miquel àngel llauger

Aquest poema té un punt de Paulo Coelho, però... it's so cute...

L’amor després de l’amor

Vindrà el dia

en què, ple de joia,

et rebràs a tu mateix que arribes

a la teva porta, al teu mirall,

i cada un somriurà quan l’altre el rep,

i dirà, seu aquí. Menja.

Tornaràs a estimar l’estrany que vas ser tu.

Dóna-li vi. Pa. Torna el cor

al cor mateix, a l’estrany que t’ha estimat

tota la vida, a qui vas deixar de banda

per algú altre, el que et sap de memòria.

Baixa les cartes d’amor dels prestatges,

les fotografies, les notes desesperades,

fes sortir la teva imatge del mirall.

Seu. Fes de la teva vida un tiberi.

Derek Walcott

traducció de mallauger

Aquí podeu llegir l’original

Un altre Silverstein, aquesta vegada en versió un pèl més lliure

(a mi aquestes coses m’agraden, què voleu que us digui)

CAP DIFERÈNCIA

Petitó com un pèsol

o gros com un gegant,

és la mateixa mida

amb el llum apagat.

Pobre com una rata

o ric com un soldà,

val igual un que l’altre

amb el llum apagat.

Vermell, taronja o negre,

groc o blanc o morat,

fem la mateixa fila

amb el llum apagat.

Vol dir que la manera

que tot vagi rodat

és dir-li a Déu que apagui

el llum de tot plegat.

versió mallauger

(publicat a l'AraBalears, 7/1/17)

La frase més famosa sobre la traducció de poesia és del poeta nord-americà Robert Frost i diu que la poesia és el que es perd en la traducció. A Paterson, la preciosa pel·lícula de Jim Jarmusch, un personatge asiàtic que sembla revestit de saviesa poètica diu que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb un impermeable posat. Els lectors de poesia entenem el que hi ha de veritat en aquestes frases, però seguim llegint poesia traduïda, volem més poesia traduïda i de vegades fins i tot creiem endevinar que la poesia pot ser el que queda, o el que reapareix, en la traducció.

Lluís Servera, poeta mallorquí que ha fet de ‘traduttore traditore’ de Giuseppe Ungaretti i d’altres, dirigeix des del 2012 anys Superna, una revista dedicada de manera exclusiva a la traducció de poesia. “Superna” és el nom d’una vall de Puigpunyent que Salvador Galmés recrea en una de les seves narracions. El mot també apareix al poema de Bartomeu Fiol, poeta dels topònims, ‘Tu que has paladejat Superna’.

Superna acaba d’arribar al número 8, una fita que la deu fer superar la longevitat mitjana de les revistes literàries. En aquests vuit números, han passat per les seves pàgines gent com Arthur Rimbaud, Boris Vian, John Donne, Óssip Mandelstam, Arquíloc, Marina Tsvetàieva, Czeslaw Milosz, Pierre Ronsard i Robert Graves. I molts d’altres amb noms que potser no us dirien res, perquè la revista sap combinar les estrelles del cànon amb poetes d’ara mateix que ens permet conèixer. La nòmina dels col·laboradors deu ser d’una quarantena i inclou alguns dels nostres millors traductors de poesia. Superna és un petit gran luxe. Petit per la modèstia però gran pel que ofereix als happy few. Una d’aquelles iniciatives que neixen de l’entusiasme d’un amador dels versos i que sobreviuen sense suport institucional, possiblement perquè ni tan sols l’han cercat. Una pedreta de les que fan paret de la bona.