miquel àngel llauger

comentaris, versos, perplexitats, troballes

"La nació i la mort" d'Idith Zertal, un encert d'un editor de Mallorca

mllauger | 06 Juny, 2006 21:06

De llibres | Següent | Anterior | Comentaris (16) | Retroenllaços (0)

Comentaris

1. Absolutament d'acord amb tu, Miquel Àngel.
   M'és molt grata aquesta sensibilitat especial que demostres cap als temes vinculats a l'Orient Mitjà i el conflicte palestino-israelià. El llibre és genial, està molt ben editat i traduït i, curiosament, vaig acabar-lo ahir vespre.Moltes mercès.
   Antoni Trobat | 06/06/2006, 23:28
2. Re: "La nació i la mort" d'Idith Zertal, un encert d'un editor de Mallorca
   Segur que està ben traduït, ja que la traductora és la Roser Lluch i Oms, que em consta que en sap molt de traduir. Salut.
   Trena | 11/06/2006, 10:03
3. Contra la manipulació i la demagògia
   L'article que el senyor Joan Font Rosselló (militant del PP balear) ha dedicat al llibre d'Idith Zertal en el diari nacionalista "El Mundo" mereix unes quantes remarques: 1. Hannah Arendt fa les seves anàlisis polítiques (arran del judici a Eichmann) quan Israel és ja un Estat sobirà (per als jueus israelians) i en vies d'expansió territorial. De fet, Arendt no fa sinó exercir una autocrítica pertinent com a jueva que és, i des de la responsabilitat, en un moment delicat de l'evolució política d'Israel. L'intel.lectual ha de saber estar a l'aguait i advertir la societat dels riscos que comporta l'arramadament i la manipulació de la memòria. Ella mateixa havia militat en el moviment sionista abans de la creació de l'Estat d'Israel, davant la persecució i l'hostilitat nazis envers els jueus alemanys. Vegeu el seu article: "Salvem la pàtria jueva. Encara hi som a temps" (maig de 1948). Traducció castellana: "Una revisión de la historia judía y otros ensayos" (Ed. Paidós, 2005). 2. Com Martin Buber, Hannah Arendt també demanava la creació d'un estat binacional des del sionisme, i era del parer que els jueus i els moviments sionistes havien d'haver creat un exèrcit propi que lluités contra el nazisme al costat dels aliats. 3. No es poden posar en un mateix sac els abusos històrics d'un nacionalisme expansionista i excolonialista que des de la seva sobirania ha oprimit o oprimeix un altre poble i els esforços que un poble desplega per assolir la sobirania que no té (i que un Estat aliè li nega). Les estratègies democràtiques d'un poble que brega pel seu dret a l'autodeterminació no es poden barrejar doncs amb les polítiques de poder i de violència d'un Estat subjugador ni amb els abusos o amb els efectes històrics que se'n deriven. 4. Idith Zertal forma part de la intel.lectualitat israeliana d'esquerres que demana la sortida immediata dels territoris ocupats per part dels colons i de l'exèrcit, amb una negociació pactada a dues bandes. Tots aquests intel.lectuals israelians s'han oposat aferrissadament a la guerra d'Iraq. Val a dir, però, que el PP en el qual milita el senyor Joan Font Rosselló ha donat el seu suport incondicional a la guerra d'Iraq. 5. El Mundo és un diari que publica pamflets antisemites: http://www.el-mundo.es/cronica/2002/368/1036405791.html 6. La relació del diari El Mundo amb La esfera de los libros / L'esfera dels llibres s'hauria d'analitzar en profunditat. No és casual que hagin publicat "La teoria del partisà" de Carl Schmitt (el jurista nazi que va defensar les lleis de Nuremberg i que era amic personal de Fraga, ministre de Franco i expresident del PP gallec). 7. Joan Font Rosselló pensa que es pot valer d'un llibre lúcid i de la seva especificitat històrica per a la seva causa espanyolista i anticatalana. Mentre Catalunya no sigui un estat lliure i sobirà que oprimeixi un altre poble i no pugui passar comptes amb els col.laboradors del franquisme, Font no podrà reclamar-se ni d'Arendt ni tampoc de Zertal amb la finalitat d'atacar el dret legítim i històric del poble català a ser independent. 8. Joan Font parla com a militant abrandat del PP i Arendt ho va fer des de la independència del seu pensament. 9. El llibre de Zertal hauria de servir perquè el PP fes un examen de consciència (El Valle de los Caídos és un monument mortuori al servei de la nació). 10. Molt em temo que Joan Font Rosselló és d'aquells que s'aprofiten de l'autocrítica de molts intel.lectuals jueus o israelians contemporanis per deixar anar els seus fanstasmes judeòfobs. O no és "El Mundo" un diari que publica pamflets antisemites? 11. Fins ara no hi ha hagut cap editorial espanyola que hagi tingut el coratge de publicar el llibre d'Idith Zertal. És una dada simptomàtica. La publicació catalana d'aquest llibre mostra no tan sols l'esperit obert i crític de què gaudeix Catalunya, sinó també la solidaritat que sap manifestar cap als intel.lectuals estrangers. Sabrà l'Institut d'Estudis Baleàrics fer un bon ús dels llibres que ha adquirit?
   Arnau Pons | 19/06/2006, 01:11
4. Ball de fantasmes
   En el seu primer article publicat a “El Mundo”, que curiosament ha desaparegut d’internet, Joan Font Rosselló (del PP balear) elogiava el llibre d’Idith Zertal, “La nació i la mort”, perquè, segons ell, demostra de manera contundent que tots els nacionalismes s’assemblen en la seva pràctica d’exclusió dels dissidents (o dels traïdors). És amb aquest judici com acabava el seu text, a tall de conclusió. Aquesta és per tant la lliçó brillant que caldria extreure de la lectura d’aquest llibre, si fem cas de la ressenya de Joan Font. El fet que la historiadora israeliana parli dels efectes i dels usos al Pròxim Orient d’un esdeveniment històric sense precedents, com és l’extermini sistemàtic i organitzat dels jueus europeus, poc importa a Font. La cultura i la política de la mort no mereixen cap consideració després del brutal atemptat de Madrid, quan el PP ja havia donat el seu suport incondicional a la invasió de l’Iraq. De fet, l’extermini jueu tampoc no li interessa gaire. I tampoc no el preocupa la responsabilitat directa d’Europa en els esdeveniments passats i recents al Pròxim Orient, com denuncia amb lucidesa Viviane Forrester en el seu llibre “Le crime occidental” (Fayard, 2004), en què cita precisament Zertal a la bibliografia. El to de l’article de Font denota menyspreu i indiferència tant pel que passa en aquella zona (seria simplement un afer estricte entre israelians i àrabs; val a dir que Joan Font, sense fer cap retret als nazis, no s’està de parlar dels colons terroristes), com pel que va passar a tot Europa sota el nazisme amb l’ajut dels seus col·laboradors (vegeu, pel que fa al context mallorquí sota Franco, el capítol XXVI, “Una enquesta”, del llibre de Miquel Forteza, “Els descendents dels jueus conversos a Mallorca”). L’ombra sinistra de l’extermini no es deixa veure, doncs, en cap argumentació de Joan Font. El que l’articulista de “La Pluma” vol poder afirmar simplement i sense “revolts” innecessaris, des de les trinxeres ultranacionalistes i dretanes d’“El Mundo”, per tal d’exercir una crítica subreptícia al nacionalisme català, és que tots els nacionalismes s’assemblarien sense distinció. Res més. Per això tots són reprovables. Ell no seria nacionalista, sinó una mera víctima del nacionalisme català (aquesta frase es pot llegir entre línies): la identificació esperpèntica amb Arendt és clara. Perquè Hannah Arendt, com a jueva que era, hauria estat considerada traïdora pels seus (els sionistes) i Joan Font com a mallorquí seria considerat traïdor (pels mallorquins catalanistes) perquè defensa la causa espanyolista. Aquest és el moll de la qüestió, allò que fa que Font elogiï el llibre d’Idith Zertal. Ens hem de posar a riure o a plorar? No és casual que un nacionalista espanyol desinformat i descurós com Joan Font, militant declarat del PP, es valgui d’un tema escruixidor com és el genocidi jueu per difondre esbiaixadament la seva ideologia, que ultrapassa totes les sectes (les connexions del PP amb l’Opus Dei en són un bon exemple). La utilització interessada (o l’elogi circumscrit a un detall del qual es pot treure profit) que fa Joan Font té un deix d’antisemitisme. És innegable. El seu article és més aviat indiferent a l’extermini jueu i l’instrumentalitza per a una militància política que no té res a veure amb l’esdeveniment històric de què tracta el llibre. Perquè Joan Font, que no és un historiador israelià sinó un polític mallorquí d’un partit nacionalista espanyol de dretes, excloent i sovint agressiu, no dedica ni una sola línia d’anàlisi a l’horror del nacionalsocialisme (que també és una mena de nacionalisme) i no s’adona de la via que ell mateix obre a les comparacions desafortunades, entre el nazisme i el sionisme, per exemple, pel fet d’agafar com a dada essencial d’aquest llibre (i precisament d’aquest llibre) un efecte inevitable de qualsevol nacionalisme o religió: l’exclusió dels dissidents o dels qui són crítics envers l’actuació del poder, com va ser-ho Arendt (la qual va patir directament la persecució nazi). Després de la meva rèplica, Joan Font ha escrit una contrarèplica, que tampoc no es troba a internet, i que “El Mundo” pretén ara deformar per tal de crear més confusió. El meu catalanisme d’esquerres explicaria que jo el critiqui compulsivament per haver emprat un llibre que parla d’un tema molt delicat al qual Font Rosselló no dedica ni una sola línia amb prudència. (Òbviament Joan Font no sap quina és la meva posició dins del catalanisme; no pot concebre que un catalanista com jo pugui exercir l’autocrítica en el si del catalanisme perquè és una cosa que desconeix: no pas la meva posició en si, que és evident, sinó el sentit i la necessitat del mot “autocrítica” per tal d’evitar els pitjors errors del passat.) El que cal analitzar i denunciar és la manca de tacte de Font davant de l’extermini jueu i la descontextualització que en fa, així com la seva manca de sensibilitat envers els efectes traumàtics d’aquest esdeveniment en la societat israeliana. Qui és ell per opinar tan interessadament sobre aquest tema en la columna d’un diari que no ha amagat mai la seva militància política radical? Hem de permetre que Font faci un ús polític interessat de la mort nefanda de milions d’éssers humans? L’aberració es produeix quan un llibre com “La nació i la mort”, escrit per una historiadora jueva israeliana que té una cura extrema amb l’esdeveniment històric, de manera que és capaç de denunciar-ne les devaluacions, cau a les mans d’una persona que és incapaç d’entendre per què Zertal té, com a historiadora (però sobretot com a israeliana que vol un futur per a Israel i no pas viure en un atzucac de violència), el deure d’escriure aquest llibre valent i, malgrat tot, encoratjador. En la seva contrarèplica Font es pretén desresponsabilitzar del que ha dit apel·lant a la llibertat d’opinió amb preguntes emfàtiques. Però no fa sinó carinar. Al cap i a la fi, no tindria res a veure que ell sigui del PP. Això no té per què influir en la seva ressenya. La llibertat d’opinió li permet de dir el que li plagui i d’extreure les conclusions que vulgui d’un llibre que té la seva especificitat i la seva particularitat històriques, a despit d’aquesta mateixa historicitat. En el fons el que compta és poder extrapolar pel broc gros: tant Joan Font com Hannah Arendt serien les víctimes d’una mateixa intransigència. I a sobre jo atemptaria contra la seva llibertat d’expressió perquè sóc sectari i irreflexiu com tots els catalanistes. Els del PP sempre han representat la moderació. És amb aquestes pràctiques truculentes que la dreta espanyola opina sovint a la premsa que li és còmplice: confonent primer, desresponsabilitzant-se de les seves actuacions i declaracions després, i acusant finalment els altres de tots els mals de la societat i del món. Joan Font no és responsable amb el seu vot ni amb la seva adhesió al PP de les morts diàries a l’Iraq. Ell pot «opinar», ja sigui del nacionalisme sionista (sense parlar de l’extermini comès en sòl europeu) o de qualsevol altra cosa, de la mateixa manera que pot votar i rentar-se les mans després del vot. “El Mundo” pot publicar Carl Schmitt a “L’esfera dels llibres” i Joan Font no té per què combregar amb les idees del jurista nazi amic de Manuel Fraga (al seu torn, company de partit de Joan Font). Ara bé, el llibre de Schmitt és al carrer com a exemple d’anàlisi política útil per a l’actualitat. És aquest el sentit que Joan Font li dóna a l’acte d’exercir la llibertat d’expressió. La desculpabilització en els atemptats de Madrid va també en aquesta línia. D’altra banda, ells no són nacionalistes. Només opinen i assenyalen amb el dit els sectarismes. Perquè els nacionalistes són només els qui reclamen un estat o el dret de ser una nació, no pas els qui ja la tenen i la usen per tallar les llibertats d’un altre poble, amb l’ajut dels seus col·laboradors. Ells poden fer ballar dades i fantasmes. També poden fer ballar la història. I l’horror que hi produeixen. Poden repetir mentides fins a transformar-les en possibles veritats. “La nació i la mort” seria, per a Joan Font, un llibre antinacionalista. Ras i curt. La befa a les motivacions que han empès l’autora a fer aquest llibre no pot ser més descarada. Tot el llibre es pot reduir a una declaració entusiasta de Joan Font. Fins i tot el llenguatge utilitzat per Font ha de ser futbolístic i vulgar: en la seva ploma, Miquel Àngel Llauger és «un líder rojiverde». Per què “El Mundo” amaga ara els dos articles de Joan Font i no els publica a la xarxa, com havia fet amb el primer? De què tenen por? O és que Joan Font no pot opinar a perpetuïtat, penjat a la xarxa virtual, per tal que tothom pugui llegir la mena d’articles que propaga la premsa espanyolista? És una mera casualitat que “El Mundo”, que és on Joan Font «opina», hagi publicat, a més del nazi Carl Schmitt, un article sobre “el lobby que vive en España” per tal de promoure un llibre d’Alfonso Torres publicat per “La esfera de los libros”, titulat “El lobby judío. Poder y mitos de los actuales hebreos españoles”? Per què Joan Font no s’alarma en la seva secció davant d’unes frases com aquestes, publicades al diari en què col·labora: «Ser judío o hebreo no implica la práctica religiosa, porque el judaísmo es un caso singular (sic) en el que el nombre de la etnia (sic) es el mismo que el de la religión. Por este motivo puede haber judíos creyentes, practicantes, laicos, ateos, agnósticos... La siguiente es una pequeña lista de judíos españoles a secas (sic)»? És clar: ell no té per què combregar amb la línia del diari en el qual escriu ni amb els continguts dels llibres que edita “L’esfera dels llibres” o “La esfera de los libros”. Cadascú, en el seu partit polític, tira pel seu vent. Tan aviat són schmittians com arendtians. Són així de lliures. Tant que ni s’aclareixen. La seva secta es mou com el remolí d’àtoms de Demòcrit. O com un ball incorpori de fantasmes. Per a ells, res no es connecta amb res. I res no provoca res. Els vots del PP són innocus, per molt letals que puguin ser en un altre lloc del planeta. Joan Font: digues al teu superior que et pengi els textos sobre “La nació i la mort” a internet, no et facis el poruc ni l’esmunyedís. El que has escrit ha de quedar com a testimoniatge. Algun dia vindrà un historiador que, per llegir bé la història, sabrà passar el raspall a repèl, com ha fet Idith Zertal. Per cert: has llegit Benjamin?
   Arnau Pons | 15/07/2006, 23:56
5. Es creu el que diu, Senyor Pons?
   Amb la resposta de dalt (“Ball de fantasmes”) al meu segon article publicat a El Mundo-El Día de Baleares (“La apropiación de Zertal”) en relació a l’apropiació que suposadament faig del llibre de Idith Zertal, el Senyor Arnau Pons fa una sèrie de reflexions que voldria contestar. Com que la polèmica va per llarg i l’espai a la premsa escrita és insuficient per contestar-li en detall pas a contestar-li des del blog de Miquel Angel Llauger. ------------------ Miri, per començar, crec que vostè extreu moltíssimes conclusions equivocades, entre altres coses per la seva gran capacitat de formular judicis d’intencions i judicis de valors poc tenen a veure amb la realitat. -------------------------- Miri, Senyor Pons, com li deia l’altre dia, vostè té una extraordinària capacitat d’extreure les conclusions més gratuïtes. En la primera rèplica em deia que com que jo som militant del PP (de fet, som diputat regional a les Illes Balears) i col·laborador setmanal de El Mundo-El Dia de Baleares no estava legitimat per fer una ressenya del llibre d’Idith Zertal. I jo li contestava que és evident que no és així. Vostè sap perfectament que, anc que el PP donàs el seu suport polític (polític, repetesc) a la guerra d’Iraq i que l’editorial vinculada al diari El Mundo publicàs “pamflets antisemites”, això no té perquè determinar no condicionar-me en les meves opinions. Ni el meu partit ni el diari on escric.-------------- Tampoc és ver quan diu que jo me n’he oblidat de l’extermini jueu a l’hora de valorar el llibre de Zertal. Miri, en 450 paraules, que és l’espai que tenc a El Mundo-El Día de Baleares, entendrà vostè que no puc fer una ressenya exhaustiva sinó agafar-ne una idea per exposar-la als meus lectors. En efecte, amb això té raó: una de les conclusions que vaig extreure va ser que tots els nacionalismes s’assemblen i em va venir denou precisament perquè aquest tipus de crítica al nacionalisme vengués des d’una pensadora israeliana. Si en un nacionalisme tan atípic com el sionista, nacionalisme per altra banda ben justificat originàriament (aconseguir una pàtria o un estat jueu, després de l’experiència trágica de l’Holocaust, era absolutament necessari) constatam com la malaltia (em permeti la metáfora biologista) nacionalista va molt més enllà de la construcció d’un estat. En efecte, Zertal ens assenyala com, fins i tot molt després que Israel s’erigesqui com a Estat-nació i d’armar-se militarment davant l’amenaça àrab, el nacionalisme, lluny d’esvair-se, continua forjant el sentit comú de la immensa majoria de la classe política i intel·lectual jueva. De fet, Zertal ho veu així: evidentment que Zertal té en compte l’extermini jueu i l’amenaça àrab al seu voltant com a context a partir del qual fa els seus judicis i valoracions. Evidentment. Però el que denuncia és que el nacionalisme no té fre, no té límits i que fins i tot després d’haver aconseguir el seu objectiu (l’estat nacional) segueix constituint la “ideologia” transversal de la classe dirigent a la que Zertal no justifica ni excusa precisament.------------------------- Curiosament és vostè, Senyor Pons, qui s’excusa en els “efectes traumàtics” que ha tengut l’Holocaust en la societat israeliana per justificar els durs atacs de Zertal contra el nacionalisme transversal de les elites israelianes. De forma tàcita reconeix que no som jo qui malinterpreta Zertal (al cap i a la fi no he fet altra cosa que seguir-la) sinó vostè, que a la seva manera intenta excusar els excessos nacionalistes dels jueus que denuncia la historiadora.----------- Miri, Senyor Pons, vostè és tremendament injust en els seus comentaris. Si qualque cosa detest és el victimisme: jo no som cap víctima del nacionalisme català, a diferència d’Arendt sí ho fou d’alguns sionistes. El nacionalistes catalans, en tot cas, són les meves víctimes, en el sentit més dialèctic del terme. A mi, vostès, nacionalistes catalans, no us tenc per enemics sinó per adversaris polítics que, lluny de tèmer-vos, i si em permet la gosadia, representen un simple divertimento intel·lectual per a mi. La meva causa no és l’espanyolisme, sinó la llibertat, una llibertat que no només està amenaçada a Catalunya, sinó que és violada sistemàticament. El nacionalisme és nociu quasi sempre... i només en casos com el sionisme originari és justificable ja que, com sabrà, la II Guerra Mundial demostrà que alguns pobles com el jueu no podien viure (o sobreviure) sense una pàtria com testimonia el fet que els apràtides sense passaport eren els primers en visitar els camps de concentració, com vostè, lector d’Arendt i probablement d’Zweig, sabrà. Però, com ja li deia abans, el nacionalisme al final acaba devorant els mateixos ciments de l’estat-nació que s’havia esforçat en construir. Per això, que Catalunya o que el País Basc puguin ésser independents no garanteix d’entrada més drets o més llibertats, sinó molt probablement manco.------------------------------- Des d’aquest punt de vista, en canvi, Espanya a mi ja em va bé, perquè és un àmbit de llibertat, a anys lluny de la por ambient del País Basc i del nacional-progressisme obligatori a Catalunya.------------------ Dit això, Senyor Pons, li he de fer una sèrie d’aclariments. No sé per què diu que jo desconec l’autocrítica cap al meu partit, a diferència de vostè. Potser li caldria informar-se un poc més, llegir-me més (li recoman dos llibres meus publicats el títol dels quals és “Jaque a la progrefarsa” i “Artesanos de la culpa. Los intelectuales y las buenas intenciones”) i sobretot, abans de fer un judici d’aquestes característiques, demanar qualque referència entre la classe político-mediàtica balear.--------------- Vostè escriu més amunt, amb una mala fe evident, com qui vol incitar al llinxament: --------------------------“El que cal analitzar i denunciar és la manca de tacte de Font davant de l’extermini jueu i la descontextualització que en fa, així com la seva manca de sensibilitat envers els efectes traumàtics d’aquest esdeveniment en la societat israeliana. Qui és ell per opinar tan interessadament sobre aquest tema en la columna d’un diari que no ha amagat mai la seva militància política radical? Hem de permetre que Font faci un ús polític interessat de la mort nefanda de milions d’éssers humans?”-----------------------¿Per què, repetesc, d’una ressenya tan poc exhaustiva (ho reconec, 450 paraules no donen per a més) en treu les següents conclusions? Realment es creu el que diu? ¿Per què parla d’”aberració”, de “descontextualització”, de “manca de sensibilitat”, d’ús indegut del llibre de Zertal quan, amb les poques línies que he escrit, bàsicament apunt, amb més o manco fortuna, a una de les idees centrals (no l’única, certament) de l’autora? ¿No creu que va massa lluny? ¿O està disposat, en la senda d’una espècie de paranoia malaltissa, a acusar-me dels pitjors mals només perquè he destacat la idea que tots els nacionalistes al final s’assemblen? --------------- Senyor Pons: miri, crec que les crítiques que fa al meu partit no tenen cap fonament ni un, tant és així (¡són tan pelegrines!) que em permetrà que no insistesqui------------------- Senyor Pons: el qui no connecta ni relaciona de forma adequada és vostè. Per altra banda, com ja li deia, a mi els nacionalistes catalans, encara que amb pretensions erudites com vostè, no m’espanten. Li apunt davall les dues adreces d’internet on encara ara podrà trobar els meus dos articles sobre Zertal que diu que jo vull amagar de qualque manera. Apunti, perquè els lectors del blog els puguin visitar.---------------- “La apropiación de Zertal” por Joan Font Rosselló. El pot trobar a l’adreça: http://www.elmundo-eldia.com/2006/07/03/opinion/1151877625.html------------------ “Amor y política” por Joan Font Rosselló. El pot trobar a l’adreça: http://www.elmundo-eldia.com/2006/06/05/opinion/1149458424.html--------------- Com pot veure, no tenc cap motiu per fer-me ni “el poruc” ni “l’esmunyedís” ni tampoc és necessari dir-li res al “meu superior”. A mi els seus desafiaments, li repetesc, no m’espanten. Tampoc El Mundo “amaga” res ni “deforma” res, com diu vostè: els meus dos articles, si els vol visitar, estan exposats al diari digital a les dues adreces web indicades. ------------- La conclusió que en trec de tota la seva polémica és que algunes de les idees del llibre d’una intel·lectual d’esquerres com Zertal (com la que jo pos en evidència: el nacionalisme sempre és excloent i anti-liberal) l’han molestat, que no en pot prendre passada del fet que una intel·lectual d’esquerres abomini del nacionalisme. Per altra banda, la paranoia o el fet d’imputar males intencions als altres sentint-se perseguit (tret que distingeix els nacionalistes, certament) pot arribar a convertir-se en un obstacle insalvable per a les seves indubtables capacitats intel·lectuals. No s’ho prengui com un consell ni com a advertiment, no som paternalista. Simplement com una constatació. De la mateixa manera potser li caldria que indagàs en vostè mateix les ferotges intencions que a mi m’imputa. ¿De veritat creu que som jo, i no vostè, qui s’apropia de Zertal a la seva manera? ----------Joan Font Rosselló
   Joan Font Rosselló | 17/07/2006, 20:24
6. Sí que m'ho crec
   1. Veig que no m’he explicat prou bé, i que encara hauré de ser més clar. La nota que Miquel Àngel Llauger (a qui vós anomenau “líder rojiverde” amb un to sorneguer que us delata com a interlocutor inepte per al debat polític assenyat) ha publicat més amunt sobre “La nació i la mort” té la particularitat, si l’acaram al vostre article, de ser seriosa i pertinent. No fa, com vós heu fet, un ús polític interessat (i cridaner) del llibre. No se l’apropia. El lloa simplement per allò que és, sense separar-lo de la seva especificitat. Llauger parla, amb raó, de “mística nacional”, i empra, encertadament, un condicional quan es refereix a la, diguem-ne, clarivident anàlisi d’Arendt: “ja preveia, cap a finals dels anys 40, com l’objectiu d’una llar nacional jueva, si es construïa a partir de la visió dels àrabs com a amenaça i com a enemics...”. La nota de Llauger té moltes menys paraules que el vostre article i això tanmateix no ha condicionat el contingut del seu comentari. Vós, en canvi, heu escrit una ressenya sobre aquest mateix llibre mogut per unes motivacions ben concretes. Hi heu vist una arma per a la vostra causa. És evident que tots els nacionalismes poden caure en una “mística nacional” que els degrada i desvirtua. ¿Pensau, però, que Idith Zertal s’oposa a la creació d’un Estat palestí perquè segons ella tots els nacionalismes són excloents? ¿Pensau de debò que els diria: quedau-vos on sou, abandonau les vostres aspiracions perquè un Estat us corromprà encara més? Vós, senyor Font, heu llegit el llibre de Zertal i tot d’una us heu adonat que podíeu treure’n un profit partidista per estigmatitzar l’adversari en el context de la política balear. És obvi. Militau en un partit nacionalista espanyol que té el costum de parlar de “nacionalismos” d’una manera acusadora. Prou de demagògia. Si realment pensau que tots els nacionalismes s’assemblen, abandonau el vostre lloc de diputat regional del PP i adheriu-vos a la causa anarquista. El gest us dignificarà. I demostrareu que us creieu de debò les vostres paraules. D’altra banda, tenc entès que sabeu com saltar d’un extrem a l’altre. Aprofiteu l’ocasió per combregar amb el vostre ideari. 2. Durant unes quantes setmanes, el cercador “Google” donava l’enllaç directe al vostre text publicat a “El Mundo”. Va ser gràcies al cercador que vaig tenir-hi accés. De sobte, l’enllaç va desaparèixer. I ja no va ser disponible. ¿Una casualitat? Us agraesc que ara els faciliteu. La gent sap com llegir entre línies. El vostre article practica la figura de l’al·lusió. Després de la meva rèplica, “El Mundo” va fer una enquesta que vaig trobar també a internet. Si la memòria no em traeix, deia una cosa així: “¿Tiene derecho a opinar Joan Font sobre el libro de Idith Zertal?” Això no reflecteix el contingut de les meves remarques. La intenció és desviar el debat. 3. Vaig voler escriure unes quantes observacions al vostre text perquè em semblaven (i em semblen) necessàries. No vaig dir enlloc que vós no teníeu dret a parlar o a opinar. No continueu la demagògia. Quan “La nació i la mort” va aparèixer a França també hi va haver qui se’n va servir. La polèmica encara cueja a internet. ¿O és que jo no tenc dret a replicar, si vós el teniu a opinar? 4. Dieu que tots els nacionalismes són excloents i antiliberals. Però no hi afegiu: “i sobretot l’espanyol”. L’atac continu a la llengua i a la cultura catalanes, fins al punt que el PP no permet que els nins valencians estudiïn autors mallorquins o catalans a l’escola, n’és una mostra, entre moltíssimes més. Sou vós qui no us acabau de creure el que estau dient. La violència que feu a la Història és alarmant. I s’ha de denunciar. Fins i tot la primera traducció castellana d’Ausiàs March de 1539, feta per Baltasar de Romani, deia ben clar: “Las obras del famosissimo philosofo y poeta Mossen Osias Marco cauallero valenciano de nación catalan”. Ara, però, el concepte legítim de “nació catalana” no té dret d’existència si ens atenim als discursos abrandats dels dirigents del PP (i no només del PP). Què hi ha de més excloent i violent que això? 5. L’antisemitisme no s’expressa només amb articles virulents contra els jueus (com és el cas de la columna “Judiadas” de Jorge Berlanga, en el diari dretà “La Razón”; un dels pamflets més horribles que s’han escrit fa poc a Espanya en favor de “l’odi racial”). Hi ha un antisemitisme inconscient que és molt més difícil de combatre i d’assenyalar. “La nació i la mort” és un llibre escrit contra l’ús polític de l’extermini. L’autora té una part de la família morta en els camps. Sap bé de què parla. Quan un diputat regional del PP escriu sobre aquest llibre mogut per una finalitat política concreta i innegable (no jugueu ara a fer-vos l’innocent), jo no puc sinó actuar, no tan sols com a amic de l’autora, sinó com a director de la col·lecció que ha fet sortir aquest llibre en català. El meu catalanisme (que vós feu bé de destacar) no m’ha impedit veure-hi una obra lúcida i necessària. Segons la vostra lògica, un catalanista no hauria de poder pair aquest llibre. No ha estat el cas. Curiosament un catalanista ha permès la seva difusió a Catalunya. Us puc assegurar que m’he passat moltes hores discutint el text tant amb l’autora com amb la traductora per tal de fer-ne una bona edició. No creieu que no l’he entès. Tampoc creieu que algunes de les anàlisis de Zertal em molesten. Si fos el cas, no l’hauria publicat a la meva col·lecció. Per això he de repetir-vos que l’antisemitisme s’expressa també, soterradament, en la indiferència davant de l’aniquilació de les comunitats jueves d’Europa. Quan vós celebrau la publicació d’aquest llibre de la manera que ho heu fet, des d’una tribuna ben connotada, tenint en compte, a més, que ocupau un lloc com a diputat del PP a Mallorca, estau caient en una pràctica política suspecta. Per això feia, en la meva rèplica, una conjectura: “molt em temo que...”. La vostra manera de respondre m’ha fet pensar que la conjectura té més consistència del que em pensava inicialment. Perquè (hi insistesc una vegada més) no és l’horror del nazisme i dels camps de la mort allò que us mou a ressenyar el llibre, contra els usos interessats. Tampoc l’angoixa davant dels esdeveniments al Pròxim Orient. Tan sols us ha estimulat el fet que l’autora ha sabut criticar-hi sense embuts el sionisme i, de retruc, a parer vostre, tots els nacionalismes: una “crítica” que us serveix per dur l’aigua al vostre molí espanyolista. És davant d’aquesta manipulació que no puc fer altra cosa que replicar. És clar que em crec tot el que estic dient. ¿Per què hauria de parlar sense convicció? No faig sinó posar en pràctica, mentre us responc, el concepte de “Selbstdenken” que tant agradava a Arendt. Però també tinc al cap, no ho dubteu, les violències de la Història.
   Arnau Pons | 18/07/2006, 21:52
7. Sobre l'objectivitat
   El Senyor Arnau Pons continua insistint en què he fet un ús partidista del llibre de Zertal i que les motivacions que m’han empès a fer una columna de 450 paraules era servir a la meva causa (“anticatalana, espanyolista i judeòfoba”). Jo no tenc tantes pretensions d’objectivitat i imparcialitat com el Senyor Pons, entre d’altres coses perquè crec que just la selecció d’un determinat document o just la selecció d’una determinada idea central d’un llibre (en aquest cas, que el nacionalisme és incompatible amb la llibertat i que el nacionisme és un cavall desbocat que no té fre) és ja una mostra de subjectivitat. Es evident que la intenció del meu article no partia de “l’horror del nazisme i dels camps de la mort” ni “tampoc l’angoixa davant dels esdeveniments al Pròxim Orient”, com vostè em retreu. Això és evident. I per què ho havia de fer? O resulta que encara hauré de posar-me d’acord amb vostè abans de fer una crítica d’un llibre no fos cosa que caigués en el perill d’apropiar-me’l? A més, no crec equivocar-me si dic que el llibre de Zertal ni la denúncia que fa de la ideologia sionista partesquin tampoc de l’horror del nazisme ni dels camps de la mort. Evidentment, la presència d’aquest horror per l’Holocaust ha de formar part com a vivència en Zertal, però no crec que hagi estat aquest el leitmotiv per començar a escriure aquest llibre.-------------------------No continuï insistint en el meu antisemitisme, sigui conscient o inconscient. No som antisemita de la mateixa manera que tampoc crec que el meu partit, a diferència de tota l’esquerra, ho sigui en la mateixa mesura.-----Tampoc continuï insistint en què el meu partit i el diari on escric em condicionen les opinions. No sigui tan ingenu.--------------Ara bé, es destapa quan parla de nacionalisme català, Senyor Pons. Parla d’un “atac continu a la llengua i a la cultura catalanes, fins al punt que el PP no permet que els nins valencians estudiïn autors mallorquins o catalans a l’escola, n’és una mostra, entre moltíssimes més” (sic). Vostè no té remei, és nacionalista, és clar. Miri, qui està atacant la llengua i la cultura espanyola, a Catalunya, a València i a les Illes Balears són els nacionalistes catalans. Això és senzillament imperdonable perquè no potenciar una llengua franca de més cinc-cents milions de persones amb una cultura excel·lent com l’espanyola no té nom. No té nom. Esper que un dia les noves generacions els recordin el que estan fent. No es facin les víctimes quan en realitat són els culpables (el PP i els governs del PP, malhauradament, s’ha deixat influenciar massa per vostès) que un al·lot mallorquí no pugui fer tot l’ensenyament en espanyol i es veu obligat a fer com a mínim el 50% en català que en realitat a algunes escoles frega el 100%. O a Catalunya, tant si vol com si no vol, fer-ho tot (o quasi) en català. Això no és respectar la llibertat dels pares a elegir la llengua en la qual volen que els seus fills siguin ensenyats. Qüestió de llibertat. El nacionalisme no és liberal ni democràtic en qüestions identitàries. Davant el dilema sempre opta per la “identitat”, mai per la llibertat. El problema és que els nacionalismes irredents i desfasats com el català es comporten com si fossin una nació, quan en realitat no ho són ni els seus ciutadans ho volen esser. Només un estat dèbil com Espanya (al qual els nacionalistes tant detesten com més els permet avançar en els seus objectius, paradoxalment) ha possibilitat que un senyor com vostè conservi l’exquisida sensibilitat de queixar-se de si els valencians no poden estudiar autors mallorquins. I què vol que li digui? Si vostè fos francès de Catalunya Nord, donaria gràcies a Déu de la situació que es dóna actualment a la Catalunya espanyola en relació a temes com la llengua, la cultura, el nivell d’autogovern, etc. Es compari amb la Catalunya Nord francesa i veurà que lluny de queixar-se hauria d’estar-ne agraït de pertànyer a un estat com l’espanyol tan dèbil. Però, clar, és nacionalista català i per tant insaciable. Insaciable perquè ha perdut el sentit de la realitat i pensa en Catalunya com si ja fos una nació independent. La seva llibertat consisteix en llevar-la als altres. Els seus drets consisteixen en llevar-los als altres. La nació ho és tot i precisa de sacrificis individuals------------------El seu estil, Senyor Arnau Pons, consisteix en l’acusació permanent. M’ha acusat de judeòfob i no ho som. M’ha acusat d’anticatalà i no ho som (vostès els catalanistes no representen, ni prop fer-s’hi, tots els catalans). M’ha acusat (a mi i al diari on escric) d’amagar els meus articles i no els he amagat. M’ha acusat d’interlocutor inepte per al debat polític assenyat (un bon insult, certament, el felicit) i ... tampoc se n’ha disculpat. Els catalanistes no tenen remei, definitivament.------------------No vull consumir el meu poc temps en disputes estèrils i multidisciplinars. Ha estat un plaer, però crec que en puc prescindir. Miri, Senyor Pons, vostè és nacionalista i no té remei (jo també ser que és formar part de la caverna catalanista, gràcies per recordar-m’ho, no fa falta que m’ho expliqui: el comprenc perfectament). I jo no deixaré, per ara, de pertànyer al Partit Popular i tampoc d’escriure en El Mundo. Tampoc aspir a l’objectivitat ni a la imparcialitat en les meves columnes, certament. Som incorregible. Gràcies pels seus esforços de regenerar-me una micoia encara que, per cronologia, potser em tocàs a mi la feixuga tasca de regenerar-lo a vostè per treure’l de la caverna (vaja una caverna!) del nacionalisme català. Salutacions. Joan Font Rosselló
   Joan Font Rosselló | 19/07/2006, 17:13
8. L'incorregible
   L’incorregible (que en el fons l’únic que vol, amb un evident falsejament de les dades, és promoure la segregació lingüística, els guetos i la no-integració; i, consegüentment, la xenofòbia per la via lingüística; el Decret Fiol és una mostra de quins són els objectius del seu partit nacionalista, amb tots els tics vergonyosos d’un nacionalisme fanàtic) no es pot avenir que se li retregui que ha fet un ús interessat del llibre d’Idith Zertal. Els llibres que parlen d’una història que el toca de més a prop, com ara “L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951)” de Maria Josepa Gallofré (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991), o “Els catalans als camps nazis” de Montserrat Roig (Ed. 62, 2001), per citar només dos exemples remarcables de denúncia de dos nacionalismes ferotges (tot i que amb diferències substancials, però a la vegada amb connexions històriques innegables), es veu que no li poden ser útils per a la seva causa antinacionalista, si ens atenim a les seves declaracions demagògiques. El PP, segons ell, no seria un partit nacionalista religiós. I tot sembla indicar que el nacionalisme franquista i el nazisme serien menys reprovables que el catalanisme. ¿No és simptomàtic que no hagi fet cap retret als nazis quan ha parlat de “La nació i la mort” de la manera com ho ha fet, per denunciar els nacionalismes? Vaig traduir una entrevista a Ieixaiahu Leibóvits (Yeshayahu Leibovitz), científic i filòsof israelià, sionista i ortodox, i la vaig publicar a la revista “Rels”, núm. 5, primavera 2005 (en el marc del 60è aniversari de l’alliberament dels camps); Philippe Mesnard, l’autor del recull “Consciences de la Shoah” (Kimé 2000), me la va deixar reproduir. La posició política de Leibóvits s’apropa enormement a la d’Idith Zertal, que és laica i crítica envers el sionisme. Leibóvits explica com: “Un Estat, i això val per a tots els estats, tant a l’antiguitat com als temps moderns, tant si és l’Estat dels jueus com l’Estat dels no-jueus, un Estat és una forma de poder. Cap Estat no és un valor, no és una entitat dotada de consciència i de voluntat, és un marc. L’Estat s’ocupa de les necessitats indispensables. Només els Estats totalitaris s’ocupen dels valors. // Ph.M.: ¿Podríem imaginar una altra forma en el lloc de l’Estat? // I.L.: Això és precisament el que és lamentable. En el fons, els anarquistes tenen raó. Caldria tenir un govern independent d’un sistema governamental; si no, malament rai. Tanmateix, les persones només poden viure juntes en el marc d’un règim com aquest. L’Estat és un mal necessari. No sóc anarquista, reconec la necessitat d’un aparell de poder. No sóc feixista perquè no reconec l’Estat com a valor”. No cal dir que el partit que representa el senyor Font reconeix l’Estat com a valor (cf. Aznar, Rajoy et al.), i que, a més a més, tots els seus líders i portaveus es voldrien poder ocupar tant dels valors com de la seva uniformització política, religiosa, social i cultural en un context plurinacional, però en el marc d’un Estat únic opressor. No fan més que treballar aferrissadament per un model de pàtria única, per una sola religió i per una sola llengua. I en nom d’aquesta pàtria i dels diners donen suport a guerres. De la mateixa manera que he volgut ser solidari amb Idith Zertal en català, ho he estat amb Jean Bollack, Peter Szondi o Hélène Cixous en espanyol (l’incorregible pot fullejar, no dic pas llegir, els llibres que he traduït a “Arena Libros”, “Horas y Horas” i “Trotta”, tres editorials de Madrid). Hi ha uns textos, unes obres, que en moltes cultures topen amb una mena de refús o de resistència. Quan això s’esdevé, tal com jo ho he viscut, és un plaer presentar aquests llibres amb un guarniment preparat per a l’ocasió; poc m'importa la llengua si la sé fer servir. Com diu Leibóvits, mentre la humanitat no s’inventi una altra manera de conviure o un altre marc de convivència, estem, vulguem o no, immersos dins la lògica d’un Estat. Això es pot viure amb una certa indiferència, o també d’una manera abrandada, com és el cas del senyor Font, en tant que diputat d’un partit nacionalista. Es pot ser no-nacionalista, o recelós envers el nacionalisme, i fer aparèixer textos que incitin a la reflexió, per tal de repensar la inevitable qüestió nacionalista, perquè simplement un sap que les demandes d’un poble qualsevol (sigui o no el seu) d’autonomia o, senzillament, d’autodeterminació són del tot legítimes. Prou sabem que aquells que tenen un Estat que els plau i que en gaudeixen, i que se’n serveixen per retallar les llibertats d’un altre poble, practiquen sempre la demagògia del senyor Font. Ens n’hem de defensar: no queda més remei. Hannah Arendt deia que quan se l’atacava com a jueva aleshores havia de respondre com a jueva. Un polític nacionalista espanyol incorregible com el senyor Font hauria d’anar més en compte quan pretén fer bandera d’un llibre valent i dur com el d’Idith Zertal, que analitza els efectes de la cultura i de la política de la mort en el marc de l’extermini jueu i dels esdeveniments del Pròxim Orient. És evident que l’incorregible es va excitar mentre se’l llegia, perquè de seguida va veure que podia treure’n un profit per a la seva causa. Es un fenomen que depassa el llibre de Zertal, ja que és del tot irracional. Joan Font, en el seu article d’opinió, s’oblidà totalment dels morts. No tan sols dels de l’extermini produït pels nazis, sinó també dels de l’Iraq, del qual el seu partit n’és responsable cada dia que passa. L’incorregible s’hauria d’haver preguntat si tenia dret, des de les files d’un partit nacionalista-religiós, a brandar amenaçadorament aquest llibre (que no es titula “La nació és la mort”, tal com ell pretén, sinó “La nació i la mort”) per dir que ell no és el que sí és. I que per ser allò que és (és a dir, un ultranacionalista d’extrema dreta) està disposat a tervigersar, desvirtuar, falsejar dades, i fins i tot a mentir. Perquè si, tal com ell diu, no és judeòfob, ¿aleshores per què mai no ha denunciat els pamflets antisemites que difon el diari en el qual escriu. ¿O és que també en això és incorregible?
   Arnau Pons | 20/07/2006, 13:06
9. La meva més sincera enhorabona, Senyor Arnau Pons
   Ja que el Senyor Arnau Pons és reticent a demanar-me disculpes per tots els judicis d’intencions i judicis de valors erronis que ha vengut fent de forma gratuïta al llarg de d’aquesta abrandada polémica del llibre d’Idith Zertal, potser sí almanco es podria mostrar agraït. Efectivament, agraït perquè Pons has aconseguit sortir, gràcies a la polémica, a la web del racista (i ho dic sense cap afany d’insultar) i separatista Jaume Sastre, el líder del “lobby per la indepedència” (www.lobbyperlaindependencia.org). La més sincera enhorabona. Es el destí dels qui poletmitzen amb mi: fer-se un lloc i un nom dins el pudent corralet del catalanisme illenc. Segurament aquest èxit inesperat l’haurà animat perquè veig que poc a poc va perdent força, ja no m’ataca tant a mi sinó al meu partit al que, erròniament, continua qualificant com a nacionalista. Es evident que primer hauríem d’entrar en un debat del que entenem per nacionalisme, redefinir el concepte i una vegada ens haguessin posat d’acord començar a parlar-ne. Miri, el nacionalisme català és un nacionalisme irredent i desfasat i com a tal, com li deia l’altre dia, opera com si fos una nació, i això implica sacrificis individuals a l’altar major de la “nació”. Sacrificis individuals en tot allò que afecta el fet identari ja que al cap i la fi vostès (nacionalistes catalans, com els nacionalistes bascos) sempre subordinareu les llibertats i drets individuals al projecte de construcció nacional pel que treballau. Sou els grans responsables de la ruina de Catalunya i del País Basc. Si aquest era el vostre objectiu, enhorabona. Per nacionalistes desfasats i irredents, per això, Senyor Pons, vostès són anti-lliberals, anti-demòcrates, excloents amb el diferent i totalitaris en questions identitàries. Ja en pot fer de comèdia mirant de girar la truita i acusar al Partit Popular de segregacionista, de promoure els guetos i la no-integració. De què està parlant? Els nacionalistes com vostè estan malalts ja que com li he dit es comporten com una nació quan no ho són. La integració a Mallorca tant es fa en espanyol com en català, els castellanoparlants no formen cap gueto perquè aquí a Mallorca tothom parla (i les vol parlar) les dues llengües i la llengua, almanco per al Partit Popular i la gran majoria de mallorquins, no representa ni ha representat mai cap problema ni un motiu per discriminar o segregar ningú. Si