miquel àngel llauger

 

Després del Diluvi

Noè recobra el colomí

que al bec li porta un branquilló

d’una olivera que vol dir

que, si Déu vol parar els ruixats,

el món encara pot florir.

Sem, Cam i Jàfet fan un crit,

però esperar se’ls farà llarg,

fins que Noè no hagi sortit

i, contemplant els encontorns,

digui quin fat els està escrit.

“L’aigua que Déu ens va enviar,

on ha quedat?” Qui ho sap és Déu.

Noè veié un immens fangar

amb bocs negats, i amb ametllers

amb flor que malda per guaitar.

“Nois atrevits, quedeu aquí!

tot aquest llot d’aquí al voltant

el sol o el vent l’han d’endurir

si és que volem posar uns taulons

al flanc de l’arca, i descendir.”

Esposa i fills que el volen bé,

vaques i xais, pots de llavors,

bastó, ronsal, xorrac, paller:

Noè preveu viure feliç

amb tot el que ha de menester.

Canteu amb goig al cel tot clar,

Noès superbs del temps present!

Bé que sovint hem d’albirar

(tot lamentant-nos, més o menys)

fanguers que el sol no eixugarà,

és un regal l’arc de color

i el vi de Déu és vi de goig,

i, si Ell fa anar a l’escorxador

la mala gent, l’adorarem,