Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Balenes geperudes, de Mary Oliver

mllauger | 11 Maig, 2015 00:01

 

La casualitat vol que a la meva amiga Maria Oliver la fascinin les balenes, i que la poeta nord-americana Mary Oliver tingui un poema pletòric sobre la balena geperuda. Na Maria Oliver, a més, va viure al Canadà, no molt lluny d’aquesta reserva marina de Stellwagen Bank, a la badia de Massachussetts, on Mary Oliver va veure botar aquestes bèsties. Encara afegiré, si em permeteu, que en un poema meu de La gratitud vaig voler dibuixar el mateix emblema de plenitud de vida: el cetaci (en el meu poema era un dofí) que bota i es retalla contra el cel, “durant una increïble / part d’un moment”. Tot plegat, motius més que sobrats per assajar-ne una versió en la nostra llengua.

 

 

Balenes geperudes

Mary Oliver

 

 

Hi ha, al voltant nostre,

aquest  país

de foc original.

Ja sabeu què vull dir.

El cel, al capdavall, no s’acaba mai, i alguna cosa

ha de retenir

els nostres cossos

amb els seus estables rics i eterns,

o partiríem volant.

 

Mar endins des de Stellwagen,

mar endins des del Cap,

les balenes geperudes s’alcen. Arrossegant tones

de percebes i de joia,

surten botant de l’aigua, i tornen a posar el musell

sota l’aigua, com infants

que juguen.

 

I canten, també.

I no és per cap motiu

que no pugueu imaginar.

 

N’hi ha tres

que surten a la superfície, prop de la proa de la barca,

i després s’enfonsen,

molt endins, amb les aletes immenses i marcades

cap a l’aire.

Esperem, sense saber

on succeirà exactament; de sobte

trenquen la superfície, algú comença

a cridar de joia i t’adones

que ets tu, quan s’enfilen

i veus per primer cop

que grosses que són, quan surten,

i s’enfonsen, i tornen a sortir

entre les flors blaves i lluents

de l’aigua migpartida, i les veus

durant una increïble

part d’un moment contra el cel

–distintes de tot el que mai havies imaginat–,

com el mite del cinquè matí que neix

galopant de la tenebra, vessant

cel amunt, fent giragonses; llavors

 

se’n tornen sota aquelles sedes negres

i tots nosaltres tornem a caure junts

en aquell foc humit,

ja sabeu què vull dir.

 

Conec un capità que les ha vistes

jugant amb les algues, nedant

entre les illes verdes, llançant

les branques relliscoses a l’aire.

Conec una balena que vindrà a la barca sempre

que pugui, i tocarà la proa amb suavitat

amb l’aleta tan llarga.

Conec un grapat de vides que val la pena viure.

 

Escolteu, sigui el que sigui que intenteu

fer amb les vostres vides, res no us enlluernarà mai

com els somnis del cos,

el seu esperit

que anhela volar mentre els ossos feixuguíssims

sacsegen la seva crinera fosca i corren

cap als camps de foc lluent

allà on tot,

fins i tot la gran balena,

batega de cançó.

  
 
 
Versió de M.A. Llauger 
Llegiu aquí el poema en versió original
 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris sˇn moderats per evitar spam. Aix˛ pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS