miquel àngel llauger

Thomas Hardy va escriure alguns poemes, després de la mort de la seva esposa, en què deixa veure com el rosega el corcó de la culpa per no haver estat el bon espòs que hauria volgut ser. En aquest, imagina els retrets que li adreça la difunta des del més enllà.

Forma part d'una petita antologia de poemes sobre la culpa i el perdó, que apareix al darrer número de la revista Qüestions de vida cristiana i que em va demanar que preparàs l'amic Carles Torner. Hardy hi està acompanyat pel rei Salomó (és ell, que va escriure els salms bíblics, no?), Quevedo, John Milton, Hölderlin, Baudelaire,  Bécquer, Verdaguer, Maragall, W.B Yeats, Edgar Lee Masters, Espriu, Ferrater, M.M.Marçal, Comadira i Parcerisas. Com veieu, poesia antiga i moderna, nostra i de més lluny, i amb aproximacions ben diferents a això de tenir la culpa i de perdonar.

La teva darrera passejada

Tornaves per aquest camí de l’erm,

i vas veure, al davant, els llums del poble

resplendint-te a la cara, sens saber

que seria la cara d’una morta,

i digueres l’encís d’aquella llum

que mai més brillaria damunt tu.

I a l’esquerra et quedava aquest indret

on vuit dies més tard reposaries

i on dirien de tu que ja no ets;

i el veies amb mirada deseixida:

un lloc estrany, mes sota aquell arbrat

per sempre més havies de restar.

Jo no hi era, però si hagués estat

amb tu no hauria vist que aquesta cara

que mirava tenia, en el captard,

un aire com d’una última vegada,

ni hauria vist que al rostre hi era escrit:

“D’aquí me’n vaig cap a la meva fi;

potser m’enyoraràs, mes no sabré

quantes vegades véns a visitar-me 

o què penses quan véns, o si no véns

ni un dia. I no m’importa poc ni massa.

Si em retreus res, no en podré fer cabal

i si em fas un encomi em serà igual.”

És cert: no ho sabràs mai, i tant serà.

Però això podrà fer que jo et menystingui?

Vas trobar mai, espectre benamat,

que jo em mogués segons què m’aprofiti?

I així i tot queda el fet: ets més enllà

d’amor, desdenys, encomis i inculpats.

Thomas Hardy (1840-1928). Poems of 1912-13. Traducció de M.A. Llauger

1
Viu de l’erari públic i l’erari,
que mai no ha desatès, d’apotecari.

- Va, sopa -li dic.
I ell em diu:
- Papà, hi ha paraules que estan repetides.
- ?
- Sí: si jo te dic "sopa" vol dir que vull sopa, i si tu me dius "sopa" vol dir que he de sopar.
Així degué començar Saussure.