miquel àngel llauger

No són bons temps:

l’home del fems

declamatori,

que vol que mori

la llibertat,

el gran magnat

immobiliari,

l’atrabiliari

rei de racistes

i de masclistes,

boca de porc

de Nova York,

la quinta essència

de la indecència

ja és president.

No caldran cent

jorns al despatx:

aquest assaig

de dotze dies

de simonies

ha estat ben prou:

ja trenca l’ou

del vell serpent.

Ràpidament

ha fet l’edicte

que fa un delicte

del decidir

si vol parir

o no, una dona.

Des de la trona

de la ignorància,

fa créixer l’ànsia

del món complet

quan nega el fet

que el món s’escalfa.

Fa de mascle alfa,

parlant d’un mur

de ciment dur:

dur com son crani

o com l’urani

de l’armament

que va dient

que vol fer créixer.

I vol la reixa

per a la premsa,

la que defensa

les llibertats.

I els refugiats,

viltat darrera!,

tots cap enrere,

cap als inferns

dels trets eterns.

Mes el coratge

sempre s’engatja

i l’esperança

mai no descansa:

el món s’alçura

contra l’agrura

d’aquest Neró.

Hi ha una remor

de gent que crida.

Se sent la vida

d’aquesta Terra

al crit de guerra:

que foti el camp