miquel àngel llauger

Potser el problema primer de la poesia a Internet no sigui de llibertat o restricció de reproducció, ni de drets d’autor o de drets d’accés a la cultura, sinó de respecte als versos tal com els va concebre l’autor. En poesia, el poeta tria si començar els versos amb majúscula o minúscula, si fer o no fer determinats salts de línia, si sagnar o no el començamernt d’un vers, o si aliniar d’una manera o d’una altra. I les seves eleccions formen part del poema que escriu. I haurien de ser respectades minuciosament per tothom que el reprodueixi.

Sota l’epígraf “La poesia a Internet”, ens podríem referir a altres vicis que el lector de versos percep poc menys que com un sacrilegi. L’estètica dels racons de la Xarxa on s’allotgen els poemes, per exemple. La subjectivitat del gust no pot justificar pàgines que reprodueixen els grans clàssics de la poesia universal i els incrusten despietadament en un entorn estètic de web de trobar parella, en una apoteosi del kitsch. O la publicitat: no pot ser, simplement, estar llegint una oda a la tardor o al rossinyol i que ens boti un bàner d’assegurances per a la llar. I, per favor: als versos no hi poseu hipervincles. Posau-hi, a tot estirar, un número en superíndex que discretament enviï el lector a un comentari o a un enllaç pertinent.

Què s’hi pot fer? Supòs que no gaire cosa. En tot cas, la via del Codi Penal, tot i que temptadora, no sembla particularment practicable. Només se m’ocorre que els que estimam la poesia siguem escrupolosament acurats quan posam uns versos a la Xarxa, i que no ens estiguem de protestar quan trobem catàstrofes com les que he descrit. Promoure les bones pràctiques i denunciar les dolentes. A tots ens exalta el nou, que deia el poeta, però la fascinació de la modernitat i les seves pantalles (i les seves immenses possibilitats etc) no hauria de donar empara a la incúria. Amb les coses sagrades no s’hi juga.

I avui, la gran pregunta ha estat:

- Una cosa, profe. ¿Qué está más p'allá, la luna o el cielo?

De les cireres ingènues, les arcàdiques  “penjarelles de foc” amb què juguen les criatures imaginades per Josep Carner (a Els fruits saborosos, naturalment), a les melancòliques cireres ferides de Jordi Llavina, amb les seves llagues “d’un or de tintura de iode” (País de vent), ¿quin poder té aquesta fruita per fer-se present a alguns dels moments més delicats d’alguns poetes?

Clementina Arderiu acaba així el preciós “Evasió”, una declaració d’amor a una vida que potser només és anhelada (Cants i paraules): 

I el cirerer és ple de fruita

abans de la meva fuita.

I diu Joan Sales, per pintar el temps de la Innocència, a “Els cinc planetes”, un dels seus millors poemes (Viatge d’un moribund):

Quan la innocencia, com la cirera salvatge,

era vermella i amb un gust fort de boscatge.

Diu el Gènesi: “Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella.” ¿Qui diu que l’arbre no era un cirerer?