miquel àngel llauger

(publicat al dBalears)

El simpàtic demòcrata que comanda a l’Iran i que respon al nom de Mahmud Ahmadinejad ha explicat més d’una vegada que l’Holocaust és un mite, una gran fantasia inventada pel sionisme per justificar la creació de l’estat d’Israel. Mike Huckabee, exgovernador d’Arkansas i fins no fa gaire aspirant a ser el candidat republicà a les presidencials nordamericanes, feia campanya explicant que ell respectava els que pensaven que l’home ve de la moneia, però que no l’hi confonguessin, perquè que ell no creia en aquest tal Darwin.  Completarem el nostre triangle d’esperits valents que han gosat desafiar el dogma científic amb Ana Maria Aguiló, diputada al Parlament de les Illes Balears, que se’ns ha destapat com a acèrrima prosèlita d’una altra teoria silenciada pel pes aclaparador de l’ortodòxia: la teoria de Sa Llengo Baleá.

Ho va fer no fa gaire al twitter, amb una piulada que, per poder ser entesa universalment, no feia ús de l’idioma que defensava. El text deia: “Que (sic) regalo más bonito me acaban de hacer”, i acompanyava una preciosa imatge d’un llaç que imitava els de la campanya “Enllaçats pel català”, però fent ús de la bandera amb castellet i sobreposant-hi dues úniques paraules: “Llengo Baleá”.  Ja ho diu Aguiló, al seu perfil de presentació a la xarxa social: “Creo en una educación de calidad sin complejos”. Sí senyor: una educació com la que ens ensenya les veritats de Sa Llengo Baleá.

Un internauta diligent va repiular la frase i la imatge, i va respondre a Aguiló en termes recriminatoris, i va merèixer una brillant rèplica de la nostra defensora de la qualitat sense complexos. “Son opiniones diferentes basadas en teorías diversas”. És la mateixa frase amb què es podria defensar algú que ens intentàs convèncer que la llengua que parlam a Mallorca pertany, conjuntament amb l’inuit i el yupik del Pacífic, a la família de les llengües esquimo-aleutianes: seria una opinió diferent basada en una teoria diversa. I és, naturalment, la mateixa frase amb què argumenten il·lustrats com Mahmud Ahmadinejad o Mike Huckabee, defensors insignes d’opinions diferents basades en teories diverses.

Sobre "Llum d'Irlanda", de Marcel Riera

(publicat a L'Espira, 29/4/12)

Irlanda ens agrada, ja se sap. L’associam a la seducció d’una música, d’un paisatge i de moltes històries. Exerceix sobre nosaltres un encant semblant al de Portugal: un país petit i enyoradís, carregat de cançons i de literatura, que afirma la seva voluntat de ser davant un veí poderós i de vegades arrogant. Tot això fa que Llum d’Irlanda, el poemari de Marcel Riera, ens entri per l’ull dret. Els poemes responen al que el títol promet: el llibre podria ser descrit com un tractat poètic sobre Irlanda, fet des del coneixement minuciós i l’estimació. Hi apareixen les llegendes, les fades, els monuments megalítics, els sants medievals, les cançons més emblemàtiques, els escriptors (Joyce, MacNeice, Elizabeth Bowen…), els ambients característics (les tavernes, els molls…), la llengua (“una llengua com d’aigua, / que flueix lentament, parlada per tan pocs”), les patates i la fam, les difícils relacions amb Anglaterra, les històries d’emigració cap als Estats Units, el color dels camps (“el pantone irlandès de la gamma dels verds”) i fins i tot aquell weather capaç de canviar sis vegades en deu minuts. Irlanda: “Deu semblar un paradís als que vénen de lluny, / un edèn devastat d’on tothom ha fugit”.

Marcel Riera, guanyador del premi Carles Riba amb aquest llibre, es declara deutor de W.H. Auden i ha traduït Philip Larkin: tota una declaració d’inclinacions poètiques, que, almenys a aquest ressenyador, també el predisposa a favor. W.H. Auden deu ser el “poeta anglès que va morir l’any 1973” a qui es dedica un poema que esbossa una poètica: un elogi de la poesia meditativa, de les paraules “lluminoses i humils”, de la poesia que aspira a una modesta eternitat però que sap que no podrà canviar el món. Els poemes de Marcel Riera són, efectivament, els d’un home que adreça al món, o al bocí de món que és Irlanda, una mirada lenta i meditativa. Els versos, de vegades narratius i de vegades més purament descriptius, sovint amb certa densitat, avancen amb la música d’uns alexandrins que es deixen sentir de manera tènue.

Destaca, entre les qualitats d’aquest llibre, la del pintor d’escenes i paisatges. Ja que hem parlat d’escenaris anglosaxons i d’un to poètic anglosaxó, és de tot just que recorrem a figures literàries descrites per la crítrica anglosaxona per explicar-ho. Marcel Riera excel·leix en l’ús del correlat objectiu, o de la fal·làcia patètica: aquella estratègia mitjançant la qual un paisatge, o un element del món exterior, transmet una càrrega emotiva amb una eficàcia poètica molt major que si un “jo” declaràs sentiments de manera directa. En són molt bons exemples poemes com “Cobh” i “Llum artificial”, que aconsegueixen una quelcom de molt difícil: que hi hagi intensitat poètica sense més suport que la descripció. En tots dos casos, hi contribueix el final esplèndid. Al primer, l’escena de soledat nocturna a un poble acaba: “Aviat, muricecs i paraigües / desplegaran les ales de tinta de la nit”; al segon, la visió d’un hivernacle es clou amb “la pluja de veritat que llisca pels coberts / i palpa els hivernacles amb mil dits llargaruts”.

Marcel Riera explicava, després de la concessió del guardó, que parlar d’Irlanda pot ser una manera de parlar d’altres coses. La frase té una lectura evident: parlar d’un país petit amb un marcat sentit de la pròpia identitat i una llengua en perill pot significar parlar d’un altre país petit que també vol ser ell mateix i que vol defensar la seva llengua. Però el valor universal d’aquest tractat poètic d’Irlanda va més enllà: aquest és un poemari sobre la precarietat de l’existència humana, sobre el sentiment de finitud que tenim quan ens veiem “sota milions d’estrelles que orbitaran / displicents” quan ja no hi siguem. Hi ha un poema preciós on hi és tot: Irlanda, el paisatge, la fragilitat humana. Es diu “Ciclistes nocturns”, i comença amb un ciclista que s’allunya a les fosques, mentre el llum de la dinamo fa giragonses. La descripció passa llavors a la volta del cel, on sembla haver-hi un escamot de ciclistes nocturns que giren. Tenen “noms estrafolaris”, com els irlandesos. El poema té per epígraf una famosa cançó irlandesa que parla els combatents que varen morir lluitant per la llibertat  i que ara ens indiquen el camí: com si les estrelles fossin les ànimes dels que ja no hi són i que varen caure víctimes d’un afany potser impossible.

Marcel RIERA

Llum d’Irlanda.

Proa.

Barcelona 2011.

96 pàgines.

16 € 

Quan va tornar del seu periple helvètic,

            una mica antiestètic,

en Bauzá ja sabia el tractament

            per a l’ensenyament:

que els nins no mengin altre companatge

            que fondue de formatge

i que marquin el temps, a l’institut,

            rellotges de cucut.

Com va dir en Bosch en frase memorable,

            un viatge impagable!

(publicat al dBalears d'avui) 

Construir un hotel de luxe a la platja des Trenc no és tan fàcil: la normativa urbanística és un impressionant garbuix que s’interposa en el camí de la prosperitat. Posau-vos en la pell del promotor i us sentireu com un presoner de Piranesi o com una criatura de Kafka davant el seu fantasmagòric procés. Subjecció a les lleis i els plans, compliment dels terminis, procediments de participació ciutadana: un laberint. Però el govern Bauzá i el seu subnegociat del Consell no estalvien diligència ni imaginació, i, en el cas de l’hotel des Trenc, han tengut la genial idea de modificar el Pla Territorial de Mallorca per la via abreujada de la subsanació d’errades. Resulta que allà on el Pla parlava de 2 hectàrees, hi havia una equivocació tipogràfica que impedia que hi figurassin les 21 necessàries per a l’hotel de 1.200 places que Mallorca necessita amb urgència. Ja passa, això: vistes en perspectiva, hi ha moltes coses de les nostres vides que ara ens agradaria poder subsanar amb un mecanisme fàcil de correcció d’errades: segons els casos, des de l’elecció de la carrera fins a la tria de la persona amb la qual portar al món una niuada. Bauzá ho fa possible.

El procediment és fabulós, i no és descartable que el govern Bauzá, ara que l’ha descobert, l’apliqui a altres àrees de la seva política. El tràmit ultra-exprés de correcció d’errades és especialment útil quan es tracta de xifres: fer-se una caseta en sòl rústic seria molt més fàcil (i per tant sortiríem de la crisi molt més ràpid) si de cop ens adonàssim que una equivocació recurrent sempre ens feia afegir un zero quan anotàvem les hectàrees necessàries. Ara el llevam, i llestos. Qui no hagi posat un zero de més escrivint un número que tiri la primera pedra. O que es faci el primer xalet.

També podria ser un camí extraordinàriament profitós per allunyar definitivament la política lingüística del fonamentalisme dels dels llaços i les xeremies. En definitiva, les paraules “castellà” i “català” només tenen tres lletres diferents i és del tot comprensible que això doni lloc a errors. Aviat podrem corregir una errada tipogràfica de l’Estatut, i tenir un article 4 que digui: “La llengua castellana, pròpia de les Illes Balears, té, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”, una disposició en què l’aparició reiterada de la llengua castellana té un imprescindible caràcter clarificador. Les lleis han de ser inequívoques: si no, hem d’anar després corregint les errades.