miquel àngel llauger

Esteve Miralles, home de lletres de facetes múltiples, se'm va fer molt proper quan vaig llegir el seu dietari Retrobar l'ànima. Hi vaig trobar, entre moltes altres coses, unes belles pàgines sobre la gratitud. Ara ja us puc contar que va coincidir amb els dies en què enllestia un recull de poemes que havia titulat, justament, La gratitud, i que aviat serà pel món.

Avui, Esteve m'ha donat una alegria de les grosses: uns versos encisadors sobre el mussol i el mixet, posats al facebook i acompanyats de la foto que també us deix aquí.

És un luxe immens que Jordi Llavina i Esteve Miralles hagin fets uns versos amables a aquestes bestioles d'Edward Lear, Lewis Carrol, T.S. Eliot... i una mica meves.

 

Miquel Àngel, la sort d'aquests dies ho vol,
i he trobat dalt d'un test un Mixet i un Mussol.
Són d'un llibre excel·lent, dels que et fan 'nar content,
i somriure a la gent (i admirar tant talent).
També hi ha el cocodril, l'elefant i el gripau,
i una fada enfadada... Perdona'm, sisplau,
però si no t'importa,
et deixaré clavant-te un cop de porta.
(Que sàpigues, però, que és desig meu
que ho celebrem bevent al Cau Sens Déu!)

 

 

 

Potser ahir vaig sopar massa, i la mala digestió m’ha afeixugat la nit. En el malson, resultava que havia de signar uns documents amb una prestigiosa entitat que només acceptava la signatura electrònica. Aconseguir el DNI electrònic ja va ser un laberint de cites mal donades i cites perdudes, però en algun moment  me’l vaig trobar a les mans. Només em quedava comprar un petit aparell que llegia el document i instal·lar el sotfware corresponent. Tot se m’emboira, però crec recordar que hi va haver una primer torcebraç de dues hores amb l’ordinador, jo ingènuament tot sol o, a tot estirar, acompanyat pels de casa. M’estavellava contra el misteri de les certificacions. Al segon intent compareixia, amb la lògica difusa de quan dormim, un antic company de feina, llicenciat en alguna branca científica i a punt de treure’s un grau en Informàtica en la prestigiosa entitat: els somnis es complauen en les estranyes simetries. Dues hores més sense fruit. Crec que hi va haver una tercera sessió, amb fantasies tan estrambòtiques com un tècnic de l’Entitat que obria i tancava finestres de la meva pantalla des del seu teclat de nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç. Una altra guerra de noranta minuts, amb derrota final. M’he despert suat i amb el cap tèrbol. M’he aixecat. El dinosaure ja no hi era, però el lector de DNI dels orgues em mirava des de la taula, sardònic.

 

 

Fins que una veu li mormolà a l’oïda:

- Criatura perible, de tots aquests “m’agrada” que et posen al facebook, ¿quants et penses que te’n duràs a l’altre món?

 

 

 

Una brega important entre dos exemplars mascles de primer d’ESO. La tutora mira de posar-hi pau, i commina els contendents a perdonar-se un a l'altre com ella els ha perdonat. Un dels dos, però, es mostra irreductible. No, no pot perdonar. Davant la insistència de la tutora, s’explica:
- Pero profe, ¿cómo le voy a perdonar, si se ha metido con mis muertos?
La tutora segueix el guió.
- Però això són frases que es diuen sense pensar…
- No, profe, se ha metido con mis muertos, ahora que se acaba de morir mi abuela.
Els ulls li guspiregen. El contrincant acusa el cop:
- Yo eso no lo sabía…
L’altre rebla, amb contundència:
- Pero algún muerto tenía que tener, ¿no?