hi ha qualcú de defora que vol aprendre català, se’l recolza i l’aprèn. Si no el vol aprendre, que no l’aprengui. Es una decisió voluntària i personal, però el Govern no ha de decidir pels nouvenguts. Això, senyor Pons, sí que és llibertat. Llibertat. Tant de bo en altres camps hi hagués tanta llibertat com en el tema lingüístic. El que no farem aquí (Déu me’n guard perquè la influència de subjectes com vostè és sempre massa perniciosa) és posar multes com posen a Catalunya per no tenir en català la carta d’un restaurant, o crear una direcció general de garanties lingüístiques on es pot denunciar de forma secreta si a un determinat comerç l’atenen en espanyol. Us hauria de caure la cara de vergonya!! Li repetesc, en pot fer de comèdia i tractar de presentar-nos als del Partit Popular com a “segregacionistes lingüístics”, com a “promotors de guetos” o com a “contraris a la integració” perquè no apliquem les fórmules d’una nació monolingüe com és la seva Catalunya ideal. Miri, Mallorca i les Illes Balears no són monolingües ni ho volen ser, se n’adona? Només ultracatalanistes com vostè i del seu promotor Jaume Sastre (ja el coneix, el racista) confonen el dret a utilitzar el català en l’obligació d’aprendre’l. El PP no està en contra del català perquè no el faci obligatori. Son vostès que estan contra l’espanyol i tot allò espanyol. La trampa és: “el PP està en contra del català perquè.... no està en contra de l’espanyol”. Aquest maniqueisme només és propi de mentalitats malaltisses com la que té vostè... o la de Jaume Sastre, el racista que el promociona (el promociona esborrant les meves respostes però els seus mètodes immorals ja els coneixem: el fi -la nació- justifica els mitjans) No em parli d’uniformització: qui vol uniformització a Catalunya són vostès, qui vol uniformització a les Illes són vostès, qui vol uniformització al País Basc són vostès. El separatisme aspira a un mosaic d’Espanya on cada peça té un color, el color que el nacionalisme local està imposant. Espanya no és un estat opressor: només una ment malalta com vostè el pot veure com a opressor. Espanya és débil, sempre ho ha estat, històricament dèbil, sempre els provincionismes i els regionalismes han tengut un pes molt important. L’Espanya oficial anava per una banda i l’Espanya real per una altra. Només l’esquerra, uniformitzadora i jacobina, donava un poc de cohesió però després que l’esquerra hagi virat cap al nacionalisme i cap a tots els essencialismes identitaris (la nova esquerra), a la dreta espanyola no li ha quedat més remei que defensar en solitari la nació. I la defensam, és clar, la nació espanyola, una nació que té més de cinc segles, però no ho feim des la uniformització sinó amb el respecte a les particularitats regionals (com mai abans s’havia respectat) i des d’allò que ens uneix com a espanyols: una llengua franca, una cultura amb la qual ens hi sentim identificats, etc. Quant al tema de la religió no sigui ingenu, Senyor Pons. El PP no pretén imposar una religió única perquè sap que l’estat és aconfessional, que no vol dir laic. Si en realitat som molt més lliberals (mai prou, certament) que vostès, els catalanistes, som molt més lliberals. Em parla del dret d’un poble a l’autonomia o a l’autogovern. Però, i què diu? Sap de què parla? Primer, si a Catalunya hi ha autonomia és perquè una decisió sobirana dels representants de l’únic subjecte sobirà, el poble espanyol, així ho ha decidit. I del dret a l’autodeterminació, està reconegut a l’ONU en un context de descolonització que, comprendrà, no és el cas de Catalunya ni de l’entelèquia fusteriana dels Països Catalans. Aquest dret a l’autodeterminació, imposat per l’URSS durant la guerra freda, reconeix que només en cas que es violin els drets humans per raons d’ètnia, de cultura, de religió .... només en aquests el poble-víctima podrà apel·lar al dret de l’autodeterminació. Senyor Pons, ja sé que l’odi és una bona font que ben canalitzada pot produir grans resultats: vostè és el millor exemple. L’odi profund que professa contra el Partit Popular és l’únic motiu dels seus atacs injustos contra mi, uns atacs que freguen en l’obsessió malaltissa. Miri, vostè ja ha triomfat, ja surt a la pàgina web més important per als nacionalistes catalans de les Illes com aquells senyor que m’ha posat en evidència. Enhorabona. La meva més sincera enhorabona. Com veurà, el nivell de la pàgina web del racista Jaume Sastre està a l’alçada dels qui la visiten: calúmnies, injúries, mentides... Nacionalisme en estat pur, sense embuts, pur instint, baixes passions, lógica infernal, sense concessions, els mateixos instints que a vostè l’empenyen a imputar-me tota casta de culpabilitats (ser nacionalista espanyol, ser del PP, ser judeòfob, escriure a El Mundo ...), uns pecats que només estan a la seva imaginació malaltissa. Senyor Pons, sigui agraït pel que ha pogut aconseguir gràcies a mi per una desafortunda (segons vostè) mala ressenya. La meva sincera enhorabona: ha triomfat. Una polémica absurda sobre Zertal l’ha llençat en l’estrellat: és vostè un heroi pel catalanisme illenc perquè ha estat l‘únic amb prou coratge d’escometre’m en un cara a cara. I ha estat el primer que ha gosat llevar-me drets (li hauria d’haver-li demanat, perdoni, Senyor Pons) per ressenyar un llibre. No es preocupi, no ho tornaré fer: estic avesat a tractar gent normaleta i no a nacionalistes (que em fugen de davant, no sap com ho agraesc) i encara no me n’havia adonat que calia que jo li demanàs permís per ressenyar un llibre. Perdoni, senyor Pons, el pròxim pic li demanaré permís per ressenyar el seu pròxim llibre i abans de publicar-lo li enviaré els meus comentaris per veure si ho faig bé. Per altra banda, no s’equivoqui: jo no necessit tergiversar, falsejar dades ni desvirtuar res: a vostès, als nacionalistes, els atac amb una arma de destrucció massiva: la veritat. I els destròs les seves mentides una a una. El fet que jo no hagi denunciat els pamflets antisemites que El Mundo, segons vostè, ha publicat no em converteix en antisemita. A més, li record que el meu partit no és responsable de la mort de milers d’iraquians. No n’és ni responsable directe ni indirecte. Els responsables del que està succeint són els terroristes islamistes d’una facció i d’una altra, ningú més. Els iraquians de qui abominen són de les faccions religioses radicals: no dels nordamericans que els defensen del seus salvadors, de la mateixa manera que els catalans normals de qui abominen són dels catalanistes que els volen abocar cap a l’abisme, com els mallorquins de qui abominen són els catalanistes com Sastre que els voldrien abocar a l’abisme. En realitat, els catalanistes són una desgracia per als catalans com els islamistes són una desgracia pels musulmans. Els estimen tant que els ofeguen. Totalitarismes, siguin d’ètnia, raça, llengua o religió. Aquests són els enemics de la llibertat, de la prosperitat, de la seguretat i de tot allò que val la pena lluitar i contra les quals s’erigeixen els essencialismes identitaris de tot pèl i plomatge. Senyor Pons, els catalanistes representen una tragèdia per Catalunya. També per Mallorca. Vostès són una tragèdia que cal domesticar ja que són quasi incorregibles (no com jo, que som, com li ha agradat!, incorregible). Si es pensa que amb les seves trampes argumentals i amb les seves imputacions gratuïtes em canviarà està ben arreglat. Ben arreglat. Abans el canviaré jo a vostè. Ja per acabar, reiterar-li la meva més sincera enhorabona. Si juga bé le seves cartes (tant és el crèdit i prestigi que vostè ha guanyat enfrontant-se amb mi: és una figura emergent dins el “cogollito” de la cultureta catalanista aquí a Mallorca) potser podria tornar a Mallorca i demanar un càrrec ben remunerat a Gabriel Janer Manila (IEB) i començar a fer feina al costat d’aquest gran Imparable (i ingenu) que és Sebastià Alzamora, un altre mallorquí al·lucinat emigrat a Catalunya que quan va tornar a Mallorca es creia encara que es trobava en el mateix clima político-cultural catalanista i clar, va sortir amb la cua entre les cames.
   Joan Font Rosselló | 21/07/2006, 17:17
10. El bitxo
    Fa massa temps, massa anys, senyor Font, que us heu avesat a jugar amb uns daus trucats (i d’aquí ve la vostra crispació de nyic). El plom que us permetia de guanyar la partida ha fet sovint un aliatge funest. No sóc jo qui ho diu sinó la Història. Que és l’estoig de la veritat. Una veritat que vós encara no heu après a llegir. Us en serviu d’una manera apriorística i barroera, com si es tractàs d’un credo. Perquè no hi ha més veritat que la que està inscrita en la Història. També pel que fa a la guerra de l’Iraq (de la qual sou responsable, en un primeríssim grau). Teniu a l’esquena una muntanya de cadàvers que us acusaran tot el temps que us quedi de vida. Espero que se us fiquin dins el son. La vostra dèria redemptora només entén la llengua dels diners. En nom de la “veritat”, de la “llibertat” i de la “democràcia” (que no són sinó conceptes trucats al servei del vostre integrisme impenitent), introduïu caos, mort i ciment per tot allà on passau. Us he de dir que, a més a més, el costum abjecte de cremar persones (tota la premsa ha esbombat que vós heu dit en el Parlament de les Illes Balears que cremaríeu éssers humans, la qual cosa us apropa ideològicament, una vegada més, a l’ideari assassí del nacionalsocialisme), el costum de cremar persones, deia, ha estat condemnat explícitament pels dos vostres últims Papes. El fet que el partit que representau no us hagi fotut fora després d’aquestes declaracions homicides indica que no li feu gaire nosa. Sou el bitxo que dóna vida al plat. A França, la dreta democràtica va molt en compte de coincidir amb Le Pen. Prou sap el que s’hi juga. En canvi el PP s’acomoda gustós al discurs violent del “petit Le Pen mallorquí”. De fet no sou l’únic reaccionari de les seves llistes. Si jugau al joc democràtic és, evidentment, perquè hi estau forçat. El vostre discurs en deixa traspuar un altre de virulent, i no cal fer gaires esforços per capir quina mena de mentalitat pertorbada l’articula. No hi ha dubte que el partit “popular” (sisplau: ajudau-me a trobar un equivalent alemany de l’adjectiu que us defineix: no em sé decidir entre “volkstümlich” i “völkisch”), no hi ha dubte, dic, que el partit “popular” necessita treure aliats d’allà on pot: és prou simptomàtic que no faci escarafalls d’un destraler que expressa sense embuts, en un Parlament, el seu desig contranatura de cremar tot un col·lectiu humà (força imprecís, d’altra banda: no m’estranyaria gens que haguéssiu de començar per les files del vostre mateix partit). Vós mateix ho heu confessat: teniu una sensació de debilitat nacional tan arranada als ossos que les cames us tremolen cada vegada que algú es decideix a plantar-vos cara. El monstre del nacionalisme eixelebrat i caduc que representau urpeja i brama, ferit de mort. Vós en sou el darrer gemec. No seré jo, però, qui us doni el cop de gràcia: no he vingut al món a fer carrera de polític. Respectau la meva independència d’acció i de pensament, i abandonau d’un cop el dramatisme. Deixau de presentar-vos com si fóssiu una tómbola bípeda per als vostres adversaris. I avesau-vos a fer servir aquests daus que ja no vénen imposats pels vostres capitosts. Adonau-vos que també hem canviat de taula. Perquè si el català disposa de lleis que el protegeixen (¿que no disposa el francès de lleis i de multes per a la seva protecció davant de l’expansió de l’anglès?), heu de saber que aquestes lleis han estat fetes i concebudes sota una democràcia (els partits que hi han intervingut han estat elegits democràticament); no tenen res a veure, doncs, amb les lleis exterminadores i xenòfobes que ens va imposar durant quaranta anys una dictadura (tothom sap que el PP n’és un mer reciclatge) ni tampoc amb el Decret de Nova Planta. Això ho canvia tot. Avesau-vos a perdre. És el poble català qui ho ha volgut així al Principat, us agradi o no. És sota una democràcia que aquestes lleis de protecció lingüística s’apliquen. No pas sota Franco. Us serviu d’una demagògia perversa i tractau aquestes lleis democràtiques i legítimes (perquè el món no es va fer ahir: hi ha una responsabilitat i una realitat històriques que heu d’assumir sense fer cara d’empassar-vos oli de ricí) com si fossin atemptats contra les llibertats individuals. Apel·lau a les persones, i jo us deman: ¿quines persones: les que cremaríeu o les que no cremaríeu? Apel·lau a les llibertats individuals, i jo us deman: ¿quines: les que vós definiu per endavant com a valors inamovibles, o les que volen poder gaudir democràticament aquells que llençaríeu al foc? És una societat qui decideix que cal multar els caçadors furtius. ¿O us pensau que la llibertat és treure l’escopeta tot l’any? ¿Que no sou vosaltres, els polítics del PP, els qui heu suplantat (amb la connivència de la intel·lectualitat espanyola) la comunitat de filòlegs del País Valencià per tal d’esquarterar la llengua catalana? ¿No sou vosaltres els qui, tan aviat com teniu el poder, feu mans i mànigues per fer desaparèixer el català de les escoles, del carrer, dels mitjans de comunicació, de les universitats? Les persones nouvingudes tenen uns drets i uns deures. No mirar d’integrar-les és pura xenofòbia (en realitat es tracta d’una doble xenofòbia: envers els nouvinguts i envers els catalans, que tractau amb una mentalitat d’appartheid, com si fóssim ciutadans de segona). Us posau a xisclar davant d’una simple qüestió de retolació com si nosaltres gairebé cremàssim amb això les sagrades llibertats individuals, però vosaltres ens heu retolat la vida com us ha vingut de gust, i a sobre hem de suportar individus sinistres com vós perquè l’Espanya que ens ha caigut a sobre encara no té lleis que permetin de multar-vos pel que heu dit. Els restaurants tenen l’obligació de donar-me una carta en la meva llengua, si la deman. Ara són aquests daus (els de la democràcia) que ho permeten. I jo he de poder expressar-me en català sense que em diguin que no m’entenen (cada vegada això és més freqüent al País Valencià i a les Illes). Això que vós anomenau “regions” i “províncies” tenen una llengua pròpia que, en el cas de Catalunya, tothom sap que es remunta a l’època de les Homilíes d’Organyà, amb una història literària, social, cultural i política que es va fent present cada cop més a l’estranger, de manera que ben aviat haurà de ser reconeguda per la comunitat de les nacions. ¿Per què un filòsof de la talla de Jacques Derrida en el seu llibre bilingüe: “Langue à venir / Lengua por venir” (Seminario de Barcelona. Icaria 2004, pàg. 105), ha parlat de “situaciones de tipo semi-colonial” per referir-se a Catalunya, i no tan sols això, sinó que a més a més ha comparat el nostre cas al de l’Algèria colonial en què va néixer i créixer? ¿Que no sabeu que a l’estranger ja fa anys que saben que la noció de pàtria espanyola que sempre heu difós és una sòrdida entelèquia? Qui està desfasat, senyor Font, sou vós. La identitat catalana té la seva pròpia història col·lectiva: existeix, és una realitat. I les persones com vós en sou els millors desvetlladors. Simplement perquè la tractau com un fet anòmal i molest, gairebé com una aberració, com feu amb tot allò que no ha sortit dels vostres motlles, o que no quadra ben bé amb els vostres esquemes uniformadors. D’entrada us hauríeu de preguntar què us ha atret irracionalment cap a “La nació i la mort” fins al punt d’identificar-vos puerilment amb Hannah Arendt, per, tot seguit, apropiar-vos del contingut d’aquesta obra (sou vós i no pas jo, ni tampoc l’autora, qui escalfa una cadira com a diputat d’un partit polític nacionalista de dretes, que, a més a més, mai no ha amagat la seva afinitat amb la religió catòlico-espanyola; per tant sou vós qui, com a diputat d’aquest partit, n’ha fet un ús interessat). Preguntar-vos per què un llibre escrit per una historiadora que se situa, com a subjecte, a les antípodes del vostre ideari (no tan sols ètic i polític, val a dir-ho, sinó també social i etològic), pot remoure en vós una tal eufòria que us empenyi a parlar-ne com si es tractàs d’un manual de lectura obligatòria per als vostres camarades de partit. En un segon moviment d’interrogacions (us deman que entreu en un procés reflexiu que encara no heu fet), hauríeu d’analitzar per què algú com jo (un nacionalista malalt i desfasat, segons les vostres paraules) ha pogut publicar aquest llibre en català. Centrau-vos, sisplau, en aquest seguit de preguntes (de la mateixa manera que “El Mundo” ha pogut fer ús del nostre debat amb la vostra connivència, deixau que en Jaume Sastre faci el que vulgui en el seu blog: ¿o no us responc sempre pel mateix canal (és a dir, a través del blog en què va aparèixer el primer comentari sobre el llibre que ens ateny), així que tenc una estona per llegir-me les vostres jeremiades?). ¿Per què (preguntau-vos-ho com si parlàssiu amb un extern i això us ajudarà a acostar-vos objectivament al bessó de la qüestió), per què dels antres irredempts d’un catalanisme que segons vós seria fanàtic i perillós (però que, us ho puc ben assegurar, no és ni “incorregible” ni “imparable”, sinó arnauponsià i res més que arnauponsià) pot eixir una obra com aquesta, que tant us ha excitat i que tant us ha entusiasmat? ¿No seré jo qui, de mica en mica, us fa de pedagog, a desgrat meu, i qui ara us ensinistra amb un joc tan dolç que ni tan sols no us n’adonau? ¿Que no sabíeu que als poetes ens agrada tocar el flabiol davant les serps? Amb “La nació i la mort” us he fet sortir del cau, i us he ficat dins la meva cistella per a tota l’eternitat. Per cert: la pròxima vegada que feu una ressenya d’un llibre de Traus (però només si abans heu demanat perdó públicament per les vostres mòrbides pulsions assassines) tal vegada un posi un aprovat. Perquè (diguem-ho clar) si aquest llibre, escrit amb una consciència esmolada del que varen representar a Europa els forns crematoris, mereix les vostres lloances (les d’un piròman en massa), pel fet que palesaria els trets comuns reprovables dels nacionalismes abismàtics, aleshores hi ha alguna cosa que falla. Però que falla estrepitosament en vós (i, de retruc, en els vostres conceptes absoluts de “nacionalisme” i de “persona”). Però no pas en mi.
    Arnau Pons | 23/07/2006, 13:00
11. El terrorista intel·lectual
    No esperava que el Senyor Arnau Pons em demanàs disculpes per tots els judicis d’intencions i de valor equivocats que m’ha anat fent arran de la polémica sobre el llibre de Zertal. Però sí que confiava que almanco es mostràs agraït per haver-lo transformat en una figura emergent dins el corralet del catalanisme illenc. Però tampoc. Mal aconsellat i desinformat, ha decidit construir un discurs eixalabrat partint d’una premissa falsa. La mateixa técnica de terrorisme intel·lectual que practica l’home que us ha donat fama: Jaume Sastre. Perquè jo mai de la vida he dit que “volia cremar els homosexuals”. Mai de la vida. De fet, us remet al diari de sessions del Parlament de les Illes Balears perquè ho pogueu comprobar personalment. El posaré en antecedents perquè a vostè em sembla que l’han enganat miserablement. Qui va posar aquest desbarat en boca meva fou Rafael Gallego, periodista del diari de Balears un diumenge de novembre de 2004, en constestació d’una carta que jo havia escrit quatre dies abans (el caciquisme en aquesta terra funciona així) contra Juan Mestre i Pedro Serra. Va ser una vendetta a la mallorquina d’aquest gran mecenes mallorquí que és Don Pedro Serra. En efecte, en aquest article Gallego em deia coses semblants a les que vostè em diu. Als pocs dies, tot d’una de fet, l’home que us va donar fama, Jaume Sastre, va penjar l’article de Gallego a la web i de llavors ençà se n’han fet ressó els col·lectius gays. Tant és així que per aquestes paraules que jo mai vaig dir l’associació de gays i lesbianes varen estar a punt de concedir-me el Dimoni Rosa 2005. Finalment no me’l varen donar, però la imputació ja formava part de la xarxa, gràcies a Jaume Sastre i els prohoms del diari de Balears: Rafael Gallego, Bartomeu Picornell, etcétera. Jo ho vaig desmentir des de les pagines del diari El Mundo, fins i tot vaig escriure una carta a la web del lobby per la independencia (www.lobbyperlaindepencia.org) que va estar publicada molt de temps (encara potser la podria trobar) on desmentia el desbarat. I ara vostè ha agafat el testimoni i a partir d’aquí ha elaborat un discurs lamentable a partir d’una acusació falsa i malévola, l’únic objectiu de la qual era i és destruir-me personalment. Senyor Pons, consulti les fonts i no es deixi enganar per gent tan poc fiable. Li agrairia, per tant, que em demanàs perdó per tot el que m’ha dit, encara que som ben conscient que, a la vista del seu sectarisme i el seu odi cap a tot el que és i representa el Partit Popular, això no serà possible. M’ha dit judeòfob i no se n’ha discupat. M’ha dit anticatalà i no se n’ha disculpat. Ha incitat al meu llinxament posant sobre la meva esquena els morts d’Irak i no se n’ha disculpat. Etcétera, etcétera... Per no dir res de la seva darrera resposta on se supera en les desqualificacions. Em califica de “bitxo”, de ser responsable de centenars de morts en primeríssim grau de la guerra d’Iraq, de petit Le Pen mallorquí, de cremar persones, de cremar un col·lectiu sencer, de practicar l’integrisme impenitent, de tómbola bípeda, de tenir pulsions assassines, etc, etc, etc. No està gens malament... Cal reconèixer-ho: és un expert en l’art del terrorisme intel·lectual, un especialista en l’art de la injuria i un propagador de calúmnes contra l’enemic impenitent (tot val, el fi justifica els mitjans). Sincerament no crec que valgui la pena, a més de ser molt cansat, defensar-me contínuament de la seva sistemática fúria injuriosa que frega en la malaltia. Senyor Pons, fins on pensa arribar? Té qualque fre en els seus atacs furibunds? No em permetré tan sols rebatre’l en les altres qüestions sobre la bondat democrática del nacionalisme perquè crec que no s’ho mereix. Ha anat massa lluny. Em permeti abandonar el combat, un debat que ha consistit de fet en sistemàtiques imputacions sense fonament que per la seva part han anat in crescendo fins a l’apoteosi final, una apoteosi molt perillosa que no estic disposat a alimentar. El francés Jean Sévillia parla de “terroristes intel·lectuals”. Vostè n’és el seu paradigma més ben aconseguit. Un plaer. Joan Font Rosselló.
    Joan Font Rosselló | 23/07/2006, 14:10
12. El corregible
    Quan algú ha estat acusat amb malícia i per revenja, com dieu, perquè hauria fet un comentari d’aquestes característiques, si de debò vol desmentir-ho sense deixar cap mena de dubte, i d’una vegada per totes, no tan sols convé que ho publiqui a la xarxa amb lletra clara, sinó que l’hi deixi definitivament, ja que és a la xarxa que s’hi troben, amb no pas poques ocurrències, aquestes falses acusacions. Podeu consultar aquests dos webs que en donen la notícia: * http://observatoridehomofobia.blogspot.com/ * http://www.sinver.org/index.php?name=PNphpBB2&file=viewtopic&p=32576. * No conec en Jaume Sastre ni hi tinc contactes directes o indirectes: no ha estat d’ell ni del seu web que n’he obtingut la informació. A la xarxa, però, no hi he trobat cap indicació vostra que ho desmentís o que explicàs en detall la malifeta de què, segons dieu, heu estat víctima. La gravetat del fet (és inevitable que un polític que, entre altres coses, diu d’ell mateix, amb orgull, que és “incorregible”, es pugui veure immers, en un tres i no res, en aquestes peripècies; d’altra banda, els militants del PP no en són més víctimes que els membres qualsevol altre partit), la gravetat del fet, dic, demana que sigueu vós i no pas jo que copiï textualment el que diu el diari de sessions del Parlament de les Illes Balears d’aquell dia. Això, si més no, és el que hauria de fer un diputat responsable, a parer meu. Seria la millor manera de posar fi a una emmetzinada polèmica. No tenc cap inconvenient a retirar-ho (a corregir-ho, millor dir), perquè puc haver consultat un material que és fals, però no trec ni un bri de la resta de comentaris i remarques (tot seguit hi tornaré). És justament ara el moment d’assenyalar que el partit que representau va ser l’únic que va parlar de pertorbació i d’anomalia, amb relació a l’homosexualitat, quan es debatia la unió civil de parelles del mateix sexe. ¿Oi que no heu oblidat aquelles sessions a Madrid ni els testimonis “científics” que el PP hi va aportar? Si aleshores el PP parla en aquests termes (i defensa aquestes idees) i vós en sou un diputat, vós combregau inevitablement amb aquesta mateixa ideologia. Això no us ho puc estalviar. No us heu d’estranyar, doncs, que, tenint en compte l’homofòbia que escampa el PP (no tan sols per mitjà de manifestacions al carrer en què s’han pogut sentir comentaris semblants als que no vàreu fer, sinó també mitjançant articles a la premsa i converses a la ràdio), i amb els webs diversos que es fan ressò de la vostra polèmica, jo pugui acusar-vos equivocadament. Ara bé, de la cremació, però no pas de l’hostilitat i la reprovació que des del vostre col·lectiu exerciu cap als homosexuals. Si hagués estat per vosaltres, ara no seríem on som. Aprofitau aquesta avinentesa d’ara per transcriure en aquest web el que vàreu dir o no vàreu dir l’any 2004. I aprofitau l’ocasió per desmarcar-vos de la línia ortodoxa del PP en qüestions d’homosexualitat. ¿Que no seria la millor manera de quedar com un senyor? Abans de reprendre el tema de l’Iraq, us don la definició de “bitxo”, segons el diccionari: és la “varietat de la pebrotera (Capsicum frutescens) conreada pels seus fruits” i és també el “fruit del bitxo, petit i allargat en forma de banya i intensament picant, amb diverses aplicacions culinàries”. En el meu text es tracta, òbviament, de la segona accepció. Coent. Dir d’algú que és amarg, dolç, suau, coent o cruixent no és insultar-lo. ¿O vós no m’heu dit primer malalt? ¿Heu rellegit la vostra primera contrarèplica en què parlau de mi de manera col·lectiva com si jo representàs una cohort execrable? ¿Qui comença a desbarrar: vós o jo? Però, un cop desdita l’acusació, tornem a una de les meves primeres remarques. ¿Per què es va envair i bombardejar l’Iraq? ¿Per què hi vàreu donar el vostre suport logístic? ¿Per què us servíeu d’un discurs nacionalista? Vós sosteniu que ho vàreu fer per alliberar els iraquians (cf. més amunt). El vostre partit sostenia que s’havien d’eliminar les armes de destrucció en massa que hi havia, perquè constituïen una amenaça mundial. Unes armes que mai no han aparegut. Vosaltres vàreu decidir tirar pel dret i llançar-hi les bombes. Sense voler entrar en raons ni voler seguir les línies de pressió i d’actuació que marcaven altres països. Vàreu entrar-hi decidits, encara que tinguéssiu molta oposició. No tan sols de diferents estats europeus, sinó dels mateixos ciutadans. ¿Recordau l’allau de persones que va omplir els carrers de Barcelona? Un cop desfermada una guerra com aquesta, la cosa no es queda aquí. L’horror és imparable. Té tot un seguit de conseqüències. I també de seqüeles. Són les víctimes colaterals. És a aquestes mateixes víctimes que els hauríeu de dir que els heu volgut alliberar. No pas a mi. ¿De debò teniu la consciència tranquil·la? ¿Per què sou capaç d’elogiar un llibre que pretén capgirar la política feta envers el món àrab, i que ha estat escrit per una autora que se situa políticament a les antípodes de la vostra passió redemptora pels iraquians? Quan vàreu ressenyar “La nació i la mort”, no vàreu manifestar cap mena d’esgarrifança pels assassinats en massa del nacionalsocialisme: les vostres crítiques als “nacionalismos” anaven per un altre cantó, i cercaven unes altres intencions. No vàreu tenir en compte el caràcter específic i singular de l’esdeveniment, que és el puntal del llibre. No es poden acusar els nacionalismes (català i sionista, respectivament) quan es ressenya aquesta obra, tot passant per alt, precisament, la qüestió del nazisme i, pel que us toca de ben a prop, del franquisme. Fer-ho em sembla una actitud suspecta, i més encara quan qui firma és un diputat del PP (us recordo les relacions Fraga-Schmitt). Sobretot quan els jueus israelians són els únics que acusau en aquest context: per sionistes-nacionalistes, primer, i per terroristes, després. Al final del vostre text apuntàveu, a més a més, a la qüestió catalana de manera al·lusiva. I quan jo us vaig replicar, vàreu reincidir en la instrumentalizació de l’obra en aquesta mateixa direcció, perquè és l’únic que teníeu al cap. No es pot dir que la lectura que n’heu fet tingués en compte el que jo us he retret. Mai no us n’heu desdit. ¿Per què jo us he de demanar perdó? Per acabar: ¿per què us entestau a dir que el valencià no és la mateixa llengua que el català (i feu tots els possibles per anorrear la llengua a València), quan els escriptors, poetes i filòlegs valencians no us segueixen en la vostra manipulació? Un cop he desdit la meva acusació, responeu a la resta de qüestions que heu evitat contestar adequadament. Quan deixareu d’insultar, començareu a guanyar-vos un cert respecte. Si no, fareu dansar al vostre entorn les Erínies que els cadàvers insepults sempre atrauen. No oblideu que, des que hem començat el debat, la qüestió ha voltat sempre entorn de la mort en massa de milers, de milions, d’éssers humans. Mai no heu fet una acusació als assassins. ¿Us estranya que jo em cregui fàcilment totes les webs que us acusen?
    Arnau Pons | 23/07/2006, 22:52

Presentació

M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Subscripció