comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 26 Gener, 2008 10:48
(publicat al Diari de Balears de dijous 24 de gener, erròniament atribuït a Miquel Àngel Maria)
L'arribada a les costes de Mallorca d'algunes pasteres, amb la seva trista càrrega d'homes de pell una mica més fosca que la nostra, ha proporcionat la imatge que alguns necessiten per llançar el crit d'alarma: la invasió, l'allau, ja són aquí. No importa que els que vénen des del Sud jugant-se la vida en una fràgil embarcació de fusta no puguin representar (ni podrien, encara que el seu nombre es multiplicàs per molts) més que una fracció petita de la població vinguda a les Illes des de fora: l'arribada d'una pastera és insubstituïble com a icona de les hordes africanes que amenacen de liquidar la nostra pau, el nostre territori, la nostra cultura i el nostre negoci de discoteca i balneari per a joves i vells de l'Europa pròspera.
Davant l'arribada de pasteres, polítics d'un signe i un altre coincideixen en la resposta automàtica: posau més radars i més patrulleres. El debat gira entorn de l'eficàcia i la ubicació dels equipaments de detecció de barques indesitjables. Mallorca, ultraprotegida per la tecnologia del control de fronteres, podria acostar-se al model del Bagdad en el qual Naomi Klein (La doctrina del xoc) veu l'emblema del segle XXI: la nostra Roqueta seria la Zona Verda, fortificada i fèrtil en negocis multimilionaris, mentre que la mar Mediterrània que l'envolta seria la massa immensa de despossessió i convulsió que és la capital iraquiana.
Catastrofisme? No més que els que pregonen que amb la immigració se'ns tiren a sobre totes les apocalipsis. En tot cas, un catastrofisme amb menys hipocresia. Ara, els predicadors de les privatitzacions i les liberalitzacions ens adverteixen que l'arribada massiva d'immigrants amenaça els serveis públics que ells voldrien desmantellar. D'altres recorden que el nostre territori és fràgil i limitat, mentre obliden que el seu urbanisme de reconversions a la carta i de proliferació dels adosados equival, en impacte territorial, a l'arribada de centenars de milers d'immigrants instal·lats en pisos compartits. D'altres, finalment, treuen la bandera de la llengua i la cultura i pretenen que siguin, després de segles de ser maltractades per forans i per locals, el pretext suprem per al reforçament de les fronteres.
Mallorca no té una cabuda il·limitada. Ningú no pot negar les evidències, però cadascú tria les evidències de les quals vol parlar i que vol usar com a argument definitiu. Aquí n'hi ha unes altres: la renda per càpita a Espanya és de 26.000 dòlars; a Algèria, 3.100; al Marroc, 1.700; a Senegal, 700; a Mali, 400. Per si pensau que els doblers no ho són tot, l'esperança de vida: a Espanya, 80 anys; a Algèria, 72; al Marroc, 70; a Senegal, 62; a Mali, 53. I, per acabar, la taxa d'alfabetització d'adults: a Espanya, propera al 100%, a Algèria i al Marroc, el 70%; a Senegal, el 39%; a Mali, el 24%.
Mallorca és a la línia de demarcació que separa el món pròsper i el de la desesperació. La frontera que separa la vorera Nord i la vorera Sud de la Mediterrània és la més abrupta del món (juntament amb la dels Estats Units i Mèxic, que també s'està fortificant) en termes d'esquerda entre el benestar i la pobresa. Podem discutir si les seves pasteres són una amenaça per a la nostra prosperitat. Del que no hi ha dubte és que els nostres radars i les nostres patrulleres no són cap solució per a les seves privacions.
mllauger | 19 Gener, 2008 08:57
Llegiu, si no ho heu fet, La doctrina del xoc, el darrer llibre de Naomi Klein, que explica com el nou capitalisme global, com si d’una teràpia per electroshock es tractàs, aprofita (i impulsa!) tot tipus de desastres i crisis (cops d’estat, col·lapse soviètic, repressió a Tiananmen, guerra d’Iraq, tsunami asiàtic, huracans a New Orleans…) per imposar el seu programa de privatitzacions, guanys formidables per a les grans corporacions i desmantellament de l’estat.
Cap al final del llibre hi ha un capítol sobre Israel, brillant i molt documentat com tot el llibre, que té el gran mèrit d’aportar una òptica nova sobre un conflicte sobre el qual s’han escrit milions de planes. Explica, per exemple, com la caiguda de la Unió Soviètica va dur un milió de "jueus" russos a Israel, i com aquests “nous israelians” varen fer que la població palestina esdevingués prescindible com a mà d'obra, cosa que, al seu torn, va fer que Israel perdés interès en una solució pacífica. I explica, sobretot, com l'ocupació i la "guerra contra el terrorisme" han permès a l'economia israeliana especilialitzar-se en tecnologia de seguretat i defensa i fer-se'n una gran potència mundial: exportar la tecnologia del Mur i de les incursions a Cisjordània Gaza, en resum. Així, l'opressió dels palestins esdevé el combustible d'una potentíssima indústria del contraterrorisme... Entre una cosa i l'altre (la població palestina ja no és necessària i la guerra antiterrorista és un negoci), la pau deixa de ser un objectiu interessant.
Israel es configura segons el model Bagdad: una “zona verda” ultraprotegida i envoltada d’àrees per a població que es considera prescindible i que pot viure empobrida, envoltada de violència i sense serveis públics. Un model (i aquest podria ser el resum del llibre de Naomi Klein) que és el que el capitalisme del desastre vol implantar al conjunt del planeta.mllauger | 18 Gener, 2008 13:30
(publicat al Diari de Balears d'avui)
Esquerra Unida i Els Verds hem anunciat, aquesta setmana, que concorrerem en coalició a les properes eleccions generals del mes de març. És fàcil explicar per què l'anunci arriba tard: fins fa molt poc posàvem tot l'esforç en la reedició de "Progressistes", la coalició que el 2004 va englobar Verds, PSM, EU i ERC. Enteníem que era el més coherent amb la política d'aliances de les darreres eleccions, que era el que oferia més possibilitats d'obtenir un diputat que rompés el bipartisme PP-PSOE, que era el que responia a la confluència social que es dóna entre la gent del nacionalisme progressista, l'ecologisme i l'esquerra més avançada, i que era el que permetia avançar en la consolidació del Bloc.
No ha estat possible. Tenim la voluntat de polemitzar el mínim amb PSM i ERC, companys de Bloc (i per molts d'anys!), però (i aquí acabarà qualsevol cosa que s'assembli a una acusació) convé tenir clar qui volia mantenir la política d'aliances i qui ha optat per canviar-la. En aquest sentit, recusam, per deslleial, l'explicació segons la qual EU i EV no són a la gran coalició nacionalista per "autoexclusió": tothom sap que una gran candiatura que englobàs des d'UM fins a EU i EV ni és comprensible ni ha estat mai una possibilitat real: les declaracions de Miquel Nadal de "no descartar" el vot a la investidura de Rajoy ho expliquen molt més bé del que jo ho podria fer. Els nostres socis nacionalistes de Bloc han triat, aquesta vegada, uns altres companys: res a dir.
L'electorat d'esquerres s'ho mira amb cara de no entendre res. Molt de tacticisme de curta volada i bregues inútils, deuen pensar. No és exactament així: hi ha una certa dosi de tacticisme, és cert, i, la veritat, molt poques bregues. El que hi ha sobretot són dos projectes polítics diferents. Ho explicava no fa gaire Josep Melià: des de l'altre projecte polític, hi estic d'acord.
El projecte polític de la unitat nacionalista és el d'una coalició en què la qüestió nacional és el factor d'unitat gairebé exclusiu, davant el qual qualsevol altre element (progressisme, ecologisme) queda deliberadament difuminat. "El nacionalisme superador de l'eix dreta-esquerra" esdevé la teorització de la renúncia al llegat de l'esquerra. "Defensar els interessos de les Illes a Madrid" és la nova divisa que justifica la indefinició davant de qüestions candents del debat polític estatal (política fiscal, laïcisme, serveis públics, política exterior, política d'infraestructures, canvi climàtic…) que, com a ciutadans de l'Estat, ens afecten de manera evident.
Des del respecte (que no ens cansarem de practicar, i d'exigir per a tots), les persones d'esquerres sentim que aquest no és el nostre projecte. I no perquè sigui "massa nacionalista": EU-EV vàrem votar contra el nou Estatut per insuficient (mentre UM el votava a favor, per cert), i tenim poca cosa a demostrar en qüestió de defensa de l'autogovern, de la identitat o de la llengua. No és el nostre projecte perquè no compartim la simplificació extrema d'una política estatal reduïda a pugna entre el Madrid centralista i les nacions que volen més autogovern. Perquè no volem sacrificar a l'altar de la unitat nacionalista les nostres posicions d'esquerres i ecologistes: a la política estatal també s'hi va per defensar coses (polítiques de pau, polítiques a favor de la dona, serveis públics, protecció per al clima) respecte de les quals dubtam molt que tenguem les mateixes opinions que tots els membres de la "Unitat per les Illes". I perquè defensam un espai que es vol al mateix temps compromès amb els interessos de les Illes Balears i nítidament d'esquerres: amb aquesta voluntat, Esquerra Unida i Els Verds feim coalició.
mllauger | 17 Gener, 2008 09:27
En Miquel Nadal ha dit que la coalició "Unitat per les Illes Balears" "no descarta" votar la investidura de Rajoy, i que hi ha un acord de coalició de "mantenir l'equidistància". En una tertúlia de ràdio d'avui matí, Josep Lliteres, membre d'UM, incidia en la tesi del marge de llibertat per pactar cap a la dreta i cap a l'esquerra.
Noblesa obliga: em sap greu pels amics del PSM, que no es deuen trobar còmodes amb aquestes declaracions, i he de dir que no veig en Pere Sampol votant la investidura de Rajoy.
En qualsevol cas, estic agraït a Miquel Nadal: les seves declaracions expliquen, molt millor del que jo ho pogués fer, perquè Els Verds no hi tenim res a fer, en aquesta coalició.
mllauger | 13 Gener, 2008 09:58
Feis ulls de nostàlgia, cantussejau allò de Cuéntame cómo pasó i abandonau-vos a la dolçor de la nostàlgia, tot contemplant aquesta imatge:
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Gener 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |