miquel àngel llauger

Res a veure, són una estranya parella, però m'explicaré.

La literatura és un continent fet de regions de fronteres superposades i difuses. La que hi ha entre aforisme i poesia, per exemple. A l'encisador Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta?, de Jorge Wagensberg, hi trobam aforismes que són poemes:

  La noche es el eclipse más frecuente.

És un poema perquè és un bell endecasílabo amb accents a les síl·labes 2-6-8-10, i també perquè s'obre en l'ànim del lector amb la textura de suggestions pròpia de la poesia.

Antonina Canyelles, al seu recent La duna i la cascada té poemes que són aforismes ben esmolats:

No estic parlant d'un gènere inferior que s'eleva a la categoria d'un de superior, ni d'un moviment invers. Hi ha literatura que és més bona i literatura que ho és menys, no gèneres majors i menors.

Per cert, que La duna i la cascada és literatura de la bona. Sorpresas que da la vida, que diu la cançó: una mallorquina nascuda el 1942, amb un reconeixement previ discret, i amb una presència també discreta a la vida literària, ara ve i ens dóna la que jo crec que ha de ser una de les revelacions de l'any.