miquel àngel llauger

Diumenge pasqual amb poemàs (com n’ha dit un bon amic que l’ha llegit) de Raymond Carver.

Nit amb boira i cavalls

Eren a la sala d’estar. Dient-se

adéu. La pèrdua els ressonava a les orelles.

Havien passat moltes coses junts, però ara

ja no podien fer una altra passa. A més, per a ell

hi havia una altra persona. Queien llàgrimes

quan un cavall va aparèixer d’entre la boira

i va anar al jardí de davant. Després, un altre, i

un altre. Ella va sortir i va dir,

“D’on heu sortit, cavallets guapos?”

i va caminar entre ells, plorant,

tocant-los el llom. Els cavalls van començar

a pasturar en el jardí de davant.

Ell va fer dues trucades: una va anar directament

al xèrif: “Hi ha algú que té els cavalls per fora.”

Però també hi va haver aquella altra trucada.

Després va anar amb la seva dona al jardí

de davant i allà van parlar i mormolar

als cavalls, junts. (Passés el que

passés, passava en un altre temps.)

Els cavalls tallaven l’herba del jardí,

aquella nit. Un llum vermell d’emergència

va llampeguejar mentre un cotxe sortia de la boira.

Veus que arribaven des de la boira.

Al final d’aquella llarga nit,

quan van acabar per passar-se els braços

un al voltant de l’altre, l’abraçada era plena

de passió i memòria. Cadascú recordava

la joventut de l’altre. Ara alguna cosa havia acabat,

alguna cosa corria per ocupar el seu lloc.

Va arribar el moment del comiat.

“Adéu, endavant”, va dir ella.

I l’allunyament.

Molt més endavant,

ell recordava haver fet una trucada desastrosa.

Una trucada que s’aferrava i s’aferrava,

una maledicció. Era bàsicament

això. La resta de la seva vida.

Maledicció.

Raymond Carver

traducció mallauger

Avui podríem anar a pescar salmons per Oregon amb Raymond Carver. Per allà, pel wilderness.

Ell no hi va arribar, però passat el colze dels 55, miram de seguir trepitjant neus i roques, cap als estanys tranquils.

Prop de Klamath

Som al voltant del bidó de benzina amb foc

i ens escalfem, ens escalfem mans

i cares, en les seves llepades de calor pura.

Ens portem als llavis tasses

de cafè fumejant i en bevem

amb les dues mans. Però som pescadors

de salmons. I ara trepitgem amb força

la neu i les roques i anem corrent amunt,

a poc a poc, plens d’amor, cap als estanys tranquils.

traducció mallauger

(més Carver, aquí o aquí)

“Phenomenal woman”, de Maya Angelou, deu ser el poema nord-americà més popular de la segona meitat del segle XX. Aquí el teniu en la nostra llengua: un present per al 8 de març.

Deixau-me captar la vostra benevolència dient que, malgrat el vers lliure i la transparència, no és gens fàcil de traduir. He cregut que ser-hi lleial em demanava, de vegades, un punt de gosadia.

Una dona fenomenal

Les dones guapes volen saber on és el meu secret.

No sóc maca ni em van bé les talles de les models,

però quan els ho començo a explicar

es pensen que dic mentides.

Dic,

són els meus braços quan s’obren,

l’amplada del meus costats,

les meves gambades,

el rínxol que fan els meus llavis.

Sóc una dona

fenomenalment.

Una dona fenomenal,

això sóc jo.

Entro en una sala,

més fresca que una rosa,

i m’acosto a un home,

i els col·legues es posen drets

o cauen de genolls.

Després comencen a papallonejar al meu voltant,

un eixam d’abelles.

Dic,

és el foc dels meus ulls,

el llampec de les meves dents,

el vaivé de la meva cintura,

la joia dels meus peus.

Sóc una dona

fenomenalment.

Una dona fenomenal,

això sóc jo.

Els homes també voldrien saber

què hi veuen, en mi.

Bé que s’hi esforcen,

però no arriben a tocar

el misteri dins meu.

Quan miro de mostrar-los on és

diuen que segueixen sense veure’l.

Dic,

és l’arc de la meva esquena,

el sol del meu somriure,

el trot dels meus pits,

la gràcia del meu estil.

Sóc una dona

fenomenalment.

Una dona fenomenal,

això sóc jo.

Ara ja enteneu

per què no he acotat el cap.

No faig crits ni faig salts

ni em cal parlar molt fort.

Quan em veieu passar,

us hauríeu de sentir orgulloses.

Dic,

és el clec dels meus talons,

els revolts dels meus cabells,

la palma de la meva mà,

la falta que fa la meva cura.

Perquè sóc una dona

fenomenalment.

Una dona fenomenal,

això sóc jo.

Maya Angelou

¿Què més dir, Jaime Gil, d’aquesta Espanya

que té un trist algutzir com a monarca,

que abat el vol feliç de la paraula

amb l’escopeta vil d’una mordassa

i en què els joglars són condemnats a viure

tres anys i mig en un calabós negre?

Sense més armament que la paraula,

sense por de furgons ni de mordassa,

milers han dit que ja no hi volen viure,

que volen deixar enrere un món tan negre,

que el seu és un país sense monarca,

que el seu és un país que no és Espanya.

Jutges i policies de mal viure,

ministres i fiscals d’esperit negre,

amarats de la fel del mal monarca,

han contestat, paraula per paraula:

tocar la unitat mística d’Espanya

es paga amb cops, amb cel.la i amb mordassa.

Tot sembla un vell malson en blanc i negre,

un aiguafort de Goya, que va viure

i va retratar el fang que enfanga Espanya;

tot és com un guinyol en què un monarca

va callant els ninots amb la mordassa,

un vell ball de bastons sense paraula.

Mirau els de la porra i la mordassa,

aclamats pels racons de tota Espanya!

Tastau aquestes sopes de pa negre

de gent que riu i gent que no pot viure!

Mirau-los bé, restau sense paraula:

com llepen els darreres del monarca!

Propòs que ens revoltem contra el monarca

i que obrim les presons de la paraula.

I que ens torquem el cul amb la mordassa.

Propòs deixar el malson d’aquesta Espanya.

Com qui omple de grafits el mur més negre,

bastirem el país on volem viure.

I ho pos blanc sobre negre, us don paraula:

estimarem l’Espanya que vol viure

sense patir mordassa ni monarca.

¿Diríeu que el dirty realism de Raymond Carver, amb tot el seu catàleg de vides devastades, té res a veure amb el colorisme feliç de Pierre Bonnard, figura prominent del grup dels nabís? Sí, i tant: llegiu aquest poema.

I gaudiu dels quadres, ara que encara podem. Després dels episodis del Balthus del Met de Nova York, el de les delicades nimfes prerafaelites de Waterhouse a Manchester o el de la campanya de promoció vienesa amb el gran Egon Schiele, vés a saber per on aniran les coses.

Bé, el poema de Carver:

Els nus de Bonnard

 

 

La seva dona. La va pintar durant quaranta anys.

Una vegada i altra. El nu del darrer quadre,

el mateix nu jove que el primer. La seva dona.

 

Tal com la recordava, jove. Com era quan era jove.

La seva dona a la banyera. Al tocador,

davant el mirall. Despullada.

 

La seva dona amb les mans sota els pits

mirant el jardí per la finestra.

El sol que li confereix calidesa i color.

 

Tot el que es viu floreix, a fora.

Ella, jove i tremolosa i tan desitjable.

Quan va morir, ell va pintar un temps més.

 

Un grapat de paisatges. Després va morir.

I el van posar al seu costat.

De la seva dona jove.

 

(traducció mallauger)