Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

No ens ho faceu, aix˛

mllauger | 28 Febrer, 2012 15:14

(publicat al dBalears, 28/2/12) 

  

 

De vegades, els que vivim en aquesta dissortada pàtria illenca ens sentim temptats per la il·lusió de creure que el Principat és aquella terra on la gent és noble i desvetllada i feliç. És un miratge, és cert, però també vivim de miratges, i no és necessari maltractar-los amb tant d’acarnissament. Estic parlant de l’Eurovegas, és clar.

De motius per oposar-s’hi en podem fer col·lecció. Primer, per dignitat institucional: ens regira les butzes democràtiques veure com un magnat d’ultradreta arriba amb una inversió sota el braç i comença per demanar exempcions legals en camps tan diversos com la legislació urbanística, la laboral, la de protecció de menors o la de salut pública. I ens regira encara més les butzes democràtiques veure com els governants s’hi avenen. Segon, per motius de preservació del territori. Sí, fins i tot sense definir ubicació: un projecte d’aquestes dimensions és un atemptat sigui allà on sigui. El tercer argument el dóna Roberto Saviano, i em limitaré a recollir el titular: si Catalunya acollís l'Eurovegas, es convertiria en el centre de reciclatge mafiós d'Occident. I segur que podria continuar donant motius.

Jo, amics de Catalunya, en tenc un de personal i preferit. No ho faceu, perquè serien milers d’hectàrees de no-lloc, és a dir, de territori que és només un succedani dels territoris amb vida i amb història. En llenguatge planer: perquè seria una horterada monumental i apoteòsica, el paroxisme de l’horterada. No ho faceu, no ens ho faceu, per respecte cap a vosaltres mateixos. Perquè sou el país on va néixer Josep Carner. Perquè sou el país on va néixer Joan Miró. Perquè sou el país on va néixer Pau Casals. Perquè alguns, des d’un parell de centenars de milles nàutiques mar endins, esperam que ens ajudeu a salvar-nos del naufragi. Això sí: si ho feis, entregau-vos-hi de cor. Que a partir d’ara el president de la Generalitat presideixi els consells de govern cofat amb un capell de cow-boy, i que els consellers llueixin la més espectacular gamma d’americanes de lluentons i ulleres de fantasia.

 

Un ninot de carn i fusta

mllauger | 26 Febrer, 2012 17:07

 

Ressenya de "Poètica per a un ninot", de Jordi Julià

 (publicat a L'Espira, suplement del dBalears, 26/2/12) 

 

 

 

“La poesia no és l’expressió de la personalitat sinó una fugida de la personalitat”, va deixar escrit T.S. Eliot. Un poema de W.H.Auden, menys conegut que la frase anterior però igualment memorable, diu: “Benaurades les regles de la mètrica / que anul·len les respostes automàtiques, / ens forcen a pensar dues vegades / i ens alliberen dels grillons del Jo”. Fugida del jo i voluntat de formalització: aquestes són dues de les constants de l’obra poètica de Jordi Julià. La seva poesia és poesia de professor de Teoria de la Literatura, i això no pretén ser un judici negatiu: aquest ressenyador creu en la feina conscient. Perquè sap que la poesia no es confon amb l’expressió de la personalitat, Julià ha jugat sovint a les màscares, al nom de ploma. Ho ha fet tan a fons que de vegades ens ha donat els seus poemes més valuosos (i qui sap si els més personals) escrivint darrere d’un heterònim. Potser dic això influït pel record de Hiverns suaus (2005), un llibre de singular delicadesa i que Julià va publicar com a Alexandra March.

 

Jordi Julià ha guanyat premis literaris: molts i importants, no ens aturarem a ressenyar-los tots. Poètica per a un ninot, el llibre que vull comentar, va ser guardonat amb el Decàlia de Valls, un premi que es concedeix cada deu anys. Fa poc també va obtenir el 25 d’Abril Vila de Benissa amb Circumstàncies adverses, un volum d’aparició imminent. I si no hi ha res que ho impedeixi, aviat veurà la llum el poemari amb què va guanyar el darrer Ciutat de Palma. No hi ha dubte que Jordi Julià és un autor prolífic i un freqüentador de certàmens. Això no ens hauria de predisposar en contra: és una descripció objectiva que pot correspondre a poetes de diversa qualitat, i, en aquest cas, correspon a un poeta excel·lent.

 

Poètica per a un ninot mostra, ja des del títol, la seva temàtica metaliterària: ho mostra en el mot “poètica” i en el mot “ninot”, que el lector ràpidament identifica com allò que sovint s’anomena el “narrador poemàtc” o el  “jo poètic”. És a dir, la veu que ens parla des del poema i que no coincideix amb la persona real de l’autor. De fet, un dels motius del llibre és el joc subtil que s’estableix entre ninot i autor. Hi ha una altra citació indefugible, també al·ludida (el joc intertextual és constant) per Julià: el fingidor de Pessoa, que fingeix tant que arriba a fingir que és dolor el dolor que realment sent.

 

El poema es planteja en forma dramàtica, amb una màscara que va proferint el seu llarg monòleg i un cor d’espectadors que de tant en tant l’interrompen, i que tant poden ser els lectors com les altres veus que sonen dins la consciència de l’autor. La funció té un cert to de farsa, i hi apareixen les vanitats de la vida literària, les referències satíriques als que es desfressen de poetes maleïts o una saludable autoironia: parlant dels premis literaris, una de les veus commina al ninot a deixar-ne algun per als altres. La ironia resta solemnitat a un discurs on Julià hi posa molt de la seva reflexió personal sobre què és la poesia. El més destacable del llibre són, al meu entendre, les consideracions diguem-ne serioses sobre aquesta peculiar activitat que és fer versos. L’autor fa una reivindicació d’una poesia feta de matèria humana: poesia que fuig de l’efusió sentimental, poesia en veu baixa (“deixeu-me cantar baix, siular per casa”), poesia de l’home comú (“perquè dins un poema també passen / els cotxes per la dreta i cau la pluja”), poesia feta de matèria de carn i ossos (“però jo tambe sóc de carn i fusta”), però sobretot poesia que ens serveix per a una millor comprensió de l’animal humà: “que el que veig , el que sento o el que llegeixo / em torni més sensible a fer-me entendre / i a comprendre que tots no som iguals, / però al cap i a la fi no del tot únics”.

 

Poètica per a un ninot presenta els trets característics de l’autor: concepció unitària com a llibre, treball mètric acurat i gust pels poemes llargs, que en aquest cas arriba a l’extrem del llibre de poema únic. En una entrevista de premsa, Julià afirmava que aquest és el seu llibre més ambiciós, i a l’epíleg explica que amb aquest tanca un cicle conformat per onze reculls.Té, doncs, un caràcter de recapitulació, i ens deixa una mica amb la incògnita de quin rumb prendrà a als propers llibres. Mereix que els esperem amb interès.

 

Jordi Julià. Poètica per a un ninot

Barcelona: Cossetània, 2011

46 pàgines

11 €

P˛dium de pardalades

mllauger | 14 Febrer, 2012 12:05

(publicat al dBalears d'avui)

 

 

La primera meitat de febrer ha resultat profitosa, i el premi a la pardalada pepera de la quinzena està francament disputat. Una anàlisi detinguda de les animalades emeses m’ha permès seleccionar una terna d’on hauria de sortir la bajanada guanyadora: que cadascú triï.

Per ordre cronològic, començam amb Margalida Moner, que va declarar que s’hauria d’haver tancat el Principal d’un dia per l’altre, com Spanair. L’exabrupte no li devia sonar tan greu, a Margalida Moner: ella, que va prescindir religiosament del Teatre Principal fins al dia que la’n varen fer gerent, pensa que ningú no el trobaria a faltar. Per al teatre que a ella li agrada, i que ella entén que és el que agrada de veritat a la gent, ja hi ha els locals parroquials. A més, la frase resulta d’un tacte exquisit per als treballadors de Spanair que es varen quedar sense feina.

Les dues frases següents, si les cròniques no ens enganyen, varen ser proferides en seu parlamentària, per la qual cosa mereixen el qualificatiu literal de pardalades solemnes. La primera és de la diputada Catalina Palau, que va assegurar que l’avortament és la primera causa de mort al país. Ni càncer ni cor: avortament. És la doctrina de la interrupció de l’embaràs com a crim de sang, que llança l’acusació d’assassines sobre milers de dones, moltes de les quals, a més d’aquest, deuen haver comès el pecat de votar el PP. Palau és més valenta que Rouco Varela. La frase és encara més grotesca si tenim en compte que, a la mateixa sessió parlamentària, el PP va votar a favor d’una iniciativa perquè les dones assassines tinguessin més facilitats perquè la sanitat pública finançàs els seus assassinats.

I acabam amb el diputat Fernando Rubio, que va explicar allò tan entendridor que diu que si el govern Bauzá no vol que el català sigui un requisit per accedir a la funció pública és perquè la llengua pròpia sigui més estimada i deixi de ser vista com una càrrega. Seguint l’argumentació, podríem proposar la supressió de les multes de trànsit, cosa que, ben segur, donaria com a resultat una adhesió amorosa de tota la població al Codi de Circulació.

Ja ho sabeu: jo he seleccionat els finalistes, ara que cadascú reparteixi l’or, la plata i el bronze així com trobi. I una nota final: tot el que va dir Matas a Évole té, com el Tourmalet o l’Alpe d’Huez, la consideració de fora de categoria.

 

Nit de garrotweets

mllauger | 05 Febrer, 2012 10:32

Ahir va ser nit de Transglosadors, reunió de glosadors i rapers a La Farinera del Clot, a Barcelona. Conjuntament amb la festa presencial, hi va haver certamen telemàtic de garrotweets, que, per entendre’ns, són gloses piulades que, amb aquest hashtag (#garrotweets) s’envien al Twitter.  Els organitzadors anaven proposant temes sobre els quals els internautes anaven fent les seves quartetes heptasil·làbiques. Aquí teniu la meva participació.


El primer tema proposat era la derrota de Carme Chacón:


Inoblidable ministra,

no creguis que el món s'acaba

perquè ha guanyat el sinistre

sofista d'en Rubalcaba


No t'han volgut al despatx

més important de Ferraz;

jo els diria sense empatx:

- Au, adéu, dejadme en paz!


El segon era Francisco Camps, “l’home del mil vestits”.


Sabem des dels temps antics

que van junts els mamarratxos,

per això són tan amics

en Paco Camps i el Mostatxos.


- Senyor Camps, aquí teniu

un vestit d'alta costura;

com sempre, en Corretja diu

que li enviï la factura.


La tercera prova, glosar sobre els desvaris toponímics del PP.


També escriurem Cihutadella

amb una hac intercalada:

és grafia molt més bella

i sona més historiada.


Amb la nostra dignitat

i amb la toponímia es torca

qui diu que aquesta ciutat

es diu Palma de Mallorca.


Després ens demanaven un garrotweet “porn”.


Ai Déu meu, m'han demanat

un garrotweet pornogràfic,

si jo sóc home casat

i de tarannà seràfic!


La darrera prova era proposar temes per als glosadors que eren sobre l’escenari.


Hi ha un tema molt evident

per als èmuls de Petrarca

que comenten el present:

és el gendre del monarca.


I ja, al final, un garrotweet de resposta a l’anunci fet per l’organitzagors segons el qual s’estava glosant sobre filosofia!


¿D'aquell món lluent i clar

de la Veritat eterna

que no podem albirar

vivint dins de la caverna?


 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS