels campanars de Compostel·la?

 

***

 

S’aturen les campanes

i, dins la nau de la catedral,

ressonen les paraules de Mateu

i aquells càlculs de perdonar setanta vegades set.

 

Compartim—

 

Allò nefand, allò nefast, el mal gratuït,

el mal pel mal, del tot monstruós,

 

allò que no hem de perdonar mai,

malgrat que ens assegurin

que Vós ens demanau de perdonar,

si cal, setanta vegades set.

 

El nostre dubtós cristianisme,

s’acaba en sec, de cop, just aquí.

 

S’enardeix el botafumeiro,

voleia altiu l’encenser prodigiós.

 

Emboira la seva inhumana, bestial

presència, també entre nosaltres.

 

The sheer badness of bloody bullying—

 

Allò que no hem de perdonar mai.

 

¿Allò que no hem de perdonar mai?

 

Tu que ja ets llum i veritat, digues:

¿a qui ho hem de perdonar

sinó a nosaltres?

  Jaume Bosquet

Bartomeu Fiol