miquel àngel llauger

Un desig? Arribar als setanta amb la companyia de molts de versos, propis però sobretot d'altri, i sense oblidar que som poca cosa, però que els plaers ajuden molt a tirar endavant.  

Com Narcís Comadira.

Molts d'anys!

I un regal comadirià per als degustadors de poesia: 

http://vimeo.com/33746719

Comèdia

Llegit als Premis Ciutat de Palma alternatius, 20/1/12

Si em fos donat ser el Dante d'avui dia,

en el cercle més tètric de l'Infern

hi posaria el tal Mateu Isern,

culpable de pecat de simonia.

Si jo fos l'Alighieri d'aquest temps

na Salom pagaria pels seus actes

entre salines d'aigües putrefactes

i fumerols que fan pudor de fems

Si em vengués inspirada l'escriguera,

encendria amb els versos un gran foc

perquè en Bauzá cremàs a poc a poc

sense un bomber que li donàs manguera.

I ompliria el graons del Purgatori

de tots els mallorquins que varen fer

aquest pecat mortal, votar el PP,

responsables també d'aquest desori.

I en el cap curucull del Paradís

hi seríeu vosaltres, a la glòria

i defensar la llengua i el país.

(publicat al dBalears)

Una vida és una successió llarga i desballestada d'esdeveniments, que al capdavall pot veure's reflectida en el mirall d'un relat més o menys breu. Una biografia té milers de ramificacions, però també té uns grans traços que la delimiten. Tothom hauria de saber  que la seva peripècia, excepte per a un redol molt proper i molt reduït, al final no es distingeix del resum de quatre minuts que un amic li conta un altre per explicar qui és aquest o qui és aquell altre. Un delinqüent deu ser molt més que un delinqüent, però és essencialment un delinqüent. Ho és per al cercle modest o immens dels que el varen saber de la seva existència i ho és en la memòria efímera o prolongada que un dia deixa.

Jaume Matas i Antonio Alemany són, ara mateix, imputats, o presumptes, o suposats. En el cas que els caigui una sentència de condemna (una sentència ferma, si voleu ser minuciosament garantistes) s'ajustaran del tot a la definició que el diccionari dóna de "delinqüent": "persona que delinqueix, que participa en un delicte". Aquell relat que deia que finalment sintetitza els dies d'una vida serà, per a cada un d'ells, la història d'un delinqüent. I el pintoresc episodi de les trapelleries que varen cometre junts, un conte de dos delinqüents. I no penseu en l'estampa romàntica de Butch Cassidy i Sundance Kid: una astracanada d'Andrés Pajares y Fernando Esteso ens donaria el registre apropiat, molt més que els nobles Newman i Redford.

Em podeu dir il·lús, però jo, en això, hi trobaria una reconfortant justícia poètica. Una justícia poètica que se situa més enllà o més ençà de la circumstància concreta de si efectivament els fan tornar doblers o si han de passar alguns anys a l'ombra. Ells se'n foten, d'això que expliques, diran alguns. Jo no n'estaria tan segur: qui s'ha volgut escriure una biografia d'estadista que deixa empremta en forma de palaus operístics, o qui s'ha proclamat icona de la dreta liberal, no pot conformar-se mai amb la vulgar història d'un delinqüent.

(publicat al dBalears) 

 Si Iñaki Urdangarin, abans de ser gendríssim, havia excel·lit en la pràctica de l'handbol és perquè sempre havia tingut les mans molt llargues. Per cert: ell jugava, si hem de dir el nom de l'esport en castellà, al "talonmano". Ara, quan s'ha conegut la seva fulgurant carrera empresarial, el Duc de Palma ha passat a ser el "me'n Duc de Palma". També ha estat rebatejat com a Hurtangarín.

En voleu més? Hi ha aquell del rei Borbó que comença l'entranyable missatge nadalenc amb veu empastifada i amb un "Noos llena de orgullo y satisfacción&": havia rodat per la xarxa abans d'anar a la portada d'El Jueves. Parlant de la xarxa, aquest gènere humorístic tan de moda que és el fotomuntatge de facebook ha generat delicioses mostres d'enginy inspirades en el duc: la que imita una portada de revista cardíaca amb un Urgangarin vestit de pijama de ratlles que ens convida a la seva nova llar a Alcalá-Meco, la de la foto de la família reial en què el lloc del gendre imputat l'ocupa un xoriço d'estatura humana, la de la manifestació demanant la llibertat dels presos bascos encapçalada pels nostres estiuejants de Marivent, aquella altra en blanc i negre en què el nostre protagonista ocupa el lloc d'El Lute a la seva instantània més famosa& I dues coses més, per acabar: aquell que diu que enguany no farà la carta als Reis sinó al seu gendre, i aquell que demanava que Urdangarin presentàs les campanades de Cap d'Any "para que explique bien lo de los cuartos".

Ens ha robat, sí, però: ¿i tot el que ens ha fet riure?, ¿i tot el que ha esperonat la saludable inventiva de la diversió?, ¿i tot el que ha fet per aquesta teràpia incomparable que és la mirada irònica i sarcàstica sobre les coses?, ¿i tot el que ha donat a aquesta filosofia suprema de la vida que és l'humor? No us ho prengueu com una demanda literal d'impunitat, però en certa manera Iñaki Urdangarin s'ha guanyat la redempció dels seus delictes per la via dels serveis a la comunitat. Gràcies, rei. Dit sia amb permís del teu sogre.

"Més venuts ficció", diu la llista. Primer, Jo confesso, de Jaume Cabrer. "Més venuts no ficció", diu l'altra columna. Primer, Odissea, d'Homer, en traducció de Joan Francesc Mira. Ni tan sols allò del cíclop, ficció?