miquel àngel llauger

(publicat al dBalears d'avui)

Tenc un amic que és professor de secundària i d’esquerres. Aclariré que és un bon amic real, no un recurs retòric que ara jo m’empesqui per donar un aire distanciat a l’article. Avui faré que les meves quatre-centes paraules quinzenals transmetin les seves cavil·lacions sobre els retalls educatius i sobre la resposta dels docents. Que les transmetin de manera aproximada: tampoc no n’hem parlat en profunditat. No fa falta dir que no ho faig per peresa de fer una aportació més personal sinó perquè són reflexions que em demanen de manera imperativa que me’n faci ressò.

Els professors protestam contra totes les retallades i contra tots els seus efectes. Protestam contra unes reduccions de plantilles que suposaran l’acomiadament de centenars de professors interins, contra la reducció de complements salarials, contra la supressió de programes de suport, contra l’augment d’hores lectives i contra les aules amb trenta-tants alumnes. I en aquesta protesta universal no és difícil estar-hi d’acord. Ara bé: ¿som capaços de jerarquitzar les protestes? ¿parlam d’un tot indiferenciat que només sabem rebutjar en bloc, sense gradació? On són les línies vermelles? ¿És igual d’indignant la congelació dels sexennis que el fet que alguns centenars de professors interins s’hagin de sumar a la legió dels desocupats?

El meu amic sap que, en una conjuntura com l’actual, és necessari traçar el camp del que és innegociable. I creu que en aquest camp hi hem de posar els llocs de feina actuals: ni un sol docent menys. Naturalment, la qualitat de l’ensenyament hi va lligada: més professors vol dir menys alumnes per aula i més atenció a la diversitat de l’alumnat. Des del govern es proposava una fórmula (que al capdavall tampoc no ha estat així, però bé) que se sintetitzava en “més hores lectives, menys professors però no tocar les remuneracions”. Es tracta de capgirar-la, i de posar al davant el manteniment dels llocs de feina. I si alguna cosa s’ha de reduir (en una negociació no es guanya tot) que siguin les nòmines. Agafar la feina que hi ha, i agafar el capítol pressupostari corresponent a personal, i repartir-ho entre com més millor. Seria la resposta socialment assenyada per part de tots els docents: dels que no saben si hi seran l’any que ve i dels que fa anys que tenen el lloc segur. Entre sexennis i interins, triar interins. A partir d’aquí, contundència.