miquel àngel llauger

Sobre "Llum d'Irlanda", de Marcel Riera

(publicat a L'Espira, 29/4/12)

Irlanda ens agrada, ja se sap. L’associam a la seducció d’una música, d’un paisatge i de moltes històries. Exerceix sobre nosaltres un encant semblant al de Portugal: un país petit i enyoradís, carregat de cançons i de literatura, que afirma la seva voluntat de ser davant un veí poderós i de vegades arrogant. Tot això fa que Llum d’Irlanda, el poemari de Marcel Riera, ens entri per l’ull dret. Els poemes responen al que el títol promet: el llibre podria ser descrit com un tractat poètic sobre Irlanda, fet des del coneixement minuciós i l’estimació. Hi apareixen les llegendes, les fades, els monuments megalítics, els sants medievals, les cançons més emblemàtiques, els escriptors (Joyce, MacNeice, Elizabeth Bowen…), els ambients característics (les tavernes, els molls…), la llengua (“una llengua com d’aigua, / que flueix lentament, parlada per tan pocs”), les patates i la fam, les difícils relacions amb Anglaterra, les històries d’emigració cap als Estats Units, el color dels camps (“el pantone irlandès de la gamma dels verds”) i fins i tot aquell weather capaç de canviar sis vegades en deu minuts. Irlanda: “Deu semblar un paradís als que vénen de lluny, / un edèn devastat d’on tothom ha fugit”.

Marcel Riera, guanyador del premi Carles Riba amb aquest llibre, es declara deutor de W.H. Auden i ha traduït Philip Larkin: tota una declaració d’inclinacions poètiques, que, almenys a aquest ressenyador, també el predisposa a favor. W.H. Auden deu ser el “poeta anglès que va morir l’any 1973” a qui es dedica un poema que esbossa una poètica: un elogi de la poesia meditativa, de les paraules “lluminoses i humils”, de la poesia que aspira a una modesta eternitat però que sap que no podrà canviar el món. Els poemes de Marcel Riera són, efectivament, els d’un home que adreça al món, o al bocí de món que és Irlanda, una mirada lenta i meditativa. Els versos, de vegades narratius i de vegades més purament descriptius, sovint amb certa densitat, avancen amb la música d’uns alexandrins que es deixen sentir de manera tènue.

Destaca, entre les qualitats d’aquest llibre, la del pintor d’escenes i paisatges. Ja que hem parlat d’escenaris anglosaxons i d’un to poètic anglosaxó, és de tot just que recorrem a figures literàries descrites per la crítrica anglosaxona per explicar-ho. Marcel Riera excel·leix en l’ús del correlat objectiu, o de la fal·làcia patètica: aquella estratègia mitjançant la qual un paisatge, o un element del món exterior, transmet una càrrega emotiva amb una eficàcia poètica molt major que si un “jo” declaràs sentiments de manera directa. En són molt bons exemples poemes com “Cobh” i “Llum artificial”, que aconsegueixen una quelcom de molt difícil: que hi hagi intensitat poètica sense més suport que la descripció. En tots dos casos, hi contribueix el final esplèndid. Al primer, l’escena de soledat nocturna a un poble acaba: “Aviat, muricecs i paraigües / desplegaran les ales de tinta de la nit”; al segon, la visió d’un hivernacle es clou amb “la pluja de veritat que llisca pels coberts / i palpa els hivernacles amb mil dits llargaruts”.

Marcel Riera explicava, després de la concessió del guardó, que parlar d’Irlanda pot ser una manera de parlar d’altres coses. La frase té una lectura evident: parlar d’un país petit amb un marcat sentit de la pròpia identitat i una llengua en perill pot significar parlar d’un altre país petit que també vol ser ell mateix i que vol defensar la seva llengua. Però el valor universal d’aquest tractat poètic d’Irlanda va més enllà: aquest és un poemari sobre la precarietat de l’existència humana, sobre el sentiment de finitud que tenim quan ens veiem “sota milions d’estrelles que orbitaran / displicents” quan ja no hi siguem. Hi ha un poema preciós on hi és tot: Irlanda, el paisatge, la fragilitat humana. Es diu “Ciclistes nocturns”, i comença amb un ciclista que s’allunya a les fosques, mentre el llum de la dinamo fa giragonses. La descripció passa llavors a la volta del cel, on sembla haver-hi un escamot de ciclistes nocturns que giren. Tenen “noms estrafolaris”, com els irlandesos. El poema té per epígraf una famosa cançó irlandesa que parla els combatents que varen morir lluitant per la llibertat  i que ara ens indiquen el camí: com si les estrelles fossin les ànimes dels que ja no hi són i que varen caure víctimes d’un afany potser impossible.

Marcel RIERA

Llum d’Irlanda.

Proa.

Barcelona 2011.

96 pàgines.

16 €