miquel àngel llauger

El versaire de províncies es troba, no sabria explicar com, en un encontre internacional de gent de lletres. Les comunicacions se succeeixen, i fan ús, indistintament, de la llengua de Shakespeare i la de Rabelais. El versaire se sent satisfet perquè, malgrat l'esforç magre que ha posat en la qüestió dels idiomes durant les dues darreres dècades, pot seguir sense gaire dificultats les intervencions. De cop, però, l'orador trenca el to en què s'havia instal.lat i diu alguna cosa enginyosa o divertida. El públic riu. El nostre home s'ha perdut, justament, l'acudit, i estrafà un somriure fals, per evitar la cara de patata que el trairia. I la cosa es va repetint, fins que domina a la perfecció l'art de la mitja rialla de cartró-pedra.