miquel àngel llauger

(publicat al dBalears)

Avui m’he aixecat mig fabulista, i em ve més de gust el territori de la ficció que el de l’article d’opinió. Em faria ganes fer de Pere Calders, o de Raymond Carver, o de Txèkhov, i contar un conte d’aquells tan ben contats. De fet, la meva imaginació ha creat una protagonista, i l’ha ubicada al temps i a l’espai. Li he triat el nom de Clara: una dona de quaranta-pocs, llicenciada en dret, funcionària autonòmica, excel·lent professional. L’acció transcorre a Palma, la primera setmana d’abril de l’any 2012.

Clara té un lloc de responsabilitat: cap de secció, o cap de servei. A mig matí, la criden perquè passi pel despatx d’un superior, que li comunica que saben que va assistir a una manifestació a favor del català i a una altra en contra de la reforma laboral. “Sabem de quin peu calces, ja ho veus”. Potser l’expressió sona poc genuïna, però ells no parlen gaire genuí. El superior també li explica que tenen molta de gent que voldria ocupar el seu lloc, gent perfectament capacitada i potser més lleial. Sóc mal narrador, i només he sabut concebre aquesta escena. De moment, no sé què succeiria a continuació: ni com reaccionaria Clara, ni si les amenaces poc dissimulades es traduirien en esdeveniments ulteriors. Això sí: crec que Clara continuaria essent una excel·lent professional, i que continuaria anant a les manifestacions que trobàs.

No crec que escrigui el relat. ¿Us imaginau la quantitat de personatges sinistres que hauria de perfilar? No només hi ha el superior que adverteix des de la seva taula de despatx. Perquè la cosa fos versemblant necessitaria, com a mínim, un informador que es dedicàs a anar a les manifestacions amb una llibreteta a les mans, i un superior del superior d’on provingués la consigna de posar els informadors en circulació. Com a quadre de la misèria i la mediocritat de l’espècie humana, ja veieu que la cosa té possibilitats, però em fa peresa posar-m’hi. A més, i perdonau-me que acabi amb un tòpic, la realitat supera sempre la ficció.