miquel àngel llauger

 

 

Un poema per començar l’any.

És de la nord-americana Mary Oliver, del seu recull Why I wake up early, i és un dels tres que he traduït per a Superna, la revista de traduccions de poesia que dirigeix Lluís Servera.

Bon any a tothom.

 

 

 

Ós

 

No és una petjada meva,

dic, quan veig

la bola del peu i el taló ample

i els dits amb ungles

sense tallar. I ho torno a dir,

perquè quedi clar,

 

a ningú més que a mi mateixa, perquè no hi ha

ningú amb mi. Això no és

una petjada meva, voldria saber

com ha de ser de gros un cos per deixar

unas petjada així, començo a fer

 

acudits dolents. Dec haver llegit

cent històries d’algú que va veure

això mateix que veig. Després van passar

coses diverses. Una llista força llarga, ara

 

no hi entraré. Però no n’hi ha cap que digui

què va passar a continuació; és a dir, abans que passi el que hagi de passar:

 

com s’il·luminen les distàncies, com els núvols

tenen les formes més belles que hagis vist mai, com

 

les flors que tens als peus comencen a destil·lar una fragància

diferent, més dolça que cap que t’hagis trobat mai, com

 

totes les fulles de la muntanya es mouen, intranquil·les.

 

 

 

 

 

Avui, mitja dotzena de persones, en dos equips de tres, hem fet una cosa que es diu un slam de traducció: se'ns donava un poema, en aquest cas el Caged Bird de Maya Angelou, i una hora per mirar de fer-ne una traducció al català. Després es procedia a lectura i votació entre el públic. Jo he fet equip amb Mar Rayó i amb James Miele Scialabba, i hem quedat en una honorable segona posició.

L'ocasió celebrava el Dia Mundial de la Traducció i també, sense saber-ho, el Dia Mundial dels Ocells. La nostra traducció inclou un "i estira el coll per cantar" que vol ser un homenatge a una coneguda cançó de Lluís Llach, molt cantada aquests dies en què sentim, com l'ocell engabiat, una certa enyorança de la llibertat.

 

Ocell engabiat

 

 

 

Un ocell lliure salta

a l'esquena del vent

i es deixa anar riu avall

fins que el corrent s'acaba

i banya l'ala als raigs taronja del sol

i gosa reclamar el cel.

 

Però un ocell que fa passes

a la gàbia estreta

gairebé no hi veu a través

dels seus barrots de ràbia

té les ales tallades

i els peus lligats

i estira el coll per cantar.

 

L'ocell engabiat canta

amb refilet esfereïdor

sobre coses desconegudes

però encara delejades

i el seu cant se sent

al turó llunyà

perquè l'ocell engabiat canta

per la llibertat.

 

L'ocell lliure pensa en un altre oratge

i en els alisis suaus que fan sospirar els arbres

i en els ocells cucs grassos que esperen a la gespa brillant de l'alba

i diu que el cel és seu.

 

Però un ocell engabiat s'està damunt la tomba dels somnis

la seva ombra crida i és un crit de malson

té les ales tallades i els peus lligats

i estira el coll per cantar.

 

L'ocell engabiat canta

amb refilet esfereïdor

sobre coses desconegudes

però encara delejades

i el seu cant se sent

al turó llunyà

perquè l'ocell engabiat canta

per la llibertat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(Les noves rimades de Valls)

 

 

Canten els galls.

Per devers Valls

arriba gent

des de ponent,

amb la comesa

molt ben apresa

de cercar indicis

(bons o ficticis)

d’un crim infecte:

tenir el projecte

de cridar el poble

a això tan noble

d’exercir el vot.

Va l’escamot,

cap a les deu,

fins a la seu

d’un setmanari

per confiscar-hi

tota evidència

de la indecència

separatista:

potser una llista,

o, pitjor encara,

potser la clara

prova final,

la flor del mal:

la papereta!

La gent condreta

que viu a Valls

fa escarafalls,

però ho sap viure

amb to de riure:

gens taciturna,

col·loca una urna

davant els nassos

d’aquells pallassos,

i, sense plors,

reparteix flors

(oh quin regal

de Portugal!)

entre els agents,

gens somrients.

L’escarràs foll

de l’escorcoll

es fa molt llarg,

però no amarg:

tota la vila

fa gran barrila

sense parar.

Quin tarannà,

la gent festiva

i combativa!

Quan els soldats

tricorniats

per fi se’n van,

¿sabeu què fan

els barrilaires?

Canten uns aires

de comiat

tot educat:

“Que ho passin bé,

que ho passin bé!”.

I encara diuen,

mentre se’n riuen,

“I si va bé,

fins l’any que ve!”

 

 

 

 

 

Una postal des de la fresqueta normanda, amics i amigues.

Refectori

Abbaye de la Lucerne, La Manche, Normandie

¿De què està fet

el silenci que els monjos han servat

entre aquestes parets, durant centúries

repàs rere repàs? ¿De confiança

en un Déu benvolent, de desconsol,

d’enyorança del món, de santedat?

Evocam el novici que llegeix

els mots sagrats i els homes que se’n duen

la cullera a la boca. D’aquell buit,

¿en queda res a l’aire traspassat

pel sol d’aquest estiu? Les oronelles

que hi han bastit el niu, ¿només se’n riuen,

amb el seu voleteig, o podem creure

que el cerquen i que en viuen?

 

 

 

(publicat a l'AraBalears, 31/6/17)

Si sou lectors de les rondalles mallorquines, potser recordeu els tres ermitans a qui en Bernadet, al començament d’El castell d’iràs i no tornaràs, demana clarícies sobre com arribar a l’enigmàtic castell. Un d’ells és el rei dels animals de la terra, un altre és el rei dels peixos de la mar i el tercer ho és dels ocells del cel. Tots tres convoquen les bèsties del seu regne amb flabiols i siulos, i tots tres hi parlen com qui parla amb els veïns del carrer. Jo, que els tenia presents perquè no feia gaire que havia contat el conte a dos familiars, vaig tenir la gran sorpresa de retrobar-me’ls ni més ni menys que en un dels Contes cabalístics de Nahman de Bratslav, els que ha publicat Fragmenta no fa gaire en edició bilingüe hebreu-català.

És difícil imaginar dos entorns més diferents que els suposam per a la transmissió d’aquestes dues històries. Imaginem-nos a començaments del s. XIX: d’una banda, veiem una padrina envoltada d’infants vora la llar del foc; de l’altra, un rabí del que avui és Ucraïna, que aprofita vells relats per transmetre els ensenyaments secrets i difícils de l’hassidisme, una branca del judaisme rigorista i amb tirada a aquesta mística estranya que és la Càbala. La padrina vol entretenir els néts. El rabí converteix els personatges en peces d’una al·legoria que mira d’explicar complexos conceptes teològics. Una fa servir el català de les Illes, l’única llengua que llavors parlaven milers de mallorquins. L’altre una llengua litúrgica que llavors gairebé ningú no feia servir fora de la sinagoga.

Però els tres personatges són allà, inconfusibles a pesar de les diferències. Les històries, o els bocins d’històries, naveguen i no només trenquen fronteres lingüístiques, culturals i geogràfiques, sinó les que pensam que hi ha entre literatura culta i popular, sagrada i profana, profunda o d’entreteniment, esotèrica o coneguda per tot el poble. No és fascinant?