miquel àngel llauger

(publicat a l'AraBalears, 13/5/17)

D’ençà que Pere Antoni Pons va publicar Fervor tan fosc, el seu darrer recull de poemes, havia transcorregut una dècada. De llavors ençà, ha publicat tres novel·les i ha fet una feina ingent com a crític, periodista cultural i autor de llibres d’entrevistes. Tot feia pensar en el cas conegut de l’escriptor que, passats els trenta, deixa els versos aparcats a l’etapa de joventut. Aquells a qui la passió per la realitat no deixa temps per a la lírica. Ara, però, ens sorprèn amb Aquí, on passa tot, guanyador del premi Ciutat de València de Poesia i publicat per Bromera.

És una bona notícia per a la nostra literatura, i ho és perquè Pere Antoni Pons porta a la poesia, en el seu retorn, tot el bagatge d’un home de lletres que toca moltes tecles i que té un ventall d’inquietuds amplíssim. No fa poesia per lliurar-se a l’intimisme que la prosa no li permet: hi deixa entrar la seva mirada reflexiva sobre el món i sobre la matèria humana. És poesia discursiva, però no ho és sempre. És poesia de la intel·ligència: els poemes aforístics són sorpreses molt agradables. És, en molts de casos, poesia narrativa, i potser la capacitat de fer un tomb sorprenent a una història amb els darrers versos dóna algunes de les millors peces del llibre (‘Una noia, a Munic’). És poesia que vol parlar “de tota una generació”, però alhora testimoni d’un personalíssim trànsit pels anys: deixar enrere el fulgor de la joventut i entrar en una altra etapa que no renuncia a la intensitat però la vol diferent. I és poesia que s’ajusta a allò que deia Ferrater que l’objectiu del gènere és “el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del llenguatge”: en aquest sentit, els poemes de tema familiar (‘Panteó dels herois caiguts’ i ‘Culminant’) també puntuen alt. És un retorn sense escarafalls, d’escriptor que intuïm que continuarà fent prosa però continuarà tenint al costat aquest espai literari on explicar-se “només amb declaracions d’amor i ràbia, / perquè no i perquè sí”.