miquel àngel llauger

Amb la literatura, pots viatjar sense pagar a països de molt lluny, o que no existeixen, o moure’t envant i enrere en el temps, o conversar amb els morts: ja ho sé, que ho heu sentit dir moltes vegades. Però no deixa de sorprendre'ns, de tant en tant, la meravella d'alguns viatges i la vividesa del transport, en l'acepció segona de la paraula: moviment de l'ànim que transporta algú.

¿Podeu imaginar-vos que sou Adam, el primer home de la Creació, i que us despertau, després d'haver estat pastats per unes Mans, i que alguna cosa us empeny a posar-vos drets, i a contemplar el Jardí refulgent que us envolta, i que, després, esbalaïts, us resseguiu els membres amb les mans i us meravellau que responguin a les vostres ordres, que corrin si els ordenau córrer?

Cap superproducció de Hollywood us ho podria fer viure amb la intensitat d'uns versos de fa tres segles i mig: els de John Milton. I que ens arriben en una sumptuosa versió de Josep Maria Boix i Selva, un altre poeta que enguany fa el centenari, un home que si només hagués fet aquesta traducció ja mereixeria un lloc d'honor a la història de la literatura catalana.

Parla Adam. Relaxau-vos, respirau a poc a poc i llegiu, mormolant:

Com tot just despertat d’un son fondíssim,

em vaig trobar ajagut damunt de l’herba,

tot jo amarat d’una suor balsàmica,

que els raigs de sol eixuguen de seguida,

i es van nodrint de la humitat fumosa.

Adreço cap al cel els ulls sorpresos

i vaig mirant el firmament, amplíssim,

fins que, sentint que una instintiva força

m’empeny tot d’una cap amunt, m’aixeco,

talment com si provés d’aconseguir-ho,

i puc quedar-me dret. Llavors vaig veure

la vall i el puig, assolellades planes,

ombrívoles boscúries, i el curs líquid

de rius murmuriosos; a la vora,

uns éssers que vivien i es movien,

que es lliuraven al sol o caminaven,

i, a les branques, ocells amb llurs cantúries:

i tot somreia; de perfums i joia

em sobreeixia el cor. Vaig resseguir-me

llavors a mi mateix, membre per membre,

i adés vaig caminar i adés vaig córrer

senyorejant obedient juntures

i conduït per una força vívida.

                            (cant vuitè)

El joc (s’hi pot jugar, per exemple, mentre s’esperen uns resultats electorals) és el següent: submergir-se en la colossal col·lecció de 18081 palíndroms catalans que ha fet Jesús Lladó (glòria als recopiladors, aquests hèrcules de la cultura) i cercar-ne que siguin decasíl·labs. Decasíl·labs de veritat: de deu síl·labes i de distribució accentual reglamentària. Després, triar-ne un grapat (si pot ser, de xifra palindròmica) i fer, per a cada un d’ells, un altre decasíl·lab que li faci de parella de ball en un apariat que li posarà de relleu, o mig inventarà, un sentit. Aquí en teniu onze, amb la frase capicua en negreta.

Si em diuen que el millor és el de Milà,

a l’atac, cito gòtic català.

El joc d’aquesta nit serà exquisit:

tira’m anís a la sina, marit!

Mut sóc. Reposo, goso, per costum.

Vull ser menys que una pedra: vull ser fum.

Amb cent grams de tendresa i cent de fúria,

a Irun Iu, destapat, seduí Núria.

Amor i sexe? No: nexes i Roma.

Vol molts de sacrificis, un diploma.

A turista, país i àpats i ruta:

ens venem per molt poc, com una puta.

Als tebis, la Fortuna els gira cua:

a un anodí, ni vi, ni dona nua.

El dolç que et faig no l’ha tastat, el poble:

el bon tiramisú, sí, marit noble.

¿Qui la té, l’escalfor de l’animal?

La té la vida: dàdiva letal.

“Tot allò que m’han dit ja no m’ho crec:

cessarà Déu.” “Qui diu? Quedaràs sec.”

Sara, la salsa fas? La salaràs?

Que si torna a ser fada ja te’n vas!