miquel àngel llauger

 (publicat a la web del PEN Català)

Una segona crònica de la Trobada d’Escriptors per la Pau del PEN Internacional, a Bled, Eslovènia, maig de 2014

No és que vulgui dur l'aigua cap al meu molí, o només una miqueta, però hi ha un moment en què el Satan de John Milton, un dels millors personatges de la literatura universal, comprèn que ha comès el pecat (o l'errada, per no connotar-ho teològicament) de ser malagraït. Posseït per una supèrbia que viu com un destí, va voler deseixir-se del deute immens de la gratitud perpètua, que mai no s'acaba de pagar, i no va comprendre que la gratitud és un deute que no es deu, i que aquesta és una càrrega que també és un alleujament. Parla el Príncep de l'Infern:
 
" ... lifted so high,
I sdained subjection, and thought one step higher
Would set me highest, and in a moment quit
The debt immense of endless gratitude,
So burdensome, still paying, still to owe;
Forgetful what from him still received;
And understood not that a grateful mind
By owing owes not, but still pays, at once
Indebted and discharged; what burden then?"

(Book IV, 50-57)
 
Uns venerables pentàmetres iàmbics de John Milton que, transformats en els majestuosos estramps de Josep Boix i Selva, sonen així:
 
"tan alt endut, vaig desdenyar sotmetre'm
i, ascendint un graó, m'afigurava
que esdevenia el sobirà, ja quiti
d'un deute immens de gratitud perpètua,
tan feixuc, pagant sempre i sempre amb dèbit;
i no veia que una ànima agraïda,
devent, no deu, ans paga sempre, alhora
deutora i quítia: ¿on era, doncs, la càrrega?" 

(Doré)

Quatre dies, en bona part de reunions de composició cosmopolita, no serveixen per conèixer un país, ni que sigui un país petit com Eslovènia. Donen, això sí, per a estones de contemplació escènica més que espectacular: breathtaking. Malgrat l'aproximació superficial, puc dir dues coses que han fet que el país em caigui simpàtic, molt simpàtic.

La primera. És un país on és possible que, en un poblet que no deu tenir ni mil habitants, una vintena de persones assisteixen a una vetllada literària en què mitja dotzena de poetes llegeixen versos en llengües incomprensibles. Hi ha un moderador que explica i tradueix, i hi ha acompanyament musical, però ni així podríem concebre que això succeís a casa nostra.

La segona. El dia 8 de febrer és el Dia Nacional de la Cultura. La data és la de l'aniversari de la mort del poeta nacional, France Prešeren (1800-1849): en diuen el Dia de Prešeren, i és festiu.

Ara, cap a l'aeroport. Demà, prosa.

(a room with a view)

El versaire de províncies es troba, no sabria explicar com, en un encontre internacional de gent de lletres. Les comunicacions se succeeixen, i fan ús, indistintament, de la llengua de Shakespeare i la de Rabelais. El versaire se sent satisfet perquè, malgrat l'esforç magre que ha posat en la qüestió dels idiomes durant les dues darreres dècades, pot seguir sense gaire dificultats les intervencions. De cop, però, l'orador trenca el to en què s'havia instal.lat i diu alguna cosa enginyosa o divertida. El públic riu. El nostre home s'ha perdut, justament, l'acudit, i estrafà un somriure fals, per evitar la cara de patata que el trairia. I la cosa es va repetint, fins que domina a la perfecció l'art de la mitja rialla de cartró-pedra.

Toca fer anglès, i toca una lectura (un reading comprehension) sobre el Lake District i les seves meravelles. Un alumne que no ha vist mai la conveniència d'aprendre aquesta llengua s'estavella en veu alta contra valleys, rivers i villages. Arriba una frase segons la qual "the famous poet William Wordsworth wrote a book about the district". L'atemptat fonètic contra el llinatge del gran poeta de la infantesa i de la naturalesa és indescriptible. Accedesc de cop, com per una ràfega d'inspiració, a un coneixement profund de l'horror que s'amaga en els mots sacrilegi i profanació.