miquel àngel llauger

(publicat al dBalears)

Una vida és una successió llarga i desballestada d’esdeveniments, que al capdavall pot veure’s reflectida en el mirall d’un relat més o menys breu. Una biografia té milers de ramificacions, però també té uns grans traços que la delimiten. Tothom hauria de saber  que la seva peripècia, excepte per a un redol molt proper i molt reduït, al final no es distingeix del resum de quatre minuts que un amic li conta un altre per explicar qui és aquest o qui és aquell altre. Un delinqüent deu ser molt més que un delinqüent, però és essencialment un delinqüent. Ho és per al cercle modest o immens dels que el varen saber de la seva existència i ho és en la memòria efímera o prolongada que un dia deixa.

Jaume Matas i Antonio Alemany són, ara mateix, imputats, o presumptes, o suposats. En el cas que els caigui una sentència de condemna (una sentència ferma, si voleu ser minuciosament garantistes) s’ajustaran del tot a la definició que el diccionari dóna de “delinqüent”: “persona que delinqueix, que participa en un delicte”. Aquell relat que deia que finalment sintetitza els dies d’una vida serà, per a cada un d’ells, la història d’un delinqüent. I el pintoresc episodi de les trapelleries que varen cometre junts, un conte de dos delinqüents. I no penseu en l’estampa romàntica de Butch Cassidy i Sundance Kid: una astracanada d’Andrés Pajares y Fernando Esteso ens donaria el registre apropiat, molt més que els nobles Newman i Redford.

Em podeu dir il·lús, però jo, en això, hi trobaria una reconfortant justícia poètica. Una justícia poètica que se situa més enllà o més ençà de la circumstància concreta de si efectivament els fan tornar doblers o si han de passar alguns anys a l’ombra. Ells se’n foten, d’això que expliques, diran alguns. Jo no n’estaria tan segur: qui s’ha volgut escriure una biografia d’estadista que deixa empremta en forma de palaus operístics, o qui s’ha proclamat icona de la dreta liberal, no pot conformar-se mai amb la vulgar història d’un delinqüent.