miquel àngel llauger

(article publicat al dBalears)

Què n’hem de fer, de l’article salat? Primer de tot, no regalar-lo als troglodites de la Fundació Jaume III, que ja han anat a veure el president Bauzá per demanar-li que els llibres de text de les escoles s’hi escriguin. És una animalada, sí, i potser aquesta gent és més perillosa que els obertament secessionistes: per això no es mereixen aquest regal. Des de la perplexitat del diletant (filòleg, sí, però que no ha estudiat la qüestió), van alguns apunts dispersos.

La teoria és molt fàcil: registre formal (i per tant article literari) per a les situacions formals, i registre informal (i per tant article salat) per a les situacions informals. Tanmateix, diria que la nostra pràctica no ha estat aquesta sinó una altra que no és ben bé la mateixa: article literari per a l’escrit, i article salat per a l’oral. Això fa que en situacions formals però orals, com una taula rodona o una intervenció al Parlament, utilitzem l’article salat si no llegim el discurs (hi ha honorables excepcions), i també fa que per escrit ens n’anem sempre al literari, fins i tot en l’àmbit més informal.

Dos parèntesis: ja he dit que seria dispers. Primer, el dels topònims. M’han explicat bé, i he entès, l’explicació de per què els hem d’escriure amb l’article literari, però ¿no sentiríeu la mateixa resistència que sentiria jo si us tocàs fer un escrit en què haguéssiu de parlar de “La Pobla”? Estic expressant una incertesa, només. El segon parèntesi és el de la literatura. No deixa de ser paradoxal que de vegades es faci servir el terme “català literari” com a sinònim de “català formal”, en uns temps en què la literatura juga lliurement amb tots els registres. Ningú no fa retrets als d’Antònia Font pels articles salats de les cançons, ni a Antoni Gomila (que fa belles columnes periodístiques amb l’article reglamentari) pels del seu Acorar. També hi ha les novel·les en què el salat s’introdueix als diàlegs. És el que toca, però n’hi ha moltes que mostren que escriure en salat és més difícil del que sembla.

Reprenc el fil. Segurament hauríem d’esforçar-nos a fer servir l’article literari en situacions formals, també quan parlam. A contrario sensu, no sé si hem codificat massa taxativament aquesta proscripció tàcita de l’article salat quan es tracta de lletra escrita (o teclejada). M’ho contava un amic: la seva filla, una jove activista de la llengua que duu collaret d’estelada, li escriu els correus electrònics amb articles salats. Els joves, intuïtivament, fan la correlació entre articles i registres que es correspon a la teoria. Ho vaig veure no fa gaire: un il·lustre filòleg, que segur que ha reflexionat sobre la qüestió més que no jo, fa intervencions al Facebook en salat: no sempre, sinó quan el to ho fa adequat. I després hi ha l’experiència personal: els que hem automatitzat el recurs sistemàtic a l’article literari quan escrivim ens trobam amb situacions en què la paraula escrita es fa servir de forma tan col·loquial que l’article literari se’ns fa postís: grinyola. Potser us ha passat, intercanviant Whatapps amb el cònjuge sobre qui va o qui no va a recollir els infants a l’escola. Tenim la sensació de pujar un esglaó de formalitat lingüística que, en aquella situació, ni un barceloní ni un madrileny no pujaria. Acab, i no només hauré estat dispers i perplex, sinó que no tenc ni un bon tancament per a l’article, que no sé si ha sortit salat o literari.

En un dinar de companys d'aules que ara hem passat la ratlla del mig segle, em crida l'atenció l'etiqueta d'una de les botelles de vi que ens ofereix la magnífica amfitriona. Deu ser que tinc una mica el cap en allò del nonsense.

En Colau (és un dinar de filòlegs) reacciona ràpid.

- ¿No era na Maria-Mercè Marçal, que tenia uns versos que deien que una dona sense un home és com un peix sense bicicleta?

Bona memòria, Colau. Ho he anat a cercar. És un epígraf que posa, com a "anònim", al poema "Tombant". Al tercer apartat del poema surt el peix sense bicicleta, i, curiosament, un vi:

Com un peix sense bicicleta

cerco el meu cor entre les ones.

Alço la copa on mor la lluna

en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

Vistos així, se'ns fan tristos, aquests peixos en bicicleta.

Queda dit en record d'un gran dinar. Que la segona cinquantena, amb bicicleta o sense, no ens faci tristos.

 

Schopenhauer y el orangután: "En la feria de otoño de 1854 se mostró en Frankfurt una gran curiosidad en Europa, un joven orangután vivo. Schopenhauer iba a visitar casi a diario al supuesto progenitor de nuestra especie, al que había esperado en vano conocer hasta cumplir casi setenta años, y aconsejó a sus conocidos no dejar desaprovechada la oportunidad de ir, hoy mejor que mañana, ya que podía estar muerto al día siguiente" (Gwinner, Schopenhauer)

Aquí la teniu: la portada d'aquest El mussol i el mixet que avui mateix surt al carrer. Si un grapat de vosaltres el llegíssiu i passàssiu la meitat de gust que he passat jo fent versions catalanes d'aquesta poesia anglesa de riure i de l'absurd, ja em sentiria feliç. A la fitxa que ha preparat l'editorial Documenta hi ha alguns detalls més.

Ah, i les il·lustracions són d'una gran il·lustradora que li diuen Carme Llauger.

Ah, i el títol ve d'un famós poema d'Edward Lear, el rei indiscutible del nonsense verse.

Ah, i ja que la cosa va d'anuncis, aprofitaré per dir-vos que també en vénen de pròpiament propis, de versos, d'aquí a no gaire.

I un per mostra, d'en Lear mateix:

Epitafi
 
Sota aquestes magnífiques escales
reposen les despulles de Caterina Sales.
El seu llinatge era Ribot, no Sales;
aquí li hem posat Sales perquè rima amb escales.