miquel àngel llauger

  Cançó

  Com un cor protegit,

  la flor color de sang

  del roser silvestre comença

  a obrir-se a la branca més baixa,

  sostinguda per la massa

  enredada d’un gran arbust:

  floreix contra la fosca

  que és el teló de fons constant

  del cor, mentre les flors

  de més a dalt s’han marcit o podrit;

  per sobreviure

  a l’adversitat simplement

  es fa de color més profund. Però en John

  no hi està d’acord, ell creu

  que si això no fos un poema sinó

  un jardí de veritat, llavors

  a la rosa vermella

  no li caldria assemblar-se

  a res més, ni

  a una altra flor ni

  al cor ombrívol,

  que batega al ras de terra,

  mig marronós, mig carmesí.

      Louise Glück. The wild iris

          Trad. MAL

 (publicat a l'AraBalears, 4/6/16)

Encara us dec una explicació del títol d’aquesta secció: ‘Com una pàtria’. Procedeix d’un poema en què un dels meus poetes més estimats parla del meu poeta més estimat. Gabriel Ferrater hi explica com els versos de Carner l’han acompanyat sempre, a ell i a les dones amb qui ha transitat pels dies. Diu Ferrater que, més enllà de la mudança, els mots de Carner romanen sempre, “oferts perquè els tornem a entendre”. I conclou: “Com una pàtria”. Carner és la pàtria, els versos són la pàtria, les bones lletres són la pàtria. M’agrada. Tenc un bon amic que diu que la literatura portuguesa és la seva segona pàtria.

La pàtria pot tenir un sentit més íntim i agombolador que el que evoquen els rètols de les casernes de la Guàrdia Civil. Un bon grapat d’escriptors han dit que la llengua és la pàtria. “Ma patrie, c’est la langue française”, va dir Albert Camus. “On n’habite pas un pays, on habite une langue. Une patrie, c’est cela et rien d’autre”, va dir Émile Cioran. El primer devia veure en els mots apresos en la infantesa o llegits als poetes un contrapunt dolç als horrors de la història. El segon, un lloc d’acollida en l’exili. D’altres han cercat la pàtria mirant cap enrere. “L’única pàtria de l’home és la seva infantesa”, va dir el poeta alemany Rainer Maria Rilke, en una frase que deuen haver repetit centenars de persones i que és alhora bella, tòpica i irrefutable.

Jules Renard, en una anotació de 1904, deixa escrit: “La pàtria són les caminades que es poden fer a peu entorn del teu poble”. Fa molt poc que he trobat la frase al volum Els burgesos són sempre els altres, una selecció feta per Antoni Clapés, que també n’és el traductor, de l’oceànic ‘Diari’ de l’escriptor francès. La digressió sobre les pàtries encara em serveix per parlar d’aquesta novetat editorial, una recomanació feta venir bé, però no menys fervorosa. Els aforismes i els fragments de Renard, gran mestre d’una brevetat ara lírica, ara filosòfica, ara punyent de mala bava, per fi ens arriben en català. Un meravellós racó de la gran pàtria de la literatura.