comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 19 Gener, 2008 08:57
Llegiu, si no ho heu fet, La doctrina del xoc, el darrer llibre de Naomi Klein, que explica com el nou capitalisme global, com si d’una teràpia per electroshock es tractàs, aprofita (i impulsa!) tot tipus de desastres i crisis (cops d’estat, col·lapse soviètic, repressió a Tiananmen, guerra d’Iraq, tsunami asiàtic, huracans a New Orleans…) per imposar el seu programa de privatitzacions, guanys formidables per a les grans corporacions i desmantellament de l’estat.

Cap al final del llibre hi ha un capítol sobre Israel, brillant i molt documentat com tot el llibre, que té el gran mèrit d’aportar una òptica nova sobre un conflicte sobre el qual s’han escrit milions de planes. Explica, per exemple, com la caiguda de la Unió Soviètica va dur un milió de "jueus" russos a Israel, i com aquests “nous israelians” varen fer que la població palestina esdevingués prescindible com a mà d'obra, cosa que, al seu torn, va fer que Israel perdés interès en una solució pacífica. I explica, sobretot, com l'ocupació i la "guerra contra el terrorisme" han permès a l'economia israeliana especilialitzar-se en tecnologia de seguretat i defensa i fer-se'n una gran potència mundial: exportar la tecnologia del Mur i de les incursions a Cisjordània Gaza, en resum. Així, l'opressió dels palestins esdevé el combustible d'una potentíssima indústria del contraterrorisme... Entre una cosa i l'altre (la població palestina ja no és necessària i la guerra antiterrorista és un negoci), la pau deixa de ser un objectiu interessant.
Israel es configura segons el model Bagdad: una “zona verda” ultraprotegida i envoltada d’àrees per a població que es considera prescindible i que pot viure empobrida, envoltada de violència i sense serveis públics. Un model (i aquest podria ser el resum del llibre de Naomi Klein) que és el que el capitalisme del desastre vol implantar al conjunt del planeta.
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Jordi Cabré
IBARRETXE
Avui compartiré espais almenys tres cops amb el lehendakari i val a dir que, després de l’entrevista que en Basté li va fer ahir a RAC-1, estic més fascinat que mai. No només per la seva actitud política i vital, ni pel seu discurs, que també, sinó sobretot per la frase que va dir sobre el fracàs. A la pregunta de l’entrevistador sobre un eventual fracàs de la consulta popular que té prevista, Ibarretxe va respondre que al fracàs no se li ha de tenir por, això primer. Segon, que Euskadi correrà el risc; fent servir la raó i el cap, és clar, però correrà el risc. I tercer, que el fracàs acostuma a arribar quan hi penses massa. Quan t’obsessiona massa, quan t’intimida, quan et condiciona l’existència. Considero que és una de les frases que conviden a pensar per què aquí admirem tant algunes actituds polítiques d’allí: perquè ens fan falta polítiques menys covardes, més autèntiques, més transparents i decidides. Perquè la tàctica és important, però és molt important la fe li l’amor en el que creus: això és el que va dir després Ibarretxe al micròfon. Que l’amor és el que realment en fa moure les coses, la vida i els països. Tu procura tenir passió al cor: i valora el concepte de fracàs exclusivament en funció d'això.
El singular digital