miquel àngel llauger

Dilluns passat l’escriptor eslovè Boris Pahor ens va visitar i va parlar amb el públic que assistia a la presentació del documental amb què es va inaugurar l’Atlàntida Film Fest. El documental es titula Boris Pahor: retrat d’un home lliure, és obra de la realitzadora francesa Fabienne Issartel i el podeu veure a la plataforma Filmin. De vegades sospit que els que es queixen del nostre desert cultural és que no estan prou atents a iniciatives tan interessants com aquesta: un festival de cinema online, enguany dedicat a reflexionar sobre Europa, i que tria Palma com a seu física per fer-hi projeccions, col·loquis i concerts. Consultau-ne el programa. I enhorabona als artífexs.

Boris Pahor va néixer a Trieste el 1913, encara dins de les fronteres de l’Imperi Austrohongarès, i va ser testimoni de l’horror del segle XX: la seva novel·la Necròpolis, reconeguda tardanament com una de les grans peces literàries sobre els camps d’extermini nazis, conta el seu pas pel camp de Natzweiler-Struthof, a la regió francesa dels Vosgues. En aquell infern, Pahor va tenir temps de sentir-se molest per dur cosida la 'I' que l’identificava com a presoner polític italià: no era italià, ell, que se sabia eslovè i que havia lluitat contra els intents del feixisme de Mussolini d’exterminar la seva llengua i la seva cultura. Al documental que vàrem poder veure dilluns ho entenem millor: el seu primer record, aquell que el va fer ser qui és, és el de l’incendi provocat de la Casa de la Cultura Eslovena de Trieste, quan tenia 7 anys. D’entre totes les paradoxes de la seva vida, aquesta altra: va ser un defensor de la llengua i la identitat dels eslovens de Trieste que va tenir prohibida l’entrada a la Iugoslàvia de Tito.

Boris Pahor va patir, en diferent mesura, els dos grans totalitarismes del segle XX, i va ser víctima d’un dels múltiples intents del nostre temps d’esclafar la diversitat cultural i lingüística. Memòria viva d’Europa, si em perdonau el tòpic. El vàrem poder sentir parlar, amb la lucidesa i l’energia dels 102 anys, del nostre continent malferit: del seu passat, del seu present i el seu futur. Un privilegi.