miquel àngel llauger

La Regidoria de Turisme de l'Ajuntament de Palma ha convocat el concurs escolar per escriure la lletra de la "Cançó del turista". S'hi poden presentar composicions inspirades en les clàssiques "Paisajes lindos tiene Mallorca" o  "Me lo dijo Pérez". També s'admeten noves versions del tema "Sería maravilloso", en les quals, en lloc del clàssic pont des de València fins a Mallorca, es cantàs que "sería maravilloso que construyeran un hospital junto a la La Real", o "sería maravilloso que construyeran una autopista de cien carriles sobre los soterrados ferrocarriles", o "sería maravilloso que construyeran todas las torres grandes que quiere Grande", aquesta darrera de gran merit poètic.

A les bases del concurs no hi figura, però es preveu formar una coral infantil que interpreti la cançó guanyadora, amb un imaginatiu vestuari de pagesa coronat per una peineta en forma de grua, símbol inequívoc de la nostra identitat com a poble.

Blogs i anonimat 

 (publicat avui al Diari de Balears)

La blogosfera ha creat, en poc temps, els seus usos i les seves tradicions. La proliferació de blogs anònims i, sobretot, la naturalització dels comentaris anònims és, segons opinió meva que deu ser poc compartida en cercles bloguistes, un dels trets que més obstrueixen l'objectiu tan proclamat de posar les tecnologies de la comunicació al servei d'un saludable debat democràtic.

No m'agraden els blogs anònims, entenent per blog anònim aquell que no va firmat per cap persona ni per cap entitat identificable. No em convenç l'argument segons el qual per refermar la preeminència de les opinions i les informacions sobre l'autoria cal amagar els noms d'autor, com si l'anonimat fos un acte encaminat a subvertir un ordre basat en la competitivitat i el culte a la personalitat. Crec, més aviat, que a la societat deliberativa cada posicionament i cada opinió han d'anar lligats a algú que en pugui respondre. O, per dir-ho d'una manera molt bona d'entendre: si llegesc alguna informació o algun argument interessants, vull saber de part de qui m'arriba, i, si llegesc alguna cosa que em sembla detestable, també. La firma és un mecanisme essencial de creació de confiança entre el que escriu i el que llegeix.

Molt més generalitzats que els blogs anònims són els comentaris anònims que els internautes envien als blogs, als fòrums o a altres menes de webs interactives. Tampoc no m'agraden, però cal matisar. Hi ha casos de pecat venial, o, fins i tot, d'anonimats inevitables o inofensius. Hi pot haver el cas d'algú que vol aportar una opinió que no és injuriosa i que creu rellevant però que per les circumstàncies que siguin ha de transmetre sense firmar. O hi ha també qui escriu darrere un pseudònim que és una clucada d'ull a l'autor, o a un cercle reduït, que reconeixeran qui s'hi amaga. Una cosa molt diferent és l'improperi o l'exabrupte: aquell simpàtic comentari que no té contingut més enllà de la pedrada llençada amagant la mà. El ciberespai en va ple, i la seva proliferació pot fer de la blogosfera l'equivalent virtual d'una ciutat infestada de papers anònims on circulen lliurement l'insult i la injúria. La regla a aplicar és simple: si es tracta de despotricar, només és admissible escriure allò que un pot dir amb la cara descoberta.

Hi ha un argument més per detestar aquests comentaris anònims: poden construir impressions falses amb tota facilitat. Una sola persona, enviant desenes de comentaris a diferents blogs, sota pseudònims diferents, pot fer de la seva veu solitària la ficció d'un clamor popular. Fer trampa, en definitiva.

Que ningú no s'alarmi: no estic proposant cap regulació per llei. Ni seria possible ni és desitjable. Estic parlant de joc net, de sensatesa i de qualitat del debat: de civilització. Els blogs constitueixen una eina extraordinària (àgil, ràpida, descentralitzada, barata) de comunicació i d'intercanvi d'idees. Alguns dels usos que s'estan imposant, però, minven les seves grans possibilitats per contribuir a una societat més democràtica. No ho podem combatre amb restriccions: combatem-ho, els que apreciam el seu valor, jugant net.

Per cert: quan aquest article hagi sortit em premsa el penjaré al meu blog. Esper els vostres comentaris. Firmats o no, naturalment, encara que m'agraden més firmats. Als que us limiteu a vomitar dues o tres línies de fel sense dir qui sou, què us he de dir? Quedareu retratats com com el que sou, encara que jo no sabré a qui correspon el retrat.

Segons els més reconeguts ornitòlegs, acaba de descobrir-se una nova espècie de gavina: Larus pepensis balearicus.

George Galloway és un parlamentari britànic que va ser expulsat del Partit Laborista per la seva ferma oposició a la intervenció a Iraq. Ara milita a RESPECT, una nova força política d'esquerres de la qual també formen part el cineasta Ken Loach i el dramaturg Harold Pinter.

Val la pena veure l'entrevista que li fan a Sky News sobre la invasió al Líban, penjada a Youtube amb subtítiols en castellà. Val la pena per la contundència de les posicions de Galloway i per la tendenciositat de les preguntes. Sky News, recordem, és una cadena de notícies de dreta dura, propietat de Rupert Murdoch, l'home que ha fitxat Aznar com a conseller amb sou estratosfèric. El video també val la pena com a espectacle insòlit d'una entrevista "seriosa" en què els dos interlocutors no deixen d'interrompre's i cridar i en què l'entrevistat qüestiona des del primer moment el mitjà que l'entrevista.

Clicau a: http://www.youtube.com/watch?v=P1-3kavJVmY

Revolta't contra la pobresa 

(publicat al Diari de Balears, divendres 20 d'octubre de 2006)

Revolta't contra la pobresa. És el lema que ha triat la coordinadora espanyola d'ONG per al desenvolupament per a la setmana de mobilitzacions que duu a terme, juntament amb una quantitat ingent d'associacions i moviments, per exigir respostes a la dramàtica realitat de la pobresa. Els materials de la campanya recorren a les tràgiques xifres de la desigualtat: 1.100 milions de persones que miren de sobreviure amb menys d'un dòlar al dia, 800 milions de persones que no tenen accés a menjar suficient, 10 milions de nins i nines que moren cada any per causes que podrien evitar-se. Xifres impressionants, però que no impressionen de tantes vegades que les hem sentides: hem acabat fent de la dada de la humanitat enfonsada en la misèria un element més del paisatge de fons de la nostra vida. Quan ens hi trobam, ens hi revoltam durant uns moments, abans de tornar a les nostres preocupacions o els nostres entreteniments habituals.

Campanyes com aquesta s'enfronten, sobretot, a la indiferència, a la impotència, al fatalisme. Són el recordatori imprescindible del que ja sabem. Ens comminen a no acceptar com a inevitable una realitat que, per la seva sola existència, posa en qüestió la dignitat de la família humana en el seu conjunt. La campanya «Revolta't contra la pobresa» té la virtut, a més a més, de no situar la solució en una difusa actitud caritativa o, si voleu, solidària, sinó en la política. Redreçar el desequilibri Nord-Sud, deixar les esgarrifoses xifres de la misèria com un mal record del passat, només és possible si es prenen decisions polítiques en la bona direcció.

Cal, per exemple, fer una ajuda oficial al desenvolupament més efectiva, la qual cosa vol dir fer-la pujar quantitativament (fins assolir, com a mínim, el reivindicat 0,7), i també millorar la seva qualitat. L'ajuda ha d'anar sobretot a la satisfacció de necesitats humanes bàsiques (alimentació, habitatge, aigua, educació, sanitat) per a les poblacions dels països més empobrits, no ser un pretext per a la protecció d'interessos comercials o polítics. Cal, també, enfrontar el problema del deute dels països del Sud tenint en compte qui deu realment a qui: s'han de suspendre els deutes dels països més pobres i posar en marxa programes de cancelació de deute a canvi d'inversions socials o ambientals. Cal combatre l'economia de casino planetari: no podem admetre aquests forats negres de l'economia internacional que són els paradisos fiscals, i hem de plantejar-nos eines de redistribució global de la riquesa com és la coneguda «taxa Tobin», que gravaria les transaccions internacionals de caràcter especulatiu. Cal, també, fer una política comercial tendent a l'equitat, evitant que els països drel Nord puguin col·lapsar els mercats i arruïnar els productors del Sud amb exportacions subvencionades, i imposant una estricta vigilància sobre les condicions laborals i ambientals de tot allò que s'importa des del Sud. I cal, per acabar aquesta enumeració, reorientar les despeses militars cap a l'eradicació de la pobresa, a partir d'una concepció de la seguretat basada no en la força militar sinó en la superació de les desigualtats.

Té sentit, esbossar un programa d'actuació política global contra la pobresa en un fulletó de campanya o en un article de premsa? És, com a mínim, un recordatori més: la política, més enllà de les vicissituds del dia, més enllà de l'episodi del moment del fulletó municipal, autonòmic o estatal, també hauria de ser això. Si realment fóssim una sola família humana, hauria de ser sobretot això.

Com a contribució a la Setmana de Mobilitzacions contra la Pobresa, i aprofitant l'aprovació al Congrés dels Pressuposts Generals de l'Estat, us propòs un altre dels meus exercicis de comparació de xifres.

El projecte de Pressuposts preveu una despesa, per al Ministeri de Defensa (no confondre amb la despesa militar total, que també requereix rescatar partides d'investigació, de classes passives de l'Estat, d'Afers Exteriors, etc), de 9.576.522,36 d'euros. Per donar una xifra rodona: nou mil milions i mig d'euros. Passada a dòlars, que ens ajudarà a les comparacions, 11.300 milions.

Un advertiment abans de les xifres: Espanya té un nivell de despesa militar, mesurat en termes de percentatge sobre el PIB, comparativament baix. Un altre dia farem la comparació amb la despesa militar nord-americana...

Doncs bé: aquests 11.300 milions de dòlars equivalen a:

-gairebé el triple del PIB (el conjunt de tota la riquesa) de Nicaragua, un país amb 5,3 milions d'habitants

-el PIB del Camerun, amb 15,7 milions d'habitants

-gairebé el doble del PIB d'Etiòpia, amb 73,8 milions d'habitants

Homenatge a Anna Politkovskaya

(publicat al Diari de Balears, divendres 13 d'octubre) 

En la dècada dels 80, Pavel Fedulev era un més d'entre els delinqüents de baixa estofa que infestaven els carrers de Yekaterinburg, la capital dels Urals. A començaments dels anys 90, però, havia reunit el capital necessari per fer-se amb una destileria on s'elaborava un vodka d'ínfima categoria anomenat Palenka. L'operació seguia un esquema típic del moment: un delinqüent es fa amb una part del pastís de l'estat gràcies al suborn a funcionaris i forces de l'ordre.

Anna Politkóvskaya ha estat assassinada a Moscou.

El conjunt de reportatges de Una guerra sucia és un extraordinari retrat de la brutal política de mort, repressió i violació massiva dels drets humans amb què el zar Putin ha aconseguit tenir sotmesa l'orgullosa república caucàsica de Txtxtènia. Sembla que, a l'hora de la seva mort, Politkóvskaya tornava a treballar sobre la guerra bruta de les autoritats pro-russes de Txetxènia.

Un altre llibre seu, La Rusia de Putin és el millor retrat dels nivells insondables de corrupció i de menyspreu cap a la llibertat i cap al patiment humà que corquen l'administració i l'exèrcit russos.

Tots dos volums són mostres de periodisme heroic, de periodisme de qui es juga la vida (fins a perdre-la, segons hem vist) perquè el món conegui la veritat. En un món en què poca gent arrisca res si no és per l'expectativa d'un guany o per la ceguesa del fanatisme, aquest deu ser un dels pocs heroïsmes genuïns que ens queden.

Informa la premsa que a Rússia han mort o desaparegut més de 300 periodistes des de 1991. Allò que en diuen la comunitat internacional només pot callar, davant la potència militar d'aquest fosquíssim règim totalitari.

La baixesa de la realpolitik enfront de l'heroïcitat dels periodistes com Anna Politkóvskaya.

Un post més sobre ERC i el Bloc. Ahir ja vaig dir el principal: que lamentava la decisió, que és negativa de cara a les possibilitats de desbancar el PP, i que el Bloc sortirà endavant.

No em puc estar, però, de comentar el comunicat que fa ERC per explicar l'Assemblea:

1. Diu el text: "La militància d'Esquerra ha vist que en les circumstàncies actuals el Bloc neix molt coix ja que sense la meitat del PSM, sense la meitat d'Els Verds i sense Esquerra només és una crossa per evitar la desaparició d'Esquerra Unida i salvar unes quantes cadires institucionals". Dejectar de manera insultant els partits amb els quals un dia abans es negociava i que han fet a ERC una oferta més que generosa denota un estil polític molt però que molt baix.

2. El comunicat afirma que "el projecte i l'aposta d'Esquerra no són les cadires sinó el país": tal com han demostrant fent girar la negociació únicament entorn al número que els correspon a la llista electoral. Us puc jurar (he estat a les converses) que, a la mesa negociadora, no han plantejat mai cap qüestió ideològica o programàtica.

3. També diu que opten"per impulsar un acord basat en el sobiranisme i el progrés i que sigui capaç, no d'estar a l'esquerra del PSOE sinó de substituir-lo". El deliri del sorpasso. Més dura serà la caiguda.

En fi. Ho deia abans: el Bloc va endavant. Potser un dia ens trobarem en el camí.

Sense ERC, sembla que de manera definitiva, el Bloc va endavant. Ja funcionen els equips de feina per elaborar el programa i definir línies de campanya, i dins d'aquest mes d'octubre estaran definides les candidatures, almenys pel que fa als primers llocs.

ERC ha dit que no a una oferta més que generosa: un número 4 que els garantia la presència al Parlament de les Illes Balears. Serà ERC qui haurà d'explicar els motius del seu rebuig.

La unitat de totes les forces d'esquerra que no són el PSIB-PSOE sembla un somni mal d'assolir. Però el Bloc és, des d'ara mateix, el referent de l'espai en què l'esquerra, el nacionalisme i l'ecologisme sumen les seves forces i les posen al servei de l'objectiu d'oferir una alternativa de progrés per al país.