miquel àngel llauger

Ahir feia anys. Quatre dotzenes, sí, què passa? I esperava aquell reguitzell de felicitacions que els amics pengen al mur del féisbuc. Una estranya avaria, però, ho va impedir: els meus amics no podien veure el meu mur ni escriure-hi res. Ho tenia tot ben configurat perquè el mur fos accessible, però no ho era. A hores d’ara, la pana persisteix.

La decepció, és clar, ha estat majúscula. El mur del féisbuc és el lloc on avui en dia se celebren els aniversaris, o sigui que em vaig trobar igual que un infant que ha convidat tota la classe a la seva festa i de cop es troba que el Chiquipark ha tancat. Jo volia que tothom veiés la quantitat d’amics que tenc. Sense voler competir amb la meva filla (els young adults ja se sap, amb això de les xarxes aquestes) ni amb el meu cunyat (que es mou per universos de faràndula), volia sentir-me popular, en aquell sentit de les pel·lis americanes en què na Mary Jo és la nina més popular de la classe.

Naturalment, els meus advocats ja estan estudiant els termes de la demanda que interposaré contra la casa Facebook per greus perjudicis morals. No em vull aprofitar. Només vull una compensació justa :  amb un miserable 0,01% de la fortuna de Mark Zuckerberg (informa Forbes) em don per satisfet.  Només 1,35 milions de dòlars.