miquel àngel llauger

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

Meir és Meir Margalit, israelià, coordinador del Comitè Israelià contra la Demolició de Cases, un grup pacifista que ha fet de la denúncia de les demolicions de cases palestines per part d'Israel la seva modalitat de lluita contra l'ocupació. Sergio és Sergio Yahni, israelià, director de l'oficina de Jerusalem de l'Alternative Information Center, una entitat conjunta israeliana i palestina que genera i difon informació crítica sobre el conflicte, amb la perspectiva d'una pau construïda sobre la justícia. Gila és Gila Svirsky, israeliana, fundadora de la Coalició de Dones per la Pau, una plataforma de grups pacifistes de dones que aporta la imprescindible òptica feminista a l'exigència de finalitzar amb l'ocupació. Constitueixen una esplèndida mostra de la pluralitat d'accents i perspectives d'un moviment pacifista que aporta claror a la fosca de l'anomenat consens israelià. Tots tres han estat a Palma, participant en un Seminari i mantenint contactes amb moviments ciutadans, institucions i instàncies acadèmiques. Per als que hem tengut el privilegi de passar tres dies amb ells, ha estat una ocasió per tocar amb les mans l'ideal de la intel·ligència com a lucidesa enmig de la indigència mental de la simple identificació entre palestins i terroristes, o l'ideal del compromís com a coratge enfront de la comoditat de no veure el que realment succeeix a pocs quilòmetres de Tel Aviv o de Jerusalem Occidental.

A Israel hi ha homes i dones que es col·loquen davant els bulldozers que tomen una casa de famílies innocents, construïda sense una llicència que se'ls denegava pel simple fet de ser palestins. Hi ha homes i dones que cada setmana es traslladen als territoris ocupats per manifestar-se contra el Mur de la vergonya i per patir els gasos lacrimògens i les pilotes de goma de l'exèrcit israelià. Que es passen hores cada dia als check-points (els llocs de control), per poder documentar i denunciar les humiliacions a què són sotmesos els palestins. Que es neguen a servir amb un exèrcit ocupant. Que intenten presentar davant tribunals estrangers les denúncies per crims de guerra que cap tribunal israelià no jutjarà. Que elaboren, editen i difonen estadístiques de palestins assassinats, d'arbres arrencats, d'hectàrees annexionades o de l'escalada imparable de la pobresa. Que organitzen visites al Mur perquè la ciutadania israeliana conegui que no és una barrera de seguretat sinó una tragèdia per a milers de poblacions i una colossal operació de modificació de les fronteres.

Són, com ha escrit alguna vegada Vargas Llosa, els «justos» d'Israel. Més enllà de la polèmica, un punt estèril, entre els que volen seguir considerant-se sionistes, els que es declaren antisionistes i els que afirmen que són únicament «no sionistes», continuen sentint-se part de la societat israeliana. Sovint, amb un sentit del deure moral personal que em fa l'efecte de ser molt jueu, viuen l'entrega a les tasques de denúncia com la seva manera d'intentar reconciliar-se amb el seu país. Com la seva negativa a formar part d'una societat que accepta una ocupació que fa la democràcia impossible, tant per al país ocupat com per a l'ocupant. Tal com ens deia a Jerusalem Mikhael Manekin, un altre home just, dirigent d'una associació de joves que, acabat el servei militar, denuncien quina és l'actuació de l'exèrcit als territoris ocupats: «Si jo pensàs que tothom sap el que jo sé i que ho accepten, probablement ara no viuria en aquest país. La meva esperança és que la gent ho ignora. Perquè jo vull tenir el meu futur aquí, i vull que els meus fills creixin aquí».