miquel àngel llauger

L’amic benvolgut Jaume de Son Vives passa uns dies pirinencs, i en una de les notes que ha deixat per la xarxa hi surt el Comaloforno.

I m’ha vingut al cap que Josep Maria Llompart, al recull Terra d’Argensa, hi té un poema titulat, justament, “Coma-lo-forno”. No és un cant a la bellesa del paisatge de muntanya, sinó a l’intens poder d’evocació del topònim. Comaloforno és un d’aquells mots, diu el poema, que us velluten la boca de melassa, i que ens permet rabejar-nos dins la saba i el suc dels bells topònims.

Deixaré dit, en un incís, que el gran poeta mallorquí dels topònims va ser Bartomeu Fiol, i, en un altre incís, que “poesia i topònims” és un epígraf apassionant sota el qual cercar, llegir i entendre versos.

I també he recordat un text de Seamus Heaney que deia, més o menys, que la poesia cerca una música que és anterior als significats i que, si tinguéssim l’oïda prou fina, podríem trobar paraules que, elles totes soles, ens servirien de poema. Crec que un topònim podria ser, millor que cap altre mot, paraula-poema.

 

Després del Diluvi

Noè recobra el colomí

que al bec li porta un branquilló

d’una olivera que vol dir

que, si Déu vol parar els ruixats,

el món encara pot florir.

Sem, Cam i Jàfet fan un crit,

però esperar se’ls farà llarg,

fins que Noè no hagi sortit

i, contemplant els encontorns,

digui quin fat els està escrit.

“L’aigua que Déu ens va enviar,

on ha quedat?” Qui ho sap és Déu.

Noè veié un immens fangar

amb bocs negats, i amb ametllers

amb flor que malda per guaitar.

“Nois atrevits, quedeu aquí!

tot aquest llot d’aquí al voltant

el sol o el vent l’han d’endurir

si és que volem posar uns taulons

al flanc de l’arca, i descendir.”

Esposa i fills que el volen bé,

vaques i xais, pots de llavors,

bastó, ronsal, xorrac, paller:

Noè preveu viure feliç

amb tot el que ha de menester.

Canteu amb goig al cel tot clar,

Noès superbs del temps present!

Bé que sovint hem d’albirar

(tot lamentant-nos, més o menys)

fanguers que el sol no eixugarà,

és un regal l’arc de color

i el vi de Déu és vi de goig,

i, si Ell fa anar a l’escorxador

la mala gent, l’adorarem,

Els alemanys tenen una paraula que nosaltres no tenim, Schadenfreude, per referir-se a l’alegria que de vegades sentim pel dolor d’altri. No cal dir que és una emoció miserable i que convé evitar-la, més que res perquè enverina la sang. Hi ha dies, però, que llegim les notícies, i que pensam que el que ens enverinaria la sang seria no capitular una mica davant la nostra humana Schadenfreude.