miquel àngel llauger

(ressenya del poemari Inventari d'omissions, de Joan Perelló, publicada a L'Espira, 1/10/11)

La trajectòria poètica de Joan Perelló (Campos, 1953) és singular. Després de publicar dos llibres de versos, amb vint i amb vint-i-tres anys, va entrar en una etapa de silenci que fàcilment podia ser presa per un abandonament definitiu de la ploma: la història del poeta de vint-i-tants que cedeix a la crisi de vocació és ben coneguda. Però Joan Perelló, després d’una excedència de vint-i-tres anys, va tornar a publicar un llibre de poesia: el sorprenent Carasses, que aquest ressenyador ja va saludar en el seu moment. Hi havia un caliu, un foc colgat, que reneixia amb força: la pruïja de buscar-se en la paraula poètica de vegades sap esperar sense apagar-se. Ja dins del nostre segle, Perelló ha publicat fins a sis llibres de poesia (amb aquest), i és aquesta obra diguem-ne de maduresa la que el fa una de les veus importants de l’actual panorama líric català. Val a dir que Perelló també fa una interessant aportació en aquest nou dietarisme que són els blogs literaris.

Inventari d’omissions, el llibre que ens ha arribat ara, està format per una cinquantena de textos breus en què l’autor assaja un nou motlle: el d’allò que sol anomenar-se prosa poètica. Hi ha voluntat de fer una nova provatura formal, però no hi ha cap trencament respecte de l’obra anterior de Perelló. A molts de poemes de Quadern de Manobre (2007), per exemple, ja podem sentir una veu reflexiva que fa ús de la frase curta, de la paradoxa i del to aforístic, i que ara sembla trobar una expressió del tot natural en aquestes proses.

Resulta ben escaient que aquest Inventari d’omissions se situï sota l’advocació, per dir-ho aixi, d’Elias Canetti, de qui és la cita d’on deriva el títol del llibre i que apareix esmentat en alguna de les peces. Ens trobam davant un textos que, en molts de casos, se situen a mig camí entre el poema en prosa de to més purament líric i el breviari d’intenció meditativa. Hi pot haver un eco dels llibres d’aforismes del savi sefardita, o potser de Cioran, a ratlles com aquestes: “La vida és la religió de l’atzar, una busca a l’ull. La llunyania és un cop de càvec en el no res”.

El poema inicial del recull ja apunta quin serà el recorregut que tracen el conjunt dels poemes en prosa, que no serà altre que un viatge d’introspecció conduït per l’”agulló clavat” de la necessitat de la poesia. La veu que ens parla des d’aquests textos s’enfronta a una vida dibuixada amb els traços de la por, els dubtes, l’atzar, la incertesa i la manca de sentit, i davant la qual respon mirant cap a l’interior. Trobam sovint un “tu” autoreflexiu (un “tu” que coincideix amb el “jo” que li parla) que malda per conèixer-se: “Te contempl, ara, a la butaca d’enfront, talment la meva silueta que llegeix damunt el paper groguenc de l’infinit, i no acab de reconèixer-te”. El silenci (un dels motius més reiterats del llibre), l’ombra i la lentitud són la tonalitat predominant de l’atmosfera on té lloc aquest camí d’autoconeixement. Es tracta d’un viatge anímic que és al mateix temps un viatge sensorial: d’aquí la presència constant de sensacions tàctils i olfactives, tan característica de Perelló, i d’aquí que parli de “tocar la textura del silenci”. I es tracta, també, d’un procés que és indestriable del camí de la investigació poètica. Crec, en aquest sentit, que algunes de les línies més llampants del llibres són aquelles en què elements poètics (els versos, les síl:labes etc) s’usen per dibuixar la perplexitat del subjecte davant la incertesa de l’existència: “El carrer és un joc de misteris (...). Un poema que no cicatritza.”.

Acabaré reproduint un dels poemes més breus, en què hi podem veure, sintetitzades, moltes de les característiques que he destacat: voluntat d’autoconeixement, lliurament a la poesia i corporalitat: “Escrius cada dia el mateix vers. L’untes, entretenint-te amb cada una de les rues, els plecs dels marges. T’entretens amb un senyal. Voltes i voltes per la pell nua. T’assumeixes”.

Joan PERELLÓ. Inventari d’omissions. Pollença, El Gall, 2011. 58 pàgs.