Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Lunarium, by Josep LluÝs Aguilˇ

mllauger | 21 Setembre, 2016 21:39


(publicat a l'AraBalears)

No ens podem queixar que es tradueixi poca poesia, perquè van sortint coses, i ben interessants. Sí que és veritat que es tradueixen pocs poetes en actiu, i menys encara poetes que no siguin d’edat diguem-ne respectable. I això, que és cert per a les traduccions al català, ho és més per a la traducció des del català a altres llengües. Els nostres poetes tenen, típicament, un grapadet de poemes vessats a altres llengües: en alguna antologia col·lectiva, en algun llibretó d’un festival o en alguna revista. Però un volum complet d’un autor, sobretot si és un recull íntegre tal com va aparèixer a casa nostra, és una petita fita literària. Parlam doncs d’un esdeveniment: el Lunarium de Josep-Lluís Aguiló, que ha aparegut, en edició bilingüe anglès-català, al segell britànic Arc Publications.

Llunari va aparèixer el 2008, i és el darrer llibre publicat per Aguiló en català. Diguem de passada que és un poeta poc prolífic, de qui ja tocarien versos nous. Llunari inclou el meu poema preferit, d’entre tots els seus. Es titula ‘Els guardians de la frontera’, i és com el desenvolupament d’una frase molt breu de Robert Graves, que el poeta fa servir d’epígraf: “Nosaltres, i no la ciutat, som l’ànima de l’Imperi”. La veu col·lectiva d’aquests guardians de la frontera es mou en les boires de l’imprecís i deixa que cada lector entengui de manera diferent l’amenaça de la fosca que hi ha més enllà dels límits. És una bona mostra de la utilització dels tons fantàstics, mítics i èpics per a la poesia, que és una de les marques de la casa.

Parlant de si la poesia es pot traduir, Gil de Biedma deia que hi ha poesia més traduïble que altra, cosa que no diu res de si és més bona o més dolenta. Crec que la de Josep-Lluís Aguiló es deixa traduir, i en les versions d’Anna Crowe sona fluïda i literàriament versemblant. Tindrà, segur, l’èxit que es mereix, que serà un èxit de la nostra poesia.

 

 

Adam Zagajewski, a l'Habitaciˇ 2016

mllauger | 13 Setembre, 2016 14:54


 (publicat a l'AraBalears)

 

Adam Zagajewski té un poema titulat  “Allò que va passar” que, en traducció catalana de Xavier Farré, diu així:

 

Allò que va passar, va passar ja abans. Jeuen

a l’herba quatre tones de mort, llàgrimes seques

romanen entre fulles d’herbolari.

Allò que succeí es quedarà amb nosaltres,

i creixerà i es farà més petit.

 

Però nosaltres hem de viure,

diu un castanyer ple de floridura.

Nosaltres hem de viure,

canta la llangosta.

Nosaltres hem de viure,

xiuxiueja el botxí.

 

La veu que se’ns adreça parla d’un passat de mort i de llàgrimes, però també d’una voluntat de d’anar endavant que sembla respirar amb els arbres i els animals. Al final, però, arriba un murmuri que ens porta un calfred. No sabem si sarcàstic o si amenaçant, el botxí anuncia que ell també hi serà. És difícil resumir el pes insuportable dels horrors de la història amb més efectivitat, en tan poques línies. Per poemes com aquest, Adam Zagajewski està considerat un dels grans de la poesia universal d’ara mateix. És un polonès nascut en una ciutat que va haver d’abandonar de molt petit i que avui és ucraïnesa: això també forma part del pes de la història.

Dimarts passat, Zagajewski va arribar a Mallorca, com a primer escriptor resident del programa “Habitació 2016”. La iniciativa té el suport de la Universitat de les Illes Balears i del PEN Català, i ha estat possible gràcies a l’entusiasme i la feina de Biel Mesquida, Sebastià Perelló i Georgina Sas. I gràcies, també, a un hoteler que fa efectiu allò tan sospirat del mecenatge privat per als projectes culturals. L’objectiu declarat és reflexionar sobre la relació entre turisme i cultura, i recuperar el lloc històric dels hotels com  a espais d’encontre. Ben oportú, a final d’una temporada turística en què s’ha parlat sobretot de saturació i en què la relació entre turisme i cultura semble perdre’s pels camins de l’aculturació i l’horterada. Benvingut, poeta.

 

 
 
 

 

El Fornalutx d'Irving Layton

mllauger | 04 Setembre, 2016 12:58

 (publicat a l'AraBalears, 3/9/16)

Vaig topar amb el nom d’Irving Layton rellegint la poesia del malaguanyat Manuel-Claudi Santos, que en fa una citació. Després, crec que va ser Àngel Terrón que em va dir que va ser un poeta canadenc important, i que té una antologia titulada Fornalutx. Una coneguda empresa de comerç electrònic me’n va fer arribar un exemplar a casa: Fornalutx. Selected poems 1928-1990, d’Irving Layton. Ara ja sé que va ser, efectivament, un poeta de gran èxit i que va arribar a aparèixer en algunes travesses del Nobel, a més de ser bon amic de Leonard Cohen. I crec que també entenc per què és poc conegut entre nosaltres el fet que un poeta tan insigne tingui un volum antològic titulat amb el nom d’una de les nostres viles més belles: el poble no hi surt gaire ben parat.

‘Fornalutx’ és el títol del primer poema del recull. Layton hi conta una estada de vacances que va fer al poble, aconsellat per “amics que respectava”. Hi havia anat fascinat per les ressonàncies d’una etimologia fantasiosa: ‘Fornalutx’, el Forn de Llum (Oven of Light), un regne fabulós on es podien collir fruites com qui passeja per l’Edèn. Hi va trobar, en canvi, mosques, pols, olor de fems i una calor que expressa amb una imatge contundent: el sol fumejava. Els bells marges de pedra esdevenen els famosos cercles infernals de Dante, cosa que fa dels fornalutxencs ni més ni menys que condemnats. ‘Fornalutx’ és un poema sobre l’esquerda immensa que de vegades s’obre entre les nostres expectatives i el món. Per dir-ho com Cernuda, entre la realitat i el desig.

Val la pena llegir la poesia de Layton. Són versos de poc artifici, de tonalitat molt més agra que lírica, que carreguen amb contundència contra l’animal humà. Diria que els protagonistes del volum són l’estupidesa i la crueltat dels homes: la que es manifesta a gran escala (a Auschwitz o al Gulag) o la d’un saberut que gaudeix deixant caure pedres sobre un ocellet. “Els bons poemes haurien d’enrabiar-se com un foc / que crema totes les coses, que les crema amb gran esplendor”, comença el poema ‘Estètica’. Layton és injust amb Fornalutx, sense dubte, però l’interès de la seva poesia mereix que li facem un lloc a la nostra geografia literària.

 

 
 

 

Per a la meva filla, de Sharon Olds

mllauger | 31 Agost, 2016 22:15

 

 

Un altre curs, i un poema per començar.

 

Per a la meva filla

 

Arribarà, aquesta nit. Algú, en algun lloc,

entrarà dins tu,  cavalcant

sota el teu cos blanc, separant

la teva sang de la teva pell, els teus ulls

foscos i líquids estaran oberts o tancats, els teus cabells sedosos

cauran, bells com aigua abocada en la nit, els fils delicats

d’entre le teves cames

seran com sutures que s’han trencat.  El centre del teu cos

s’esquinçarà, com una dona que s’estripa

la costura de la falda per poder córrer. Succeirà,

i quan succeeixi jo seré aquí mateix,

al llit amb el teu pare, com quan vas aprendre a llegir

i te n’anaves a llegir a la teva habitació

mentre jo llegia a la meva, versions de la història

que canvia cada vegada que la conten, la història del riu.

 

 

 

Sharon Olds. The dead and the living.

Versió MAL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(I si voleu més nord-americanes en actiu, tinc alguna cosa de Mary Oliver i de Louise Glück)

 

 

La MediterrÓnia de DamiÓ Huguet

mllauger | 17 Juliol, 2016 08:32

(publicat a l'AraBalears, 16/7/16)

Què és la Mediterrània, a part d’una mar? Una cultura, un ideal, o potser una abstracció o una entelèquia? En tot cas, aquella Mediterrània que convertim en un universal de l’esperit adopta perfils molt diferents segons qui en parli: la mediterraneïtat ben plantada i imperial d’Eugeni d’Ors és molt lluny de la popularització d’un terme associat a la dieta amb oli d’oliva i als vespres amb amics a la fresca.

A la poesia de Damià Huguet també hi ha una imatge de la Mediterrània. La trobam en els llibres de la seva darrera etapa, com ara L’ull dels clapers i, sobretot, a Vol des d’Orly, de 1995, el darrer recull que va publicar en vida. Vol des d’Orly és un llibre sobre les illes mediterrànies: Mallorca, Menorca, Eivissa, Sicília (molt especialment Sicília), Sardenya, Creta. Hi ha alguna fugaç etapa continental, a Alger o a Síria, que completa el mapa dels quatre punts cardinals del nostre mar. Huguet hi retrata líricament la germanor essencial de la Mediterrània, que és paisatgística, però és sobretot d’experiència humana: a Mallorca, a Sicília o a Sardenya venim del mateix dolor, dels mateixos segles de brega amb els sementers pedregosos, el vent carregat de sal i el sol d’estiu que cau com un martell: “El cor d’aquests espais que hem trescat amb les ungles / és un mac sense nom, tacat de terra, / que rodola fa segles empès pels vents que signen / la mar que mai no fuig, i el rocam de les illes”. En el reconeixement d’aquesta comunitat i en la lleialtat a les nostres parles diverses hi ha el millor projecte de construcció mediterrània.

Damià Huguet va morir el 18 de juliol de 1996, poc després de fer els cinquanta. D’aquí a dos dies en farà vint anys. La voluntat d’alguna bona gent campanera de recordar aquest aniversari m’ha portat a aquesta relectura del llibre que més m’agrada dels seus. No he pogut evitar pensar en la immensa distància estètica, intel·lectual i ètica que hi ha entre la seva Mediterrània poètica i el “mediterràniament”, tan pueril i tan kitsch, de l’anunci de cervesa.

 

1 2 3 ... 114 115 116  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS