Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Non fiction

mllauger | 22 Desembre, 2011 00:43

 

"Més venuts ficció", diu la llista. Primer, Jo confesso, de Jaume Cabrer. "Més venuts no ficció", diu l'altra columna. Primer, Odissea, d'Homer, en traducció de Joan Francesc Mira. Ni tan sols allò del cíclop, ficció?

molts d'anys

mllauger | 21 Desembre, 2011 14:07

Mamà Soraya

mllauger | 20 Desembre, 2011 20:10

(publicat al dBalears d'avui)

  Els progres i els esquerranosos (ho dic carinyosament, perquè m’hi incloc) tenim el costum d’equivocar-nos de tant en tant. Les ganes de fustigar la dreta ens poden tant que patinam. És el que ha passat amb la maternitat de Soraya Sáenz de Santamaría i de les crítiques que li han plogut per la seva ràpida incorporació puerperal a la primeríssima línia de l’activitat política. Hem patinat.

 M’explic. Corre pels núvols telemàtics una “carta d’una mare” que, en un to desagradablement escridassador, acusa la futura ministra de ser massa senyora Sáenz i massa poc mamà Soraya. No ho diu així: diu que fer rodes de premsa i reunions just una setmana després de tenir la criatura és un menyspreu als esforços d’anys per aconseguir una normativa de conciliació de la vida familiar i la vida laboral, a més d’una pura exhibició de posició de privilegi. Desenes d’amics meus del facebook (i us podeu imaginar que els meus amics de facebook són esquerranosos) s’han afanyat a compartir-ho. La carta ha merescut centenars de “m’agrada” i de comentaris laudatoris, que sovint rellisquen cap a allò immemorial de la mala mare, altrament dita mare desnaturalitzada. Majoria d’homes, entre els comentaristes, tot s’ha de dir.

 ¿Amb un papà hauríem vist la carta, la crítica, les comentaris? ¿David Cameron és un model perquè va renunciar al despatx durant quinze dies i Sáenz de Santamaría una abominació per estar de baixa només deu dies? No ho oblideu: allà on percebem un tractament diferenciat entre homes i dones ens hauríem de posar en guàrdia. I després hi ha aquella confusió entre la lluita pels drets i l’obligació d’exercir-los. I allò de les opcions de vida de cadascú, homes i dones. Perquè és qüestió d’això, d’opcions: si algú es pensa que estic defensant una maternitat i una paternitat de l’estil del súperprofessional que no pot perdre gaire temps, estic disposat a quedar per contar-li la meva vida.

 I no passeu pena, que si Soraya de Sáenz de Santamaría ha de ser vicepresidenta del govern, o semblant, segur que ens proveirà d’un bon carregament de motius per a la crítica. La crítica política, que és la que correspon a una política.

 

Sobre "Una pedra sura", de Jaume Subirana

mllauger | 18 Desembre, 2011 10:16

 

Carnerià, contemporani i oriental

 

 

(publicat a L’espira, 18 de desembre de 2011)

 

Ja se sap que el poeta és “senyor tan sols, / en un atzar passat de pressa, / de plomissols i borrissols / que un raig de sol travessa”. Els versos són de Josep Carner, i pertanyen al poema “Confidència”, situat estratègicament al penúltim lloc del seu gran volum Poesia, com si es tractàs de la seva declaració final sobre quin és l’afany del poeta: descobrir i fixar amb paraules aquelles volves que per un moment se’ns il·luminen entre la pols. A Una pedra sura, Jaume Subirana fa ús d’una imatge que és de la mateixa família: allò que sura sobre l’aigua immòbil o enmig del corrent que tot ho arrossega. Al primer poema del recull, “Per immersió”, el poeta intenta retenir aigua de la “peixera dels dies”, i en surt amb les mans buides i banyades. Al penúltim, “Escrit a l’aigua”, recorre a la metàfora del riu (tan carregada d’història literària i tan present a Rapala, el recull anterior de Subirana) i, cedint la primera persona a allò que és entrevist dins de la fluència, conclou: “suro en la calma / de qui m’escriu, / passo com l’aigua / a dins del riu”. El títol del llibre ens parla d’aquestes coses i prové d’un vers del poeta Charles Simic: “El poema que vull escriure és impensable. Una pedra que sura”.

 

Potser he començat citant Carner perquè Jaume Subirana és, entre d’altres coses, el mantenidor de la plana web Carneriana i l’autor d’una extensa crònica dels anys de l’exili del mestre. I en aquest nou recull seu (guardonat amb el X Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater) sentim de vegades, en una tonalitat o en un motiu, un eco carnerià. Hi ha un pòsit ben assimilitat, que Subirana usa sense mimetisme ni cartró-perdra: els vint-i-cinc poemes del llibre s’enriqueix amb lectures i estímuls ben diversos, i són d’una sensibilitat estrictament contemporània. Ho són en el to i ho són en els pretextos: la meravella fugaç d’un instant pot prendre la forma d’una dona vista durant uns segons a la finestra d’un gratacel de Vancouver (“Encarnació”).

 

Arrel en la millor tradició catalana, mirada contemporània i traç oriental: així podríem completar un retrat apressat d’aquests poemes. El traç oriental és ben palès als cinc haikús (parlam dels poemes que en segueixen estrictament el patró mètric) i a la tanka del recull, però es deixa sentir a gairebé totes les planes d’un llibre conformat per poemes breus, a excepció de “Tot és aquí”, composició d’homenatge a Joan Salvat-Papasseit escrit per al volum col·lectiu Tombes i lletres. El traç oriental és, a La pedra sura, la voluntat de cercar una textura poètica ben especial: la delicadesa. O la delicadesa i la lleugeresa, i amb això tornam al títol: allò que sura és allò que es deixa veure entre el corrent, però també allò que escapa de la feixuguesa dels dies. Per aconseguir-lo calen versos tersos i depurats de tot excés de líquid verbal (que deia Ferrater). “Felicitat (poema persa)” és una mostra d’aquesta qualitat que el poeta cerca i aconsegueix:

 

L’altre dia a la nit

una veu em va dir

a l’oïda: «Una veu

mormolant-te a l’oïda

en la nit és mentida».

 

Hi ha pocs llibres de poesia contemporània que no siguin també un diàleg amb altres veus poètiques, i aquest no és una excepció. Aquest joc textual contribuirà a arrodonir un bon llibre de versos en funció de si els versos convocats configuren, juntament amb els del poeta, un univers de sentit. En el cas d’aquest llibre, i al costat dels ja esmentats Charles Simic i Salvat-Papasseit, hi trobam sobretot noms anglosaxons (Seamus Heany, Stevenson, W.B. Yeats, Ted Kooser), que segur que també han servit a Jaume Subirana per traçar aquest camí cap a la delicadesa i la lleugeresa. I el lector de poesia de vegades troba, en aquests diàlegs entre veus poètiques, nous camins per on transitar. Ted Kooser: finura genuïnament nord-americana que aquest ressenyador va conèixer gràcies a Flux (l’interessant blog de Subirana) i a la diligència d’Amazon: un motiu més, òbviament no el més important, per valorar que s’hagi publicat aquest Una pedra sura.

 

(Il·lustració extreta de Flux, blog de Jaume Subirana) 

 

Jaume SUBIRANA. Una pedra sura

Barcelona: Edicions 62, 2011

55 pàgines

 

Urganarín i els judicis barbals

mllauger | 06 Desembre, 2011 10:34

(publicat al dBalears d'avui)

 

Era un home de negocis de llinatge tan complicat que no hi havia manera que els polítics amb qui tenia tractes el recordassin de manera correcta.

 

Per a uns, era Urgagarin, amb ressonàncies astronàutiques, a causa de les tarifes astronòmiques dels magnes esdeveniments que tractava d’enroscar-los. D’altres, en canvi, el recordaven com a Urgangarin, perquè consideraven que era una vertadera ganga aquella oportunitat de relacionar-se amb membres de famílies coronades, tot per un preu que, tenint en compte que no pagaven de la seva butxaca, trobaven mòdic. Hi havia polítics perspicaços que l’anomenaven Urganarín, perquè endevinaven que darrere els tractes s’hi amagava un guany sucós, no sabem si per als polítics perspicaços, per a l’home de negocis de llinatge complicat o per a tothom. N’hi havia que el recordaven amb el nom d’Urbambolín, i no perquè el trobassin bàmbol, certament, sinó per la seva capacitat de fer que els negocis es cuinassin per la part fosca dels escenaris. El seu llinatge, en determinats llocs, havia esdevingut Urdinerín, una deformació que potser no requereix que ens esforcem a explicar. Altres formes, en canvi, resulten més difícils d’interpretar, com és el cas d’Urdanjardín, potser una evolució a posteriori, quan determinades revelacions ja havien situat el polític corresponent en un esponerós jardí, de sentit real o figurat. I ens consta que, en latituds estrangeres, alguns dirigents s’hi referien usant el nom Underwear-in, sense que aquest cronista sigui capaç de cap aclariment al respecte.

 

Els lectors que es pensin que m’estic referent a algun personatge de l’actualitat política, social o econòmica pequen de malfiats. Estava recordant els meus temps d’estudiant de filologia, quan un professor ens va explicar què era una etimologia popular, i ho estava exemplificant amb una història imaginària. L’etimologia popular deforma un mot que als parlants se’ls fa estrany, i ho fa per aproximació o assimilació a un altre concepte que resulta més familiar. Record que el professor ens ho il·lustrava parlant d’antics documents en què els judicis verbals esdevenien judicis barbals, perquè els jutges sovint duien barba.

 

Doncs això: verbals o barbals, a veure si en veurem, de judicis.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS