Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Passi-ho bé i fins l'any que ve

mllauger | 10 Setembre, 2017 15:53


 

(Les noves rimades de Valls)

 

 

Canten els galls.

Per devers Valls

arriba gent

des de ponent,

amb la comesa

molt ben apresa

de cercar indicis

(bons o ficticis)

d’un crim infecte:

tenir el projecte

de cridar el poble

a això tan noble

d’exercir el vot.

Va l’escamot,

cap a les deu,

fins a la seu

d’un setmanari

per confiscar-hi

tota evidència

de la indecència

separatista:

potser una llista,

o, pitjor encara,

potser la clara

prova final,

la flor del mal:

la papereta!

La gent condreta

que viu a Valls

fa escarafalls,

però ho sap viure

amb to de riure:

gens taciturna,

col·loca una urna

davant els nassos

d’aquells pallassos,

i, sense plors,

reparteix flors

(oh quin regal

de Portugal!)

entre els agents,

gens somrients.

L’escarràs foll

de l’escorcoll

es fa molt llarg,

però no amarg:

tota la vila

fa gran barrila

sense parar.

Quin tarannà,

la gent festiva

i combativa!

Quan els soldats

tricorniats

per fi se’n van,

¿sabeu què fan

els barrilaires?

Canten uns aires

de comiat

tot educat:

“Que ho passin bé,

que ho passin bé!”.

I encara diuen,

mentre se’n riuen,

“I si va bé,

fins l’any que ve!”

 

 

 
 

 

Refectori

mllauger | 04 Agost, 2017 19:21

 

 

Una postal des de la fresqueta normanda, amics i amigues.





Refectori



Abbaye de la Lucerne, La Manche, Normandie



¿De què està fet

el silenci que els monjos han servat

entre aquestes parets, durant centúries

repàs rere repàs? ¿De confiança

en un Déu benvolent, de desconsol,

d’enyorança del món, de santedat?

Evocam el novici que llegeix

els mots sagrats i els homes que se’n duen

la cullera a la boca. D’aquell buit,

¿en queda res a l’aire traspassat

pel sol d’aquest estiu? Les oronelles

que hi han bastit el niu, ¿només se’n riuen,

amb el seu voleteig, o podem creure

que el cerquen i que en viuen?

 


 
 

Rondalles cabalístiques

mllauger | 13 Juliol, 2017 17:06

(publicat a l'AraBalears, 31/6/17)

Si sou lectors de les rondalles mallorquines, potser recordeu els tres ermitans a qui en Bernadet, al començament d’El castell d’iràs i no tornaràs, demana clarícies sobre com arribar a l’enigmàtic castell. Un d’ells és el rei dels animals de la terra, un altre és el rei dels peixos de la mar i el tercer ho és dels ocells del cel. Tots tres convoquen les bèsties del seu regne amb flabiols i siulos, i tots tres hi parlen com qui parla amb els veïns del carrer. Jo, que els tenia presents perquè no feia gaire que havia contat el conte a dos familiars, vaig tenir la gran sorpresa de retrobar-me’ls ni més ni menys que en un dels Contes cabalístics de Nahman de Bratslav, els que ha publicat Fragmenta no fa gaire en edició bilingüe hebreu-català.

És difícil imaginar dos entorns més diferents que els suposam per a la transmissió d’aquestes dues històries. Imaginem-nos a començaments del s. XIX: d’una banda, veiem una padrina envoltada d’infants vora la llar del foc; de l’altra, un rabí del que avui és Ucraïna, que aprofita vells relats per transmetre els ensenyaments secrets i difícils de l’hassidisme, una branca del judaisme rigorista i amb tirada a aquesta mística estranya que és la Càbala. La padrina vol entretenir els néts. El rabí converteix els personatges en peces d’una al·legoria que mira d’explicar complexos conceptes teològics. Una fa servir el català de les Illes, l’única llengua que llavors parlaven milers de mallorquins. L’altre una llengua litúrgica que llavors gairebé ningú no feia servir fora de la sinagoga.

Però els tres personatges són allà, inconfusibles a pesar de les diferències. Les històries, o els bocins d’històries, naveguen i no només trenquen fronteres lingüístiques, culturals i geogràfiques, sinó les que pensam que hi ha entre literatura culta i popular, sagrada i profana, profunda o d’entreteniment, esotèrica o coneguda per tot el poble. No és fascinant?

Els llums del paradís

mllauger | 26 Juny, 2017 19:09

(publicat a AraBalears, 24/6/17)

De vegades, per parlar d’un llibre de poesia, em va bé centrar-me en un poema: si sé convèncer el lector que és una bona peça, potser el dugui cap al llibre, on trobarà més sorpreses agradables. Amb La lentitud de la mirada, de Joan Manuel Homar, guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de poesia, faré servir una esca encara més petita: dos versos.

¿Recordau aquella esgarrifança estranya que ens assalta quan obrim la porta d’una casa buida i hi trobam els llums encesos? Algú se’ls hi ha deixat, ens deim, potser nosaltres mateixos, no passa res, però ens queda aquell instant en què hem cregut notar una presència espectral. El poema de Joan Manuel Homar On, l’eternitat comença descrivint una casa abandonada, on suren les velles veus de la família, i després porta la mirada cap a la mar, que les cases veïnes no deixen veure. Llavors vénen aquests alexandrins extraordinaris: “Em perdo pels carrers i em pregunto debades / qui s’ha deixat encesos els llums del paradís”. En la ment del lector, aquell calfred sobtat de què parlava amara de cop el món sencer, un paradís perdut convertit en una casa espectralment buida. El vers feliç és un llampec que tots els lectors de poesia aprecien, més encara si, com en aquest cas, es descarrega al final d’una estrofa ben construïda. El poema acaba amb una altra estrofa, de quatre versos, en què dos balancins sense ningú completen aquest quadre d’univers buit, devastat pel pas del temps.

Com deia al començament, parlo d’un poema, o d’uns versos, per il·lustrar que hi ha un poeta de veritat, encara que fins ara Homar només tingués un llibre publicat i fos poc conegut. A La lentitud de la mirada hi ha saviesa, hi ha un maneig molt madur de l’idioma i hi ha solidesa de to. De què parla? Del que parlen els poetes: de la melangia de la finitud i de la bellesa del món, de l’agror del desamor i de la joia dels llaços que saben afermar-se amb els anys. I del paisatge de Mallorca, enyorat per un barceloní d’arrels manacorines.

 

Un salvatge a dins

mllauger | 20 Juny, 2017 12:05

(publicat a AraBalears, 17/6/17)

El Romanticisme, que va canviar tantes coses, també va transformar la nostra manera de caminar. O la manera d’entendre què vol dir caminar, si més no. Abans del s.XIX, ja hi havia qui caminava pensant, o pensava caminat, però ho feia en un marc diguem-ne de civilització: Aristòtil i els seus deixebles fent voltes al peripatos o pòrtic del Liceu, o el metòdic Immanuel Kant passejant puntualíssim pels carrers de Köninsberg. La nova manera d’entendre les caminades és la del poeta anglès William Wordsworth, que feia els veus versos mormolant en veu alta mentre recorria els paisatges del Lake District, o, més tard, la de Friedrich Nietzsche, a qui va ser revelat l’etern retorn de tot a la muntanya suïssa de Sils-Maria. David Thoreau, potser l’escriptor que millor representa una determinada ànima nord-americana, apòstol de la desobediència civil, és l’autor d’un llibret que és com el manifest del marxaire romàntic: Caminar, que ara ens arriba en català, ben traduït i millor presentat per Marina Espasa.

Per a David Thoreau, que confessa que camina tres o quatre hores diàries, anar a peu vol dir sortir a l’encontre de la naturalesa salvatge de la qual l’home no s’hauria d’haver divorciat mai. Cal caminar per recuperar l’estat de naturalesa: el llibret ha estat sovint conegut amb un títol tan expressiu com mal de traduir: The Wild. És un text desordenat i de to abrandat, i com bé diu Marina Espasa hem d’imaginar com aquell home barbut i vehement el llegia davant un auditori corprès. És, també, un text insubstituïble per entendre una certa manera de veure la nova terra de promissió que és Amèrica: per a Thoreau, avançar cap a ponent no era tant escampar la civilització com recuperar la innocència. I s’ha de llegir amb llapis de subratllar, perquè està ple de frases com aquesta: "Tots portem un salvatge a dins, i potser hi ha un nom salvatge en alguna banda gravat per a nosaltres".

1 2 3 ... 123 124 125  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS