miquel àngel llauger

(publicat al Diari de Balears d'avui)

De les peregrines propostes electorals del Partit Popular, la del contracte que els immigrants haurien de firmar amb l'Estat deu ser la més peregrina de totes. Diu Rajoy, en primer lloc, que mitjançant la firma del contracte els immigrants es comprometen "a complir les lleis" i a "pagar els imposts". Indocumentat com sóc, ignorava que obligacions d'aquesta mena depenguessin de la firma d'un contracte. Bo és saber-ho, en qualsevol cas: a partir d'ara deixaré de contribuir a la bossa comuna amb el meu IRPF i al·legaré, en cas que se'm vulgui imposar qualsevol mesura coercitiva, que no tenc assumida cap obligació contractual al respecte. I sort que sóc de bon natural, perquè tampoc no he firmat enlloc el meu compliment dels articles del Codi Penal.

Una altra de les clàusules del contracte diu que els immigrants s'hauran de comprometre a "respectar els nostres costums". Poca cosa aporta el contracte, una altra vegada, si per "respectar els nostres costums" s'entén fer o deixar de fer coses que ja vénen establertes per lleis, reglaments i ordenances: com abans, i per posar dos exemples, no extralimitar-se amb els decibels a les dues del matí o no practicar la mutilació genital femenina són obligacions que, afortunadament,  depenen poc de contractes. En canvi, no veig per què els immigrants no han de tenir els mateixos drets que els espanyols a no "respectar els nostres costums" quan això no contravé cap norma legal. Hi ha costums ben nostrats que jo no respect (almenys en el sentit que no els practic), com són, per exemple, els de fer un cafè després de dinar, vestir-se de caperutxa per Setmana Santa, menjar botifarrons per Sant Antoni o escoltar el carroussel els diumenges. No sé per què els immigrants no han de gaudir del dret de no respectar els costums fins allà on jo puc no respectar-los.

Un altre punt: aprendre la llengua. La idea sembla raonable, d'entrada, tot i que al PP mai no se li ha acudit imposar aquesta obligació als ciutadans de la Unió Europea residents a Espanya, alguns dels quals han demostrat una extraordinària capacitat de viure aquí sense xampurrejar ni una sola paraula de cap llengua romànica. Tampoc no diuen quina llengua haurien d'aprendre els immigrants en un país com el nostre. Si l'obligació de coneixement és extensiva al català, en Rajoy ha d'explicar perquè troba que s'ha d'exigir als immigrants el que veu com una abominació que s'apliqui al conjunt de la població.

Continuem. A canvi de la firma del contracte, diu la proposta, els immigrants seran respectats i se'ls reconeixeran els drets. Curiosa concepció, per a un partit que es reclama hereu de la tradició liberal: els drets es reconeixen a canvi de la firma d'un contracte. No sé dir si és o no insconstitucional, però sí que és ofensiu per a qualsevol manera raonable d'entendre els drets de les persones.

Resumint: si el contracte obliga al mateix que obliga la llei, és irrellevant, i si obliga a coses a les quals la llei no obliga, és discriminatori. En Rajoy ho deu saber, això, però també sap que estam en campanya electora i que, sovint, de les propostes no interessa tant la lletra com la música. I la música, aquí, està clar quina és: els immigrants són una amenaça, i ell és l'home capaç d'aplicar la medecina que el problema requereix: mà dura. La resta és literatura.

(publicat al Diari de Balears de dijous 24 de gener, erròniament atribuït a Miquel Àngel Maria) 

L'arribada a les costes de Mallorca d'algunes pasteres, amb la seva trista càrrega d'homes de pell una mica més fosca que la nostra, ha proporcionat la imatge que alguns necessiten per llançar el crit d'alarma: la invasió, l'allau, ja són aquí. No importa que els que vénen des del Sud jugant-se la vida en una fràgil embarcació de fusta no puguin representar (ni podrien, encara que el seu nombre es multiplicàs per molts) més que una fracció petita de la població vinguda a les Illes des de fora: l'arribada d'una pastera és insubstituïble com a icona de les hordes africanes que amenacen de liquidar la nostra pau, el nostre territori, la nostra cultura i el nostre negoci de discoteca i balneari per a joves i vells de l'Europa pròspera.

Davant l'arribada de pasteres, polítics d'un signe i un altre coincideixen en la resposta automàtica: posau més radars i més patrulleres. El debat gira entorn de l'eficàcia i la ubicació dels equipaments de detecció de barques indesitjables. Mallorca, ultraprotegida per la tecnologia del control de fronteres, podria acostar-se al model del Bagdad en el qual Naomi Klein (La doctrina del xoc) veu l'emblema del segle XXI: la nostra Roqueta seria la Zona Verda, fortificada i fèrtil en negocis multimilionaris, mentre que la mar Mediterrània que l'envolta seria la massa immensa de despossessió i convulsió que és la capital iraquiana.

Catastrofisme? No més que els que pregonen que amb la immigració se'ns tiren a sobre totes les apocalipsis. En tot cas, un catastrofisme amb menys hipocresia. Ara, els predicadors de les privatitzacions i les liberalitzacions ens adverteixen que l'arribada massiva d'immigrants amenaça els serveis públics que ells voldrien desmantellar. D'altres recorden que el nostre territori és fràgil i limitat, mentre obliden que el seu urbanisme de reconversions a la carta i de proliferació dels adosados equival, en impacte territorial, a l'arribada de centenars de milers d'immigrants instal·lats en pisos compartits. D'altres, finalment, treuen la bandera de la llengua i la cultura i pretenen que siguin, després de segles de ser maltractades per forans i per locals, el pretext suprem per al reforçament de les fronteres.

Mallorca no té una cabuda il·limitada. Ningú no pot negar les evidències, però cadascú tria les evidències de les quals vol parlar i que vol usar com a argument definitiu. Aquí n'hi ha unes altres: la renda per càpita a Espanya és de 26.000 dòlars; a Algèria, 3.100; al Marroc, 1.700; a Senegal, 700; a Mali, 400. Per si pensau que els doblers no ho són tot, l'esperança de vida: a Espanya, 80 anys; a Algèria, 72; al Marroc, 70; a Senegal, 62; a Mali, 53. I, per acabar, la taxa d'alfabetització d'adults: a Espanya, propera al 100%, a Algèria i al Marroc, el 70%; a Senegal, el 39%; a Mali, el 24%.

Mallorca és a la línia de demarcació que separa el món pròsper i el de la desesperació. La frontera que separa la vorera Nord i la vorera Sud de la Mediterrània és la més abrupta del món (juntament amb la dels Estats Units i Mèxic, que també s'està fortificant) en termes d'esquerda entre el benestar i la pobresa. Podem discutir si les seves pasteres són una amenaça per a la nostra prosperitat. Del que no hi ha dubte és que els nostres radars i les nostres patrulleres no són cap solució per a les seves privacions.

Llegiu, si no ho heu fet, La doctrina del xoc, el darrer llibre de Naomi Klein, que explica com el nou capitalisme global, com si d'una teràpia per electroshock es tractàs, aprofita (i impulsa!) tot tipus de desastres i crisis (cops d'estat, col·lapse soviètic, repressió a Tiananmen, guerra d'Iraq, tsunami asiàtic, huracans a New Orleans&) per imposar el seu programa de privatitzacions, guanys formidables per a les grans corporacions i desmantellament de l'estat.

Cap al final del llibre hi ha un capítol sobre Israel, brillant i molt documentat com tot el llibre, que té el gran mèrit d'aportar una òptica nova sobre un conflicte sobre el qual s'han escrit milions de planes. Explica, per exemple, com la caiguda de la Unió Soviètica va dur un milió de "jueus" russos a Israel, i com aquests "nous israelians" varen fer que la població palestina esdevingués prescindible com a mà d'obra, cosa que, al seu torn, va fer que  Israel perdés interès en una solució pacífica. I explica, sobretot, com  l'ocupació i la "guerra contra el terrorisme" han permès a l'economia israeliana especilialitzar-se en tecnologia de seguretat i defensa i fer-se'n una gran potència mundial: exportar la tecnologia del Mur i de les incursions a Cisjordània  Gaza, en resum. Així, l'opressió dels palestins esdevé el combustible d'una potentíssima indústria del contraterrorisme...  Entre una cosa i l'altre (la població palestina ja no és necessària i la guerra antiterrorista és un negoci), la pau deixa de ser un objectiu interessant.

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Esquerra Unida i Els Verds hem anunciat, aquesta setmana, que concorrerem en coalició a les properes eleccions generals del mes de març. És fàcil explicar per què l'anunci arriba tard: fins fa molt poc posàvem tot l'esforç en la reedició de "Progressistes", la coalició que el 2004 va englobar Verds, PSM, EU i ERC. Enteníem que era el més coherent amb la política d'aliances de les darreres eleccions, que era el que oferia més possibilitats d'obtenir un diputat que rompés el bipartisme PP-PSOE, que era el que responia a la confluència social que es dóna entre la gent del nacionalisme progressista, l'ecologisme i l'esquerra més avançada, i que era el que permetia avançar en la consolidació del Bloc.

No ha estat possible. Tenim la voluntat de polemitzar el mínim amb PSM i ERC, companys de Bloc (i per molts d'anys!), però (i aquí acabarà qualsevol cosa que s'assembli a una acusació) convé tenir clar qui volia mantenir la política d'aliances i qui ha optat per canviar-la. En aquest sentit, recusam, per deslleial, l'explicació segons la qual EU i EV no són a la gran coalició nacionalista per "autoexclusió": tothom sap que una gran candiatura que englobàs des d'UM fins a EU i EV ni és comprensible ni ha estat mai una possibilitat real: les declaracions de Miquel Nadal de "no descartar" el vot a la investidura de Rajoy ho expliquen molt més bé del que jo ho podria fer. Els nostres socis nacionalistes de Bloc han triat, aquesta vegada, uns altres companys: res a dir.

L'electorat d'esquerres s'ho mira amb cara de no entendre res. Molt de tacticisme de curta volada i bregues inútils, deuen pensar. No és exactament així: hi ha una certa dosi de tacticisme, és cert, i, la veritat, molt poques bregues. El que hi ha sobretot són dos projectes polítics diferents. Ho explicava no fa gaire Josep Melià: des de l'altre projecte polític, hi estic d'acord.

El projecte polític de la unitat nacionalista és el d'una coalició en què la qüestió nacional és el factor d'unitat gairebé exclusiu, davant el qual qualsevol altre element (progressisme, ecologisme) queda deliberadament difuminat. "El nacionalisme superador de l'eix dreta-esquerra" esdevé la teorització de la renúncia al llegat de l'esquerra. "Defensar els interessos de les Illes a Madrid" és la nova divisa que justifica la indefinició davant de qüestions candents del debat polític estatal (política fiscal, laïcisme, serveis públics, política exterior, política d'infraestructures, canvi climàtic&) que, com a ciutadans de l'Estat, ens afecten de manera evident.

Des del respecte (que no ens cansarem de practicar, i d'exigir per a tots), les persones d'esquerres sentim que aquest no és el nostre projecte. I no perquè sigui "massa nacionalista": EU-EV vàrem votar contra el nou Estatut per insuficient (mentre UM el votava a favor, per cert), i tenim poca cosa a demostrar en qüestió de defensa de l'autogovern, de la identitat o de la llengua. No és el nostre projecte perquè no compartim la simplificació extrema d'una política estatal reduïda a pugna entre el Madrid centralista i les nacions que volen més autogovern. Perquè no volem sacrificar a l'altar de la unitat nacionalista les nostres posicions d'esquerres i ecologistes: a la política estatal també s'hi va per defensar coses (polítiques de pau, polítiques a favor de la dona, serveis públics, protecció per al clima) respecte de les quals dubtam molt que tenguem les mateixes opinions que tots els membres de la "Unitat per les Illes". I perquè defensam un espai que es vol al mateix temps compromès amb els interessos de les Illes Balears i nítidament d'esquerres: amb aquesta voluntat, Esquerra Unida i Els Verds feim coalició.

En Miquel Nadal ha dit que la coalició "Unitat per les Illes Balears" "no descarta" votar la investidura de Rajoy, i que hi ha un acord de coalició de "mantenir l'equidistància". En una tertúlia de ràdio d'avui matí, Josep Lliteres, membre d'UM, incidia en la tesi del marge de llibertat per pactar cap a la dreta i cap a l'esquerra.

Noblesa obliga: em sap greu pels amics del PSM, que no es deuen trobar còmodes amb aquestes declaracions, i he de dir que no veig en Pere Sampol votant la investidura de Rajoy.

En qualsevol cas, estic agraït a Miquel Nadal: les seves declaracions expliquen, molt millor del que jo ho pogués fer, perquè Els Verds no hi tenim res a fer, en aquesta coalició.

Feis ulls de nostàlgia, cantussejau allò de Cuéntame cómo pasó i abandonau-vos a la dolçor de la nostàlgia, tot contemplant aquesta imatge:

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

El meu amic M. ha patit un còlic biliar: una bufeta de la fel plena de pedres, inflamada i amb unes ganes terribles de donar mala vida. M. ha estat diagnosticat, ingressat i tractat a l'hospital de Son Llàtzer, on ha rebut una atenció de la qual m'ha dit que vol deixar constància: exhaustivitat en les exploracions, seguiment continuat i bon tracte per part de tot el personal. M., que és conscient de les mancances del nostre sistema sanitari públic, també vol contribuir a la defensa de la seva dignitat i la seva adequació com a instrument de protecció universal de la salut. Amb la bufeta de la fel manifestament pacificada, M. està a punt de ser donat d'alta, a l'espera de tornar a passar-hi per a l'extracció completa del tan incòmode i, aparentment, superflu òrgan de l'aparell digestiu.

Una vesícula biliar empedrada i inflamada no és, potser, una afecció de gravetat extrema, però és impossible subestimar la importància que la cosa rebi tractament: es lleva el mal, es descarten altres problemes i s'eliminen els riscos que suposen tenir alguna cosa infectada per devers el budellam. És per tot això que, al meu amic M., l'estada a Son Llàtzer li ha revifat la consciència d'aquest miracle que és la bona atenció sanitària per a tothom. Miracle perquè, encara que de vegades hi pensem com un fet natural, és, històricament (considerats els segles de trajectòria de la Humanitat) i geogràficament (considerats els pobles de la Terra), una conquesta d'excepció.

M. sortirà de Son Llàtzer més convençut del que ja estava de la necessitat de defensar els serveis públics davant de l'onada de la liberalització, la privatització, l'externalització, l'outsourcing i els seus cosins. El temps de convalescència, a més a més, li ha servit per pensar en la necessitat de fer que aquesta prestació sigui vertaderament universal: no universal en el sentit d'arribar a totes les persones d'un país determinat, sinó universal en el sentit de planetària. Tampoc no és que els antibiòtics hagin donat una especial lucidesa a M.: simplement ha tingut temps de fer voltes a idees que havia llegit o sentit a d'altres.

L'objectiu, simplificat, és aquest: que el camperol de Moçambic atacat per un còlic hepàtic pugui ser diagnosticat, ingressat i tractat en un Son Llàtzer moçambiqueny, i que hi hagi alguna mena de compromís de la comunitat de les nacions per fer-ho possible. Una Seguretat Social mundial? No exactament, perquè no hi ha estat mundial. Però sí un sistema de serveis públics derivats d'objectius establerts per la comunitat internacional, que hauria d'anar lligat a mecanismes de redistribució de la renda a escala global (tal com n'hi ha dins de cada estat) i instruments fiscals a escala global (tal com n'hi ha, també, dins de cada estat).

El meu amic M., mentre veia degotar el sèrum cap a les seves venes, pensava que era la solidaritat dels altres la que li pagava el llit. Però no la solidaritat voluntària de les aportacions que desgraven i netegen consciències, sinó la solidaritat institucionalment organitzada que és el sistema sanitari públic. Hauríem de defensar que la salut d'un infant malalt de Mali, del Nepal o d'Haití no depengui de l'atzar de si alguna ONG hi té un projecte d'hospital pels voltants, sinó d'un sistema planetari de protecció de la salut de totes les persones. La bufeta de la fel d'M., mentrestant, millora.

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

Benvinguda sigui, només faltaria, la metamorfosi proteccionista del PP. Veure'ls als seus escons del Parlament exhibint cartells que reclamaven la protecció completa de cala Blanca, de cala Marçal i del Pujol va resultar commovedor. Veure'ls, després, manifestar-se a cala Blanca, en un matí de diumenge de fred i aigua, va resultar una escena de les que fan recuperar la confiança en la capacitat humana de redimir-se dels errors més contumaços. És veritat que si haguessin arribat al camí recte quatre anys abans, potser ara no tindríem Mallorca i Eivissa convertides en un scalextric, ni els parcs naturals esborrats del mapa, ni un hospital ubicat per afavorir negocis urbanístics de restaurant, però en fi: més val tard que mai, quan d'una bona causa es tracta.

La darrera consigna de PP és pregonar que ells són tan defensors del territori com qualsevol altre, o, millor encara, que qualsevol altre ho és tan poc com ells. Per demostrar-ho, si fa falta, recorren a l'exigència de protecció d'àrees naturals per les quals no han mogut un dit ni des de governs municipals, ni des del Consell ni des del Govern quan hi governaven. Serveixi com a exemple recordar que cap dels dos batles populars d'Andratx de l'anterior legislatura, ni l'exguàrdia civil a qui se'n varen dur els seus excompanys ni el seu successor, no va fer res per incloure la protecció de cala Blanca en una revisió de planejament que estava en marxa. Una història massa llarga com per explicar-la en una pancarta.

Ja n'hi ha prou, però, de repassos històrics: al cap i a la fi, tot és massa conegut, i el PP tampoc no ho té fàcil, per fer creure que són els abanderats de la defensa de la terra. A més, ara estan iniciant un procés de rehabilitació que, com és ben sabut, sempre és llarg i difícil i mai no està lliure ni de recaigudes ocasionals ni de risc de fracàs. I el darrer que necessita algú que vol superar les conductes esgarriades del passat és que se li recordi la seva vida de vici anterior. No: el PP té per davant una vida carregada de noves oportunitats i és el nostre deure socórrer-lo en els seus bons propòsits.

Com a reforç positiu, des del Bloc li agraïm la seva demanda de millorar la llei de mesures de protecció de territori amb la inclusió de tota cala Blanca, tota cala Marçal i el Pujol: la tramitació parlamentària de la llei permetrà salvar-les i tendrem una llista de noves àrees naturals conservades més completa. I si també, per la via d'aquesta llei o de la modificació del Pla Territorial de Mallorca, podem eliminar les colossals operacions d'urbanisme a la carta de les Àrees de Reconversió Territorial, molt millor encara.

Això sí: qui ajuda algú altre a millorar el seu comportament també té el deure de ser exigent i de marcar-li nous objectius que serveixin d'estímul. La metamorfosi proteccionista del PP serà mes creïble com més els dugui a posicionaments que suposin una modificació nítida de posicions anteriors i que no siguin purs instruments de tacticisme partidista. Se m'ocorren dos reptes immediats per als amics del PP. El primer, votar favorablement a la totalitat de llei de mesures de protecció del territori: és a dir, de les àrees de les quals ara els agrada parlar, però també de la protecció de les Fontanelles i de la derogació de les mesures d'excepció urbanística inventades pel govern anterior. I el segon, posar els seus batles a protegir: els de Santanyí i Felanitx, naturament, però també el d'Escorca, per exemple, que té en la qüestió del Guix una bona ocasió de demostrar que la conversió va de veres.

Per la seva lucidesa, enginy, perspicàcia i clarividència, avui us reproduesc un test sobre UM i EU-EV, no sense esmentar que el devem a Pepe García, l'activíssim regidor de Pollença i blogaire.

Trii la resposta correcta;

1r) Quin partit defensa als seus estatuts el dret d'autodeterminació dels diversos pobles de l'Estat?

A) EU-EV.
B) UM.

2n) Quin partit s'ha oposat sempre contundentment a la política centralista del PP i va estar a l'oposició al govern PP-UM a la passada legislatura?

A) EU-EV.
B) UM.

3r) Quin partit va rebutjar la reforma de l'estatut pactada per PP-PSOE-UM la passada legislatura per considerar que era insuficient i que les Balears mereixien el màxim autogovern?

A) EU-EV.
B) UM.

4rt) Quin partit ha estat sempre al costat de les diverses entitats que defensen la llengua catalana i ha rebutjat les mesures del govern Matas-Munar contra el català adoptades la passada legislatura?

A) EU-EV.
B) UM.

5è) Quin partit ha defensat sempre la màxima protecció per als espais naturals front a les agressions dels successius governs PP-UM?

A) EU-EV.
B) UM

6è) Quin partit ha mantingut tradicionalment bones relacions amb el PSM i ERC i, de fet, ha integrat coalicions electorals en les darreres convocatòries?

A) EU-EV.
B) UM.

7è) Quin partit rebutja clarament qualsevol casta de suport a un hipotètic govern presidit per Mariano Rajoy?

A) EU-EV.
B) UM.

8è) Quin partit descarta totalment un suport futur al retorn del PP al govern de les Illes Balears?

A) EU-EV.
B) UM.

9è) Quin partit té una presència al conjunt de les Illes Balears i no ha adoptat tradicionalment actituds insularistes que, amb raó, generen rebuig a Menorca, Eivissa i Formentera?

A) EU-EV.
B) UM.

10è) Quin partit defensa clarament la idea de Països Catalans?

A) EU-EV.
B) UM.

Una vegada emplenades les respostes, envii vostè el resultat a les direccions d'ERC i Entesa juntament amb unes bones ulleres.

No fa gaire s'ha constituït al Parlament de les Illes Balears, a l'igual que en legislatures anteriors i amb presència de diputats i diputades de tots els grups polítics, l'Intergrup "Pau al Sahara", amb la intenció de fer una tasca de suport a un procés polític que condueixi a la pau respectant el dret d'autodeterminació del poble sahrauí.

Poc després d'haver-se constituït, l'Intergrup ha rebut, per part del Frente Polisario, una invitació per participar al seu XII Congrés, que s'ha celebrat a Tifariti, als anomenats "territoris allibertats".

Als membres de l'Intergrup ens hauria agradat assistir al Congrés, però la seva coincidència en el temps amb el debat dels pressuposts autonòmics ho ha fet impossible. Així i tot, s'ha enviat al XII Congrés de Polisario una salutació de suport.

La diplomàcia marroquina ha conegut (o ha intuït) la invitació. El Cònsul General del Marroc a Barcelona ha remès un escrit a la Presidenta del Parlament sol·licitant que cap dels membres de la Cambra participi al Congrés del Polisario, amb l'espectacular argument que es tracta d'un acte "contrari a la legalitat internacional".

No sabem si la diplomàcia marroquina coneix també la salutació solidària de l'Intergrup, però ja els la farem arribar.

Marroc pressiona, incansable. Siguem incansables, també, en el suport als sahrauís.