Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

The Mad Fiddler, de Fernando Pessoa

mllauger | 05 Març, 2019 21:23

 

Del Pessoa que escrivia en anglès, aquest violinista que sembla de Marc Chagall.

 

El violinista boig


La seva música silvestre

no arribà al poble des del nord,

ni des del sud: tot just un dia

es va deixar sentir, de cop.

Era al carrer, tothom sortia

i s’hi acostaven a escoltar;

i quan partí tots esperaven    

tornar-lo a veure, però en va.


A tots els cors, l’estranya música

va dur un desig de llibertat.

No era ben bé una melodia

i no era res que no fos pas.


Per allà fora, tots sentien,

molt lluny del poble, en algun lloc,

com una força que fa viure,

una tonada que els respon.


Que responia a aquells desitjos

que tots tenien dins del pit,

al gust perdut de llar antiga,

a gestes que han tornat oblit.


Ara ja sap, la ben casada,

que és malcasada de fa temps;

l’amant fervent i alegre es troba

que s’ha cansat de ser fervent.


Donzella i jove eren feliços

de tenir somnis i res més;

els cors solius que estaven tristos

ja no hi estan, estranyament.


S’obre una flor a cada ànima,

que deixa als dits un polsim clar:

l’espòs de l’ànima, que es mostra,

allò que ens ha de completar.


L’ombra que arriba a beneir-nos

de llocs profunds mals d’expressar,

una fatiga lluminosa

que és molt millor que descansar.


Com va venir, talment va anar-se’n,

com si mig fos i mig fos fum.

Llavors, callat, va barrejar-se

amb la memòria i el que és mut.


El son va perdre la rialla

i l’esperança s’esgotà

i poc després, ja ni sabien

que ell va aturar-se per allà.


Però quan viure es fa recança

perquè ningú no en veu el do

i torna en somnis aquell aire

que omple la vida de gelor,


de cop i volta tots recorden:

sobre el seu viure mig somort,

com quart creixent, lluu la tonada

del violinista aquell tan boig.



Fernando Pessoa


traducció mallauger


(llegiu-ne aquí l’original)


 

 

Mamà Noel (un conte)

mllauger | 16 Desembre, 2018 08:15

 

 

Mamà Noel


D’après Michel Tournier



La nit del vint-i-quatre cau a Mates,

un poble de mil ànimes beates


i una vintena escassa de barbuts

a qui toca el paper de descreguts.


Fins l’any passat, Nadal es repetia

amb un sainet d’olor de sagristia


que evocava la lluita entre el sagrat

i les ganes de riure d’un grapat.


Embellia la missa de matines

un gran betlem vivent on nins i nines


feien de pastorets i un infantó

era (deia el mossèn) el Salvador.


Mentrestant, els pagans feien tabola

encapçalats pel mestre de l’escola,


que, vestit com els vells papanoels,

repartia regals i caramels.


Però un sotrac sobtat de la Fortuna,

que ja sabeu com és d’inoportuna,


enguany du novetats: un cop de vent

se’n va dur el mestre enllà del sol ponent,


on va cridar un dimoni: “Peix al cove!”

Fa un mes i mig que hi ha una mestra nova,


que és mare i és fadrina: el capellà

va arrufar el nas quan ella l’hi explicà,


però va veure el cel amb la ventura

que la jove cedís la criatura


per al betlem vivent: un serafí

vingut al món per fer d’Infant Diví.


La sorpresa va ser quan na Maria

(el nom d’ella) va dir que comprenia


que desfressar-se i repartir regals

era part dels seus deures laborals.


“Però el costum és fer enfadar el prevere

amb la gresca!” I diu ella: “De primera!


Per un vespre que em guarden el menut

vull recobrar de cop el temps perdut!”


I arriba així la missa de matines.

De moment, tot és pau. Unes veus fines


fan pujar les nadales cap al cel

com pugen les sentors de l'aiguamel.


Els pastors i la cova són el signe

d’una vida que juga a ser benigna.


I de sobte se sent un ploricó

molt prim, que guanya gruixa i espessor


i es transforma en udol que desballesta

el confort tendre i místic de la festa.


És el nadó, i no hi ha cap cristià

que sàpiga el conhort que el pot callar.


Fins que al cap d’una estona que es fa eterna

entra un barbut que put com de taverna,


i arrenca el bonjesús a un escolà.

El que passa després no es pot contar


sense un estremiment. Aquell bandarra

es retira la barba i la samarra


i fa sortir, miraculós, un pit

rodó com lluna plena a mitjanit.


L’infant s’hi amorra, com si l’existència

xifràs el seu sentit en l’apetència


d’aquell fruit del fruiter de la salut.

I xucla i xucla, fins que cau retut.




Trobareu La Mère Noël, el conte original, en aquest llibre:

 

 


 

 

Pell de trencadís

mllauger | 09 Agost, 2018 12:48

 

La postal d'estiu ja és gairebé una tradició. Vet aquí la de 2018.

 

Pell de trencadís

 

               Mosaics bizantins, Ravenna

 

Doncs jo vull fer-me vell en un país
de pell de trencadís,


passejar sota un cel
de rajoles de mel


i, en la nit, seguir el fil
de la pensa mirant la volta anyil


on flors de diamants
fan d’estrelles gegants.


Les tessel.les són síl.labes d’un món
de tan senzill, pregon.

 

 

 

 

Les noves rimades de Gregori Samsó

mllauger | 31 Maig, 2018 21:08

Alguns poetes moderns s'han animat a fer servir les "noves rimades" del medieval Jaume Roig, és a dir, fer composicions en forma de tirallonga de tetrasíl·labs apariats. Ho han fet poetes de temperament tan diferent com Joan Ferraté i Francesc Vallverdú, tots dos amb bona nota. Potser algun altre que no tenc present. Jo he gosat poder fer algunes provatures: una arenga a l'esquerra balear perquè sàpiga unir-se per derrotar Bauzá, un homenatge a Espriu i una celebració del bon humor amb què Valls va rebre uns escorcolls de la Guàrdia Civil.

Avui s'hi suma el delicat poeta Gregori Samsó (de qui no us heu de perdre l'obra magna Artefactar).

Vet aquí la seva joguina, amb un títol que ve d'una sèrie que comenta l'actualitat amb evident ànim jocund.

 

QUE HI HA RES A FER? III
(joguina)

 

Les cuites de don Tancredo

 

Mariano,
xino-xano
o aturat,
vest d'albat,
fa el torero:
«M'empodero
quan no em moc.
L'entretoc
així evito.
Em limito
com l'estruç
i no acús
cap problema,
ni un dilema
no em consum,
ni el can Bum
d'una causa.
L'andropausa
del partit
fit a fit
me la miro
i al cuïro
de ma faç
jugo l'as.»

 

 

Lírica anglosaxona (quinze apariats)

mllauger | 20 Maig, 2018 17:08


Lírica anglosaxona

 

 

Benaurades les mètriques, que poden

deslliurar-nos del Jo, com va dir Auden!


El gebre de gener i el sol d’agost

ens fan savis si els canta Robert Frost.


Amb ànim mig joiós mig malastruc

fa poesia hipnòtica, Louise Glück.


Qui encara no el conegui, que no tardi

a ser feliç llegint versos de Hardy.


Quan va rebre el guardó, no va dir vini,

vidi, vinci, el bonàs de Seamus Heany.

Els primers fills de Déu varen ser cucs,

diu un poema bíblic de Ted Hughes.


La tardor és un retaule d’infinits

melancòlics als versos de John Keats.


En un mas del Midwest nasqué la musa

profunda i casolana de Ted Kooser.


Perquè les hores sòrdides no us marquin

tractau-les amb l’humor de Philip Larkin.

Feia riure als infants, i així és guaria

l’esperit melancòlic, Edward Lear.


No es fixava en els roures ni en els àsters

sinó en els cors humans, Edgar Lee Masters.


Mostra el seu cor més íntim, i són molts

els lectors que s’hi veuren, Sharon Olds.


Un poema d’un corb sinistre fou

el llegat perdurable d’Allan Poe.


Amb vers punyent, ens va mostrar el desig

dels cors i els cossos lliures, Adrienne Rich.


Fes-nos viure en la ment, inventa’ns, tiba’ns

els nervis amb els mots, Wallace Stevens!

 


 

 

(aquest post n'amplia un d'anterior, on ja figuraven un grapat dels apariats)

 

 

 

1 2 3 ... 126 127 128  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS