miquel àngel llauger

 (Notes de West Cork, 1)

L'amabilitat dels cementiris anglesos i irlandesos: fa més ganes un descans etern amb gespa que amb ciment. La cosa encara millora si és un d'aquells petits "jardins de tombes" de les esglésies. I no en parlem si tot el que queda de l'antiga esglesiola és la ruïna d'una façana, si les làpides són d'una antigor gairebé pagana, i si tota aquesta estampa romàntica mira cap una platja de pedres, a només quinze o vint metres. No us dic que us entri la frissor per la vida perdurable, però hi ha una familia que ha descobert que just davant mur del cementeri hi ha un lloc tan bo com un altre, o millor, per dur-hi la barbacoa i torrar salsitxes. Un home de mitjana edat es passeja entre les tombes, amb mirada melancòlica i amb una gran botella de cervesa a la mà.

¿Què és més delirant, em dic mentre les meves passes van i vénen pel centre comercial, que es venguin capses d’insectes vius per a l’alimentació del vostre rèptil exòtic de companyia, o pagar més de 100 euros per poder fer propaganda de Qatar Airways amb una camiseta lletja?

Ossip Mandelstam no s'asseia a escriure els seus poemes: els componia caminant i en veu alta. Com Wordsworth, afegiriria entre parèntesis. Ho conta Nadejda Mandelstam en les seves memòries. I hi conta que, durant els seus dies de deportat a la trista ciutat de Voronej, quan tot estava gelat, el poeta havia de substituir les passejades per grans espais per voltes obsessives al seu piset minúscul. Fa devers un any en vaig fer una cançó.

Sempre escriu amb els llavis

        (Mandelstam a Vorónej)

Sempre escriu amb els llavis,

fa versos mormolant.

Ni escriptori ni ploma,

ni paper, ni aturat.

Sempre escriu amb els llavis,

solcant els boulevards

o fent voltes a un tètric

xibiu de deportat.

Sempre escriu amb els llavis,

i el murmuri fa el traç

de les notes que espera

i que sap que vindran.