miquel àngel llauger

Sembla que enguany no tenim un poeta de Primera Divisió de qui celebrar el centenari. Potser podríem aprofitar per posar-nos sota el patronatge de tres dones hors catégorie que durant aquest 2015 faran cent anys: una francesa que veia la vida de color de rosa i no es penedia de res, una sueca que va sentir As time goes by al Rick's i que tremolava quan els llums de gas s'esmorteïen i una nord-americana que tant veia arbres dels quals penjaven fruits estranys com penics que plovien del Cel.

I no deixem de llegir Espriu ni Vinyoli, ni d'altres, que cada any que passa són més bons.

Ni oblidem que és l'Any Llull, que sempre serà dels nostres, digui el que digui segons qui.

Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba; e los aucells feniren llur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.

Si el 14 us ha vingut lleig, que el 15 sigui millor. I si el 14 ha estat guapo, doncs també: el 15, millor encara.

L'any s'acaba, però Vinyoli roman.

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rere nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico. 

 

 Els temps en què la dictadura més delirant del planeta té la capacitat (sembla ser) de censurar una pel·lícula de riure d'una multinacional poderosíssima, ¿són líquids, gasosos, plasmàtics o de quin misteriós nou estat de la matèria?