Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Cap diferŔncia (un altre Silverstein)

mllauger | 15 Gener, 2017 08:53

 

 

Un altre Silverstein, aquesta vegada en versió un pèl més lliure

(a mi aquestes coses m’agraden, què voleu que us digui)

 

 

CAP DIFERÈNCIA

 

 

Petitó com un pèsol

o gros com un gegant,

és la mateixa mida

amb el llum apagat.

 

Pobre com una rata

o ric com un soldà,

val igual un que l’altre

amb el llum apagat.

 

Vermell, taronja o negre,

groc o blanc o morat,

fem la mateixa fila

amb el llum apagat.

 

Vol dir que la manera

que tot vagi rodat

és dir-li a Déu que apagui

el llum de tot plegat.

 

 

 

Shel Silverstein

 

versió mallauger

 


 

Superna

mllauger | 12 Gener, 2017 11:30

(publicat a l'AraBalears, 7/1/17)

La frase més famosa sobre la traducció de poesia és del poeta nord-americà Robert Frost i diu que la poesia és el que es perd en la traducció. A Paterson, la preciosa pel·lícula de Jim Jarmusch, un personatge asiàtic que sembla revestit de saviesa poètica diu que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb un impermeable posat. Els lectors de poesia entenem el que hi ha de veritat en aquestes frases, però seguim llegint poesia traduïda, volem més poesia traduïda i de vegades fins i tot creiem endevinar que la poesia pot ser el que queda, o el que reapareix, en la traducció.

Lluís Servera, poeta mallorquí que ha fet de ‘traduttore traditore’ de Giuseppe Ungaretti i d’altres, dirigeix des del 2012 anys Superna, una revista dedicada de manera exclusiva a la traducció de poesia. “Superna” és el nom d’una vall de Puigpunyent que Salvador Galmés recrea en una de les seves narracions. El mot també apareix al poema de Bartomeu Fiol, poeta dels topònims, ‘Tu que has paladejat Superna’.

Superna acaba d’arribar al número 8, una fita que la deu fer superar la longevitat mitjana de les revistes literàries. En aquests vuit números, han passat per les seves pàgines gent com Arthur Rimbaud, Boris Vian, John Donne, Óssip Mandelstam, Arquíloc, Marina Tsvetàieva, Czeslaw Milosz, Pierre Ronsard i Robert Graves. I molts d’altres amb noms que potser no us dirien res, perquè la revista sap combinar les estrelles del cànon amb poetes d’ara mateix que ens permet conèixer. La nòmina dels col·laboradors deu ser d’una quarantena i inclou alguns dels nostres millors traductors de poesia. Superna és un petit gran luxe. Petit per la modèstia però gran pel que ofereix als happy few. Una d’aquelles iniciatives que neixen de l’entusiasme d’un amador dels versos i que sobreviuen sense suport institucional, possiblement perquè ni tan sols l’han cercat. Una pedreta de les que fan paret de la bona.

 

Una pregunta zebra, de Shel Silverstein

mllauger | 06 Gener, 2017 08:12

 

 

Una pregunta zebra

 

Vaig preguntar a la zebra:
Ets negra amb ratlles blanques?
O ets blanca amb ratlles negres?
I la zebra em va preguntar:
Tu ets bo amb mals hàbits?
O ets dolent amb bons hàbits?
Ets sorollós amb estones tranquil·les?
O ets tranquil amb estones sorolloses?
Ets feliç amb alguns dies tristos?
O ets trist amb alguns dies feliços?
Ets endreçat i fas coses desgavellades?
O ets desgavellat i fas coses endreçades?
I així va seguir
i seguir i seguir i seguir.
No li preguntaré a una zebra
per les seves ratlles
mai més.

 

 

Shel Silverstein

 

traducció mallauger

 

 

La m˙sica del caragol de mar

mllauger | 04 Gener, 2017 18:47

(publicat a l'AraBalears, 31/12/16)

“Sabem com són les coses quan ningú se les mira?”. S’ho pregunta Antoni Marí als “Prolegòmens” del seu últim volum, El conflicte de les aparences. És una pregunta que ha ocupat molt els filòsofs, algun dels quals ha arribat a dir que res no existeix si no és percebut. “El problema filosòfic fonamental és: si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú a prop per sentir-ho, com sabem que fa renou?”. Ho escriu Woody Allen a la seva peça teatral Déu. I recordem que la Colometa, la protagonista de La plaça del diamant, també sent el dubte desconcertant de si el caragol de mar que li agrada posar-se a l’orella segueix fent la seva música quan ningú no l’escolta. Les preocupacions dels filòsofs enllacen amb les intuïcions d’una noia de pocs estudis. I amb la ciència més avançada: sembla que la mecànica quàntica també afirma que el món no existeix fins que l’observam.

Antoni Marí fa servir aquest interrogant filosòfic per emmarcar i donar un cert fil argumental a un recull de textos de procedència i intenció diverses (articles de premsa, conferències, pròlegs) sobre qüestions vàries d’art, de literatura i d’història de la cultura. Marí té els recursos (la prosa, la sensibilitat, els coneixements) per treure’n un llibre que el bon degustador d’assaig, o d’alta divulgació, llegirà amb gust. Escriu sobre la construcció del “jo” des de l’Humanisme al Romanticisme passant per a Il·lustració, sobre el vincle que lliga l’espiritualitat luterana a l’individualisme modern, sobre el protagonisme del paisatge en un segle XIX que sacralitza la naturalesa, sobre el pas de les ruïnes romàntiques a les ruïnes de devastació de les grans guerres del s.XX, i sobre moltes més coses. No és fàcil resumir una miscel·lània. Potser el títol ja ens serveix: una història de com la realitat (el subjecte, Déu, la naturalesa, la mort, la guerra) ha adoptat, als ulls dels homes, aparences sempre canviants.

 

Canšons de taverna

mllauger | 02 Gener, 2017 17:01

(publicat a l'AraBalears, 24/12/16)

No som home d’excessos: l’estètica literària de l’excés no és la meva, i som de vida moderada. Avorrit, per dir-ho clar. Som conscient que els versos de Tavernàries, de Manel Marí, em rebutgen, més encara quan van acompanyats de dos textos (magnífics) d’Enric Sòria i de Sebastià Alzamora, que no s’estan de reprovar el morigerat com a persona poc de fiar. El miracle de la bona literatura, però, és que ens fa viure com a pròpies emocions que no són les del nostre repertori. Llegint les Eucarístiques, de Jacint Verdaguer, no només n’admir la bella factura sinó que em deix emportar pel fervor sagramental. Llegint aquestes Tavernàries, m’he sentit arrossegat pel furor dionisíac.

El títol ja ho sintetitza: és un llibre sobre el que Gil de Biedma anomenava “la negra humanidad que va a la cama / después de amanecer”: el vi, els bars que no acaben de tancar mai, aquelles relacions d’aire canalla que s’hi teixeixen. I té, de rerefons, una nietzscheana denúncia de l’home mans, de l’ésser civil que ha renunciat a la glòria dels instints: “Mireu / com la cultura ens ha dotat del nervi, / i la cultura, del penediment”. O també, més metafòricament: “Com preservar el velam baixat al port, / no morir cada dia és caure mort”.

Amb aquest material, Manel Marí fa un molt bon llibre de poemes amb les armes de la formalització literària més rigorosa i, si voleu, més juganera. Pocs poetes saben donar al decasíl·lab tanta rotunditat. I pocs poetes tenen l’originalitat de confegir un llibre goliardesc amb sonets i amb sobruts, que són uns sonets amb una rima interna estrictament col·locada a la sisena síl·laba, sempre tònica. Els acompanyen algunes poemes més discursius i un grapat d’autèntiques cançons de taverna: un narcocorrido, dos tangos, un fado i un blues. Si la lectura no m’hagués agafat gripós, hauria corregut cap a la vida nocturna.

 

Manel Marí. Tavernàries. Edicions Bromera 

1 2 3 ... 118 119 120  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS