miquel àngel llauger

Res a veure, són una estranya parella, però m'explicaré.

La literatura és un continent fet de regions de fronteres superposades i difuses. La que hi ha entre aforisme i poesia, per exemple. A l'encisador Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta?, de Jorge Wagensberg, hi trobam aforismes que són poemes:

  La noche es el eclipse más frecuente.

És un poema perquè és un bell endecasílabo amb accents a les síl·labes 2-6-8-10, i també perquè s'obre en l'ànim del lector amb la textura de suggestions pròpia de la poesia.

Antonina Canyelles, al seu recent La duna i la cascada té poemes que són aforismes ben esmolats:

No estic parlant d'un gènere inferior que s'eleva a la categoria d'un de superior, ni d'un moviment invers. Hi ha literatura que és més bona i literatura que ho és menys, no gèneres majors i menors.

Per cert, que La duna i la cascada és literatura de la bona. Sorpresas que da la vida, que diu la cançó: una mallorquina nascuda el 1942, amb un reconeixement previ discret, i amb una presència també discreta a la vida literària, ara ve i ens dóna la que jo crec que ha de ser una de les revelacions de l'any.

 (publicat a L'Altra Mirada)

No fa gaire, en un curs a distància, participava en un debat telemàtic sobre el territori, en què una dotzena de diletants parlàvem (escrivíem) sobre el binomi naturalesa / paisatge. El punt de partida ens el donava el capítol “El paisatge”, de l’excel·lent “Amb filosofia” d’Emilio Manzano: genuïna televisió entesa com a servei públic a favor de la cultura. El debat ens conduïa cap a la idea segons la qual “naturalesa” és el medi intocat, tal com ens l’ha llegat la Creació, i “paisatge” és el medi alterat per la intervenció humana. A partir d’aquí, la discussió derivava a la qüestió sobre si l’empremta humana és bàsicament un sinònim de degradació. Al programa de televisió, i simplificant una mica els arguments, el poeta i artista Perejaume semblava defensar-ho, amb la seva visió de la modernitat del ciment i de les noves tecnologies com a fractura entre l’home i la terra que l’alimenta. El pedagog i professor de pedagogia Gregorio Luri, al seu torn, ens recordava que el paisatge és sempre una creació humana: no perquè l’home alteri el medi (o no només) sinó perquè l’home hi posa el marc, la mirada que fa possible que parlem de paisatge.

El debat em va coincidir amb la lectura del volum El tramvia groc, les memòries d’infantesa del professor, novel·lista, assagista i traductor Joan Francesc Mira. És, en el seu conjunt, un regal per als amants del gènere memorialístic i, més enllà, per als bons degustadors de literatura: llegiu-lo. La mirada és elegíaca i dolça, sense idealitzacions, i un endevina que qui pot mirar la pròpia infantesa amb l’amor amb què la mira Joan Francesc Mira és una persona en pau amb la vida. En destacaria dos capítols: el que dedica al tramvia que dóna títol al llibre (el tramvia en què l’infant havia de lluitar per aconseguir un petit espai i així poder anar a escola) i, molt especialment, el que dedica a l’Horta de València.

Joan Francesc Mira, que òbviament escriu en prosa, dedica a l’Horta de València el que només podem descriure com una oda emocionada. L’Horta és, diu, el pasatge agrícola més bell del món. Els termes amb què en parla enllacen amb el nostre debat sobre el territori, la naturalesa i el paisatge. En la bellesa de l’Horta, resulta impossible la contraposició entre el que és “naturalesa” i el que és treball humà: el que hi ha és perfecte perquè és el resultat d’una acció perfecta de l’home sobre el medi natural. El que més sembla emocionar Mira és constatar que, en la feina de generacions de pagesos, hi ha un afany per la línia ben traçada, per l’exactitud de solcs i feixes, que va més enllà del benefici econòmic i que “pertany al món impalpable dels valors, és a dir, de la cultura profunda i moral”.

És clar que les pàgines que El tramvia groc dedica a l’Horta també són pàgines de denúncia a l’estupidesa d’uns anys de suposat progrés que han destruït bona part d’aquest llegat: “qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d’aquests camps de l’Horta serà capaç de destruir-ho tot”. El capítol acaba parlant del “triomf definitiu de la lletjor”. Ens és fàcil tornar, per aquí, al nostre debat sobre naturalesa i paisatge. Ens podem preguntar si és la civilització industrial (la que encara no havia arribat a l’Horta de València dels anys 40-50) la que ha obert una fractura inèdita entre home i naturalesa. O si la cesura hi ha estat sempre, i ara en som més conscients. I si els nostres descendents ens miraran, elegíacament, com a persones amb un lligam a la terra que ells han perdut. I moltes altres coses. De la lectura d’aquest llibre, però, en sortim convinçuts que, aquestes darreres dècades, la lletjor ha guanyat terreny...

Els pedagogs i els psicòlegs que dissenyen activitats d’educació per a la vida (en diuen així) per als nostres teenagers resumeixen tots els seus manaments en un de sol: allò de l’autoestima. Bé, i l’assertivitat, però n’és una variant. I a mi, ves per on, hi ha dies que em fa l’efecte que, de mitjana, s’autoestimen bastant més enllà del que tenen d’autoestimable. O potser és que avui no em tenen content.

Son Gotleu no és el Bronx.

Son Gotleu és la reserva espiritual de Mallorca